Barcelona, 26 de març de 1936. Fa 86 anys. El rotatiu La Rambla publicava la notícia que, pocs dies abans, el president Companys i els directius de l’Associació Cultural Jueva de Barcelona s’havien reunit al Palau de la Generalitat per a posar en pràctica accions que havien de garantir la seguretat de la comunitat jueva barcelonina; amenaçada per una sèrie d’elements, autòctons i estrangers, que gravitaven al voltant del consolat alemany a la capital catalana. Aquella reunió seria la primera trobada al més alt nivell entre el govern de Catalunya i la comunitat jueva catalana des del decret de conversió o expulsió promogut per la monarquia hispànica el 1492. Però no era el primer testimoni de la recuperació de la comunitat jueva catalana. Barcelona ja acollia una comunitat jueva local des de finals del segle XIX.
El primer retorn
Una part molt important de les Diàspores katalanim i sefardita que es van produir entre 1391 (any dels primers pogroms) i 1492 (data del decret de conversió o expulsió); es va dirigir als territoris de la Mediterrània oriental que l’emergent Imperi otomà guanyava al decrèpit Imperi bizantí. Tessalònica (a l’actual Grècia) va ser una ciutat de majoria jueva des del 1492 fins a l’Holocaust de 1942. Durant segles, katalanim i sefardites van mantenir una relació de complicitat amb el poder de la Porta Sublim. Però la reculada territorial de l’Imperi otomà (durant el segle XIX) forçada pel ressorgiment de les nacions balcàniques (Grècia, Bulgària, Sèrbia), els situaria en una posició precària i, fins i tot d’amenaça; que impulsaria una mena de retorn cap a l’Europa occidental, sobretot cap a París i Milà en primer terme; i cap a Barcelona com a etapa final.
El cas de Jacques Bensussan
Segons la investigació historiogràfica, als inicis d’aquest fenomen migratori (1877) a Barcelona hi havia una vintena de persones de cultura jueva. Però quaranta anys més tard, coincidint amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914), aquell col·lectiu s’havia multiplicat per 20 i n’hi havia unes 400. Jacques Bensussan és un dels casos més paradigmàtics d’aquell fenomen. Bensussan havia nascut a Tessalònica el 1877 en una família de l’elit jueva de la ciutat. Però el 1912, un Imperi otomà en plena descomposició transferia Tessalònica a la nova i flamant Grècia. I aquell fet desencadenaria una primera Diàspora local; que es dirigiria cap a París. L’aventura de Bensussan a la capital francesa va durar el que va trigar a esclatar la Primera Guerra Mundial (1914-1918), i el 1916 arribava a Barcelona i creava un petit taller de fabricació tèxtil.
El cas de Joseph Palomo-Sagués
Joseph Palomo-Sagués seria un altre paradigma d’aquell fenomen d’emigració jueva a Barcelona. Segons la mateixa investigació havia nascut a Pursa (a l’oest de l’actual Turquia) l’any 1902; i poc abans de ser cridat a files per la República de Kemal Ataturk, havia travessat la Mediterrània i s’havia refugiat a Barcelona (1923). Sagués va ser a Barcelona fins a les acaballes de la Guerra Civil (1939). A Catalunya es va casar amb la jueva Fortuna Adjiban; va fundar una família i es va dedicar a la venda ambulant pels pobles de l’interior del país; cosa que fa pressuposar, que com tants altres jueus catalans d’adopció acabaria dominant la llengua catalana. Sagués va ser detingut i reclòs en un camp de concentració franquista (Miranda, 1939). Mai se li va imputar cap càrrec, i no va ser alliberat fins al 1943, quan va poder passar al Protectorat Britànic de Palestina.
Els jueus contemporanis a Barcelona
Segons els investigadors Josep Calvet i Manu Valentin, de la Universitat de Barcelona, la comunitat jueva contemporània es va establir en diversos indrets de la ciutat; però especialment al Poble Sec (obradors) i al Raval (comerços). Seria amb aquell establiment que es posaria en relleu la presència d’un altre corrent jueu, que procedia del centre i de l’est del continent (els askenazis). Segons els mateixos investigadors, durant els anys vint del segle XX, al carrer de Sant Pau hi havia una vintena llarga de botigues jueves. Una de les més populars era la de Lleó Alexandrovich (exiliat de la Rússia tsarista), situada a la cantonada dels carrers Sant Pau i Robadors. I una altra, també molt popular era la merceria dels germans Mendelson (originaris de Polònia), que estava situada al carrer Tamarit, just al davant del Mercat de Sant Antoni.
La primera associació jueva de Barcelona
La conclusió del conflicte mundial (1918), lluny d’estimular el retorn dels jueus barcelonins als seus països d’origen, va impulsar l’articulació del col·lectiu, a través de la Comunitat Israelita de Barcelona. Bensussan, que havia arribat a la capital catalana tan sols dos anys abans, ja apareix com un dels socis fundadors. I llavors és quan es planteja la qüestió: ¿realment Barcelona només era un refugi transitori o era una prometedora destinació? Sabem que els primers jueus contemporanis s’havien establert a Barcelona ja feia més quaranta anys (1877). I sabem que aquell fenomen s’havia multiplicat per “l’efecte crida”. Llavors, està clar, que els Bensussan, els Sagués, els Alexandrovich, els Mendelson —per citar alguns exemples— havien vingut a alguna cosa més que a esperar que escampés la tempesta bèl·lica europea.
Per què a Barcelona?
En mig segle (1877-1927) la població jueva local ja censava unes 2.000 persones. No obstant això, aquest creixement era producte d’un fenomen migratori discret però constant; que s’havia accelerat durant la darrera fase, especialment durant el quinquenni 1918-1923. De nou sorgeix un interrogant: ¿Per què a Barcelona? I la resposta l'obtenim quan observem el paisatge de la ciutat durant aquella etapa. La Barcelona de 1920 era una de les ciutats més dinàmiques del continent. Era la capital econòmica, social, cultural, científica i demogràfica de la península Ibèrica. I això explicaria que el 1919, la comunitat jueva local va crear la primera sinagoga contemporània de la ciutat, al carrer Provença 250. Els llibres i objectes de culte d’aquella sinagoga van ser cremats al mig del carrer l’endemà de l’ocupació franquista de la ciutat (1939).
L’etapa daurada de la comunitat jueva barcelonina
Catalunya va patir una brutal repressió política i cultural durant el règim dictatorial de Primo de Rivera (1923-1930). Però, per una altra banda, el país es recuperava del col·lapse econòmic de 1918 i dels formidables conflictes socials de 1919. Durant aquesta etapa, la comunitat jueva local no tan sols va confirmar l’arrelament a la ciutat i al país; sinó que va prosperar significativament. Amb l’ensorrament de la dictadura, la restauració de la Generalitat i la proclamació de la República (1931); la comunitat jueva catalana contemporània coneixeria la seva plenitud. Fins i tot, més enllà dels esdeveniments relativament llunyans però amenaçants: 1933 (instauració del règim nazi alemany), i 1936 (usurpació de la seguretat publica per part de les temibles Patrulles de Control anarquistes). Però això ho explicarem en el pròxim lliurament.
