Lisboa, agost de 1944. Un grup de nens i nenes jueus centreeuropeus que havien estat refugiats a Barcelona arribaven a l’Estació Central de la capital portuguesa per emprendre camí cap a Amèrica. L’associació civil semiclandestina American Jewish Joint Distribution Committee, dirigida pels germans sefardites portuguesos Sequerra, va crear una eficient xarxa que, des de Barcelona, salvaria la vida a milers de persones. No obstant això, la capital catalana ja no era aquell recer segur de l’època de la Generalitat republicana. El règim de Franco, aliat dels règims de Hitler i de Mussolini, havia deixat clar que no contemporitzaria amb la minoria jueva catalana. El saqueig i l’incendi de la sinagoga del carrer Provença, l’endemà de l’ocupació de la ciutat (1939), era una clara mostra de la postura del nou règim. I Barcelona passava a ser, tan sols, una escala clandestina de milers de refugiats que escapaven de l’Holocaust.

Fotografia dels germans Joel i Samuel Sequerra. Font Mozaika
Fotografia dels germans Joel i Samuel Sequerra / Font: Mozaika

La Barcelona de la plenitud jueva

Però just abans que es produís aquest daltabaix, Barcelona era una de les principals destinacions de jueus mediterranis i centreeuropeus. L’ascens de Hitler al poder (1933) i les negres perspectives que planaven sobre la nombrosa i potent comunitat jueva alemanya, van intensificar el fenomen migratori jueu cap a Barcelona. Segons un estudi dels investigadors Josep Calvet i Manu Valentin, de la Universitat de Barcelona, aquesta segona onada migratòria, bàsicament alemanya i en menor mesura de països amenaçats pel règim nazi de Hitler, estava formada per empresaris (fabricants i comerciants) i professionals liberals (metges, arquitectes, professors, artistes, advocats). Era un col·lectiu professional molt qualificat que havia de repercutir molt positivament en el teixit econòmic de la ciutat.  A principis de 1936 la població jueva de Barcelona estaria situada al voltant de les 3.000 persones (0,3% de la població de la ciutat).

El cineasta David Oliver

Aquest percentatge era molt lluny del 15% de població jueva de la Barcelona de 1391 (a la vigília dels pogroms que van provocar la destrucció dels principals calls del país). Però era un grup molt dinàmic i molt innovador. Seria el cas, per exemple, del productor cinematogràfic David Oliver (Unizh, llavors Polònia i actualment Ucraïna, 1880 – Londres, 1947), que es va refugiar a Barcelona després de patir un atemptat a Berlín perpetrat per terroristes nazis (1933). Oliver ja era un destacat empresari del cinema alemany. Havia estat un dels pioners i un dels principals productors cinematogràfics alemanys: havia produït més de 150 curtmetratges a Alemanya i havia construït la sala d’exhibicions més gran d’Europa a Hamburg. A Barcelona va fundar Iberica Films, que va ser pionera en la incorporació de diversos gèneres musicals al cinema. Però amb l’esclat de la guerra espanyola (1936) es va exiliar de nou.

Fotografia dels germans Metzger (jueus suissos) presentant els seus productes al rei Alfons XIII. Font European Observatory of Memories
Fotografia dels germans Metzger (jueus suïssos) presentant els seus productes al rei Alfons XIII. Font: European Observatory of Memories

El psicòleg Werner Wolff

Un altre exemple d’aquella segona onada migratòria seria el metge Werner Wolff, que va arribar a Barcelona el 1933. Wolff (Berlín, 1904 – Nova York, 1957) ja era un prestigiós psicòleg de l’escola acadèmica de la psicoanàlisi i de l'etnopsicologia, que, poc després de l’ascens dels nazis al poder, va ser víctima d’una depuració ideològica i ètnica a la Universitat de Berlín. El prestigiós psicòleg català Emili Mira i López, en aquell moment director de l’innovador Departament de Psicotècnia i Formació Professional de la Generalitat, el va incorporar al seu equip d’investigació. Durant aquella etapa de col·laboració (1933-1936) interrompuda per l’esclat de la Guerra Civil, Mira i Wolff van revolucionar les tècniques de selecció de personal. Però, a causa de l’ocupació franquista de Catalunya, s’haurien d’exiliar i els resultats dels seus treballs, d’extraordinària repercussió, no veurien la llum a Barcelona. 

La fi del somni Barcelona

El deteriorament de la vida jueva a Barcelona es va iniciar abans de l’ocupació franquista de la ciutat (26 de gener de 1939). L’entrevista que van mantenir el president Companys i els dirigents de la Comunitat Israelita de Barcelona a finals de març de 1936 (ho explicàvem a l’anterior lliurament) revela que, poc abans de l’esclat de la Guerra Civil espanyola, els jueus barcelonins se sentien amenaçats per elements que gravitaven al voltant del consolat alemany a la capital catalana. En aquella reunió els dirigents jueus locals van exposar que la seva comunitat era objecte de pràctiques difamatòries, que els causava greus perjudicis comercials, i d’inquietants seguiments, que els provocaven un estat d’angoixosa inseguretat. La decidida intervenció del govern català evitaria mals majors, però, en canvi, seria una prova de càrrec contra el president quan va ser detingut per la Gestapo a la França ocupada (15 d’agost de 1940).

Oliver i Wolff. Font Wikimedia Commons
Oliver i Wolff / Font: Wikimedia Commons

Barcelona antisemita

En aquella tasca persecutòria i difamatòria (1933-1936) hi van participar elements forasters i autòctons. La investigació historiogràfica revela l’existència d’una “legió d’agregats culturals” alemanys (naturalment, amb l’acreditació del partit nazi) que es van desplegar vigilant els moviments de la comunitat jueva local. En canvi, la labor difamatòria —la que amenaçava la ruïna econòmica dels jueus barcelonins— anava a càrrec de grupuscles locals de la ultradreta espanyolista, que simpatitzaven amb l’ideari nazi i que actuaven a l’empara dels reductes més immobilistes i reaccionaris dels aparells judicial i policial espanyols. Un dels grups més radicalment antisemites seria la Peña Blanca, fundada per José Enrique de Olano i José María Milà Camps (burgesos ennoblits pel règim borbònic), i formada per les oligarquies més reaccionàries de la ciutat. La seva divisa era: “Viva Cataluña española”.

Birnbaum i Sagués

L’ocupació franquista de la ciutat seria l’acceleració d’un deteriorament que la Generalitat havia aconseguit aturar però no erradicar. L’endemà de l’ocupació (27 de gener de 1939) un grup de falangistes forasters van assaltar la sinagoga del carrer Provença i van llençar i cremar al mig de la via pública tots els llibres i els objectes d’aquell espai de culte. L’incendi de la sinagoga posava punt final a la primavera jueva de Barcelona, i marcava l’inici dels anys de plom de les persecucions. Per exemple, els comerciants Henri Birnbaum (Berlín, 1921 – Barcelona, 2004) i Joseph Palomo-Sagués (Pursa, Turquia, 1902 - ?, ?) van ser detinguts i acusats —sense proves— de dissidència al règim (en realitat el que pesava era la seva condició de jueus). I, sense cap tipus de judici, van ser internats al camp de treballs forçats de Miranda (Castella i Lleó), fins que el 1943 van aconseguir sortir per emigrar a Palestina.  

Himmler a Barcelona (1940)
Himmler a Barcelona (1940)

Companys i Urraca

No és cert que l’Espanya de Franco hagués protegit els jueus. L’ambaixador Sanz Briz i alguns altres van actuar a títol personal. Mai en nom del govern espanyol. I la prova més evident seria en el que va ser convertida Barcelona. El 15 d’octubre de 1940, el règim nacionalcatòlic espanyol afusellava el president Companys, que havia estat un defensor de la comunitat jueva barcelonina durant l’etapa republicana. Companys va ser interrogat a París i extradit a Madrid per Pedro Urraca, element de confiança de l’antisemita Félix Lequerica, ambaixador espanyol a Vichy. A la conclusió de la II Guerra Mundial (1945), Urraca va ser repetidament reclamat per la justícia francesa, i finalment jutjat i condemnat in absentia per crims contra la humanitat. Durant la seva estada a la França ocupada (1940-1945) es va enriquir amb el saqueig i l’assassinat de dotzenes de famílies jueves que intentaven escapar de l’Holocaust.

Laval, Galbolde i Bonnard
Laval, Galbolde i Bonnard

Barcelona i les 'ratlines'

Queda clar que l’Espanya de Franco no va protegir els jueus. El règim nacionalcatòlic espanyol no va entregar mai Urraca a la justícia francesa. Com tampoc va entregar els milers de fugitius nazis (alemanys i francesos) que es van ocultar a l’Espanya de Franco. Barcelona va ser convertida en una important base de les ratlines (el sistema clandestí de fuga per a nazis). El 2 d’agost de 1945, Franco autoritzava l’aterratge d’un avió a l’aeroport del Prat que transportava Pierre Laval, Abel Bonnard i Maurice Gabolde, dirigents del sinistre règim de Vichy que havia capturat i enviat als camps de la mort milers de jueus. Passades unes setmanes, Franco va cedir a la pressió internacional i, mastegant vidres, va extradir Laval. I, paradoxes de la història, Bonnard, Gabolde i un mínim de 13.000 nazis francesos i alemanys van ser emparats per l’estat espanyol i van morir al llit. Una bona part, a Barcelona.