Poca gent deu existir al planeta amb una aura similar. Des dels seus quasi dos metres d’alçària, Oliver Laxe (París, 1982) desprèn un magnetisme que es multiplica amb un discurs pausat, clarivident, interessantíssim, perfectament coherent amb la seva obra. El nostre home acaba de fer història, aconseguint el Premi del Jurat al Festival de Canes. Gallec nascut a França, fill d’emigrants, format a Catalunya (va passar per la Pompeu Fabra), resident al Marroc durant dotze anys i ara veí de la petita aldea de Vilela (Os Ancares), Laxe s’ha convertit en un dels cineastes més rellevants de l’Estat espanyol.
És evident que aquests darrers dies, després de l’impacte que Sirât (que arribarà a les sales catalanes el 6 de juny) ha tingut en el festival més important del món, el seu nom ha sortit dels marges del que s’anomena cinema d’autor, i la seva figura ha començat a guanyar pes mediàtic. Però Laxe fa més d’una dècada que és assenyalat com un dels grans creadors cinematogràfics d’Europa. De fet, i aquesta és una dada ben transcendent, Canes ja l’havia guardonat amb cadascuna de les seves pel·lícules anteriors: la seva òpera prima, Todos vós sodes capitáns (2010), va rebre el premi FIPRESCI a la Quinzena de Cineastes; Mimosas (2016) es va endur el Gran Premi del Jurat a la Setmana de la Crítica, i O que arde (2019) va ser Premi del Jurat a Un Certain Regard. Ara, amb Sirât, ha competit en la Secció Oficial i ha assolit un reconeixement històric per al cinema català.
A Sirât els espectadors s’hi trobaran moltes corbes, molt risc i unes vistes molt boniques. Però, sobretot, tindran l’oportunitat de mirar dins d’ells mateixos. I bé, de vegades no és bonic mirar dins d’un mateix, però sí que és necessari. És un viatge dur, però també amorós
Perquè, efectivament, Sirât és una coproducció catalana, i el cineasta en fa bandera: “Jo estic molt agraït a Catalunya per tot. Vaig finalitzar els meus estudis a l’UPF durant dos anys, i la Filmoteca de Catalunya ha estat una institució molt important per a mi. I pel que fa a Sirât, gran part del meu equip és català i l’he conegut aquí, quan estudiava a la Pompeu Fabra”, explica parlant en un català que va aprendre en aquells temps d’estudiant. I continua, vinculant la singularitat de les veus gallegues i catalanes: “A Galícia som més perifèrics, estem més lluny d’Europa, i ara estem més desacomplexats, en una fase d’estimar-nos més, de llençar-nos més a l’abisme i de fer-nos més confiança. Hi ha hagut moltes substitucions nobiliàries; diguem que abans les classes altes, les elits, mai no eren gallegues, sempre eren de fora. Les elits econòmiques també. I teníem aquesta vergonya de ser gallecs que penso que és tan transcendent. I la meva relació amb una altra perifèria com Catalunya és constant. Entre altres coses, perquè comprèn la meva sensibilitat com a gallec. Espanya és un estat fet de sensibilitats molt diferents. Les perifèries són centre, i el centre és perifèria. I tot això ho considero molt bonic”, afirma.
Radical i explosiva, Sirât ressegueix la peripècia d’un home (Sergi López) i el seu fill petit (Bruno Núñez, vist a La Mesías), a la recerca de la filla desapareguda mesos enrere: les pistes els porten fins a una rave en ple desert de Mauritània. I acabaran compartint camí amb un grup d’assistents d’aquesta festa de techno, tots ells inadaptats, marginals, una mena de pirates contemporanis antisistema. En aquesta frontera entre el Cel i l’Infern, que un intertítol adverteix a l’inici de la pel·lícula, Sirât és tota una experiència per al públic que no s’assembla a cap altra: “A Sirât els espectadors s’hi trobaran moltes corbes, molt risc i unes vistes molt boniques. Però, sobretot, tindran l’oportunitat de mirar dins d’ells mateixos. I bé, de vegades no és bonic mirar dins d’un mateix, però sí que és necessari. És un viatge dur, però també amorós.”
L'altre dia feia una repassada de cineastes espanyols premiats a la Secció Oficial del Festival de Canes, i sortien noms com Saura, Erice, Buñuel, Almodóvar... i ara Laxe! Paraules majors! Què en penses?
M'aclapara. Però al mateix temps està bé, cal acceptar-ho, no? Hem treballat molt i tinc... tenim una responsabilitat, i l'assumim.
Ja havies estat a Canes i t'havien premiat amb les teves anteriors pel·lícules. Però l'experiència d'enguany deu haver estat molt especial...
Quan et seleccionen a competició oficial, la projecció és més forta, més contundent. Allà hi ha tota la cinefília mundial i tot el gremi del cinema, molt pendent de tot. Però la resposta d'aquest públic ha superat totes les meves expectatives. Ha estat una bogeria. Una pel·lícula et pot agradar o no, però l'embriaguesa física d'aquesta gent, que veuen cinc-centes pel·lícules a l'any, i que estaven posseïts per Sirât... I hi ha gent a qui no li va agradar la pel·lícula, i és normal, però aquests també en parlaven com un artefacte diferent. Sirât és una pel·lícula, sí, però també és una cerimònia cinematogràfica, un ritual de pas, i una manera de connectar amb tu mateix.
A la roda de premsa de Canes vas dir que feies pel·lícules perquè les imatges pervivissin. I amb Sirât... caram, si et queden al cap!
Jo faig confiança al cinema i a les imatges perquè, com a espectador, hi ha moltes vegades que veig una pel·lícula que no m'agrada, però, estranyament, mesos després, les seves imatges em retornen al cap. I què és una imatge? Quin és el poder d'una imatge? Quina és la força tectònica, essencial, d'una imatge? Hi ha imatges que no són benèfiques, però n'hi ha altres que penso que, quan la coordinació entre les imatges és positiva, poden resultar molt sanadores per a l'espectador. I després... els éssers humans no només som cap, no només som ment, no només som nivell de percepció lògic-racional. I aquest és una mica el problema que tenim avui, que estem tota l'estona aquí (s'assenyala el cap). El que m'agrada més del cinema és deixar fora aquest nivell de percepció i convidar que altres nivells de percepció, com la pell o el cor, treballin en paral·lel amb el cap.
És un fet que Sirât és una pel·lícula molt sensorial. És el que buscaves?
No és que ho busqui, és que jo soc un cineasta d’imatges. És el que habita dins meu. A mi m’agraden molt les imatges i tot el que té a veure amb la sensualitat de la imatge: so, foc, música... i és en aquestes associacions on jo penso que soc bo. I després m’envolto molt bé. Jo no soc un súper narrador, ni un gran gestor d’actors, però el cinema és una feina d’equip. I sí que crec que tinc molt bones intuïcions, intuïcions formals, de com barrejar universos, de com evocar coses, de com restituir l’ambigüitat, la polisèmia del món. Així que no és que busqui res, simplement es tracta d’acceptar-me, d’assumir-me, no? Això és el que m’agrada i el que fa que em llenci a l’abisme. I penso que... bé, tinc molta fe que la vida sempre és generosa quan tu ets valent, quan et llences a l’abisme. La vida t’ho demana, i jo soc d’aquests bojos enamorats que es llencen a l’abisme.
Crec que l’artista no pot tenir por. Jo vaig fer aquesta pel·lícula com si fos l’última, sense mesurar res, sense fer càlculs. Assumeix-te, fes la pel·lícula que creus que has de fer amb totes les conseqüències
En aquest sentit, la pervivència de les imatges no sé si no és especialment complicada en un moment en què tot va molt ràpid, en què s’estrenen moltíssimes pel·lícules, i molt poques continuen en la nostra memòria. I l’algoritme mana molt, gairebé tot està tallat pel mateix patró. I no és gaire freqüent que ningú es llenci a la piscina.
No, no és freqüent, i penso que és normal. Perquè tots tenim molta por. Però l’artista té la capacitat de connectar-se amb la bellesa, i de tenir major serenitat... Crec que l’artista no pot tenir por. Jo vaig fer aquesta pel·lícula com si fos l’última, sense mesurar res, sense fer càlculs. Assumeix-te, fes la pel·lícula que creus que has de fer amb totes les conseqüències. No és gens fàcil, aquesta pel·lícula és molt arriscada. Qui la vegi se n’adonarà. Amb tot el que s’hi barreja: una comunitat, la dels ravers, que han estat sempre molt injuriats pels mitjans de comunicació i per la societat... I és tota una comunitat que admiro molt, no? O el món de l’Islam, per exemple. Hi ha una cosa molt radical en els mons que barrejo a la pel·lícula.
Malgrat l’aire apocalíptic i les hòsties que dona la pel·lícula, es nota que tu, com a director i guionista, has de tenir molta fe en el gènere humà.
Moltíssima, moltíssima. Tots fem el que podem. Jo penso, tinc una absoluta certesa dins el meu cor, que quan l’ésser humà està en situacions límit, pot treure el millor de si mateix. N’estic convençut. I ara mateix hi ha molts éssers humans que estan destacant els seus valors per damunt del seu ego. Que tu defensis els teus valors per damunt de tot, i que tinguis aquesta fe... si fas el camí correcte, sempre hi haurà premi.
Quin missatge, en temps en què es fa molt difícil no caure en el cinisme.
Sí, però jo penso que l’artista ha de reencantar el món. Vivim moments de desencantament i hem de donar bones notícies, hem de recordar la nostra naturalesa. I penso que aquest film ho fa. Tot i que és dur, perquè també penso que vivim en una societat molt tanatofòbica, amb la mort totalment allunyada de nosaltres, i penso que és important que el cinema, avui, ens permeti viure emocions intenses i experiències intenses que ja no podem tenir en la nostra vida. I és molt important que mantinguem aquestes cerimònies o rituals de pas que ens fan mirar cap a dins. Penso que és l’únic camí d’emancipació que tenim com a éssers humans: mirar cap a dins. Penso que la modernitat no ha generat cap tècnica, cap eina, que ens faci emancipar-nos, que ens faci ser més lliures o sobirans. Per això, per a mi, la tradició és molt important. I després, òbviament, hem d’acceptar el moment històric que vivim, fem el que podem, i també hem de mirar-nos a nosaltres mateixos amb indulgència i misericòrdia.
Crec que Sirât, tot i ser cinema d’autor, té un enorme potencial en taquilla. I, de fet, quan Neon la va comprar per distribuir-la als Estats Units, apuntava a la connexió amb el públic jove. Creus que realment pot haver-hi un salt en la percepció que pugui tenir la gent de tu?
Jo sempre penso en el públic, sempre, sempre. Una altra cosa és que jo no hagi tingut els mitjans o l’experiència en l’ofici per poder fer un cinema, diguem-ne, popular. Però a mi el que m’agrada del cinema és aquesta barreja d’alta cultura i cultura popular, que em sembla preciosa. Després, he de dir que O que arde sí que va ser una pel·lícula que va funcionar comercialment... És la pel·lícula més vista a Galícia. Jo soc un director gallec, tinc la meva missió a Galícia, i allà, gent que no era cinèfila va anar a veure-la. I és així. Jo penso que sempre hi ha una noció de servei. Jo no busco ser un autor, penso que un autor és una conseqüència. Jo el que vull és servir sense enganyar-me. Com a cineasta, he de pensar com ho puc fer perquè l’espectador es pugi amb mi al meu cavall. Com faig per desmuntar i ajudar l’espectador a pujar-s’hi, i quan estigui al meu costat, ja anirem cap allà on jo, com a cineasta, vull conduir-lo. Però és important aquesta generositat. I penso que a Sirât hi ha elements de gènere, el suspens, tot el que ens agrada del cinema popular. També del cinema nord-americà...
Podríem parlar d’aventures, de western...
De western, o, en el meu cas, d’eastern! (riu) Perquè sempre vaig cap a l’Orient, no a l’Occident. Sirât és un viatge físic, però també metafísic... un viatge al nostre propi Orient interior, el de tots nosaltres. Connecta una mica amb tota la tradició artúrica, de la recerca del Sant Grial, no? Hi ha aquest objecte mític que busques i que t’adones que està al teu interior. Més que una aventura física, és una aventura espiritual.
Jo sempre penso en el públic, sempre, sempre. Una altra cosa és que jo no hagi tingut els mitjans o l’experiència en l’ofici per poder fer un cinema, diguem-ne, popular. Però a mi el que m’agrada del cinema és aquesta barreja d’alta cultura i cultura popular, que em sembla preciosa
Tinc la sensació que, amb el Sergi López, us heu trobat dos antisistema. Ni que sigui per la vostra posició o manera d’estar dins de la indústria, sou dues rara avis. T’hi sents?
(riu) Sí, és una bona reflexió! Tots dos tenim obra gràcies a França i a la cultura del cinema que hi ha a França. Per mi seria molt difícil ser on soc sense el Festival de Canes. L’artista —i Sergi López és molt artista, no és només un actor— passa entre dos arquetips: pot ser el terrorista o el sant. Pot tenir una inadaptació molt forta cap al món, que és una distància molt necessària per mirar. I després també pot estar dins l’arquetip del sant, i sentir el món com si ell mateix fos aquest món, amb una fusió total i absoluta amb la gent i amb la realitat. L’artista bascula entre aquestes dues energies, i jo penso que totes dues m’habiten. I que el meu cinema té una barreja de la mirada des de l’exterior, que sempre hi és, però també una embriaguesa d’estar connectat amb tot: amb la natura, amb les cares de la gent que filmo, amb la seva ferida.
Acabo, i ja que tens el Premi del Jurat aquí davant... què se sent quan diuen el teu nom i puges aquelles escales per recollir-lo?
Bé, estàvem preparats perquè va sonar tota la setmana com la pel·lícula del festival i estàvem en totes les travesses, també per guanyar la Palma d’Or. Però, quan ets cineasta, l’important, més enllà dels premis, és la connexió amb l’espectador. Això és el que importa verdaderament. És el que fa que la teva feina tingui sentit. Quan estrenes una pel·lícula, hi ha un diàleg molt fort amb la vida. És molt fort. O sigui, quin és el sentit de fer pel·lícules? Estem bojos, els cineastes, no? Fer un film és molt complicat i molt neuròtic. És una forma de demanar amor, i d’una manera molt neuròtica. Mira el que faig, estima’m! És el que demanem als espectadors. I a la vida hi ha maneres més fàcils de tenir amor. I el premi és molt especial, perquè per a mi això (assenyala el Premi del Jurat) és un capital simbòlic. La meva propera pel·lícula serà més radical, més lliure, més boja i més amorosa. Hem entès el missatge de la cinefília internacional: han valorat la valentia, i aquest és el camí. Cal tirar-se una altra vegada a l’abisme, perquè sempre hi ha una xarxa. No la veiem, però la xarxa sempre és allà.