Anna Maria Martínez Sagi és una escriptora oblidada de temps de la República, que va escriure periodisme en català i en castellà i que va fer poesia (bàsicament en castellà). Però a més a més d'escriptora, va ser moltes més coses: pionera del feminisme, lesbiana perseguida, directiva del F.C. Barcelona, reportera a la columna Durruti, membre de la Resistència francesa contra els nazis, professora d'espanyol de François Mauriac... Ara podrem conèixer la seva obra a través de La voz sola, una antologia acuradament elaborada per Juan Manuel de Prada, qui el 2000 ja havia escrit el reportatge Las esquinas del aire: en busca de Ana María SagiLa voz sola s'emmarca a la col·lecció Obras Fundamentales de la Fundación Banc de Santander, que tracta de recuperar autors oblidats. Aquest dilluns a la tarda es presentarà al públic al Liceu, amb la presència de De Prada, de la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, i de Maria Teixidor, del F.C. Barcelona.Sagi a finales de los años 20. Archivo Juan Manuel de Prada

Post-mórtem

Una part important d'aquest llibre ha estat guardada durant molt de temps. La voz sola incorpora un poemari inèdit que dedica molts poemes a unes vacances que Sagi va fer en companyia de la seva amant, l'escriptora Elisabeth Mulder. La poeta, que va oferir la seva obra a De Prada, va demanar-li que no es publiquessin aquests versos fins a 15 anys després de la seva mort, per no desvelar als familiars de Mulder la vida secreta d'aquesta. Ara De Prada publica La voz sola, i anuncia que properament publicarà les memòries de Martínez Sagi, un llibre que probablement donarà molt que parlar.

Una dona fora sèrie

Sagi va néixer en una família burgesa de Barcelona que li parlava en castellà (va aprendre el català amb la minyona que la cuidava). Però ben aviat es va distanciar dels seus pares i, sobretot, de la seva tirànica mare. Les seves preocupacions socials la van dur molt aviat a empatitzar amb els obrers i, no només a ajudar-los, sinó també a reclamar els seus drets... Als anys 30, tal i com la defineix De Prada, va ser "una celebritat" que es va popularitzar amb els seus articles a Las Noticias i a La Rambla (un diari que donava molt protagonisme a l'esport, en la línia ideològica d'ERC, dirigit per Josep Sunyol, més tard president del Barça). Va estar en contacte amb les intel·lectuals catalanes més famoses de l'època, com Anna Murià. Va ser catalanista, tot i que escrivia en castellà perquè l'havien educat en aquesta llengua (el seu catalanisme es moderaria a l'exili). El seu primer llibre, Caminos (1932), va ser molt ben rebut a Madrid i la va dur a col·laborar amb la revista il·lustrada Crónica.

Sagi periodista en los años 30. Archivo Juan Manuel de Prada

Als anys 30, quan feia de periodista. Arxiu personal Juan Manuel de Prada.

Lesbiana perseguida

El 1932 va escriure el seu segon poemari, marcat per la seva relació amb l'escriptora Elisabeht Mulder, aleshores vídua i amb un fill. Ambdues van arribar a passar unes vacances de Setmana Santa a Mallorca, que per a Sagí van ser mítiques i van marcar tota la seva obra. Però la mare de Sagi va obligar al trencament de la parella; la relació entre mare i filla no es recuperaria mai. L'amistançament amb Mulder es va trencar, però Sagi va quedar marcada per sempre per la seva amant: continuaria enamorada d'ella fins a la seva mort, d'una forma obsessiva, malaltissa. Després del trencament amb l'amant i amb la família Sagi va anar-se'n a viure sola, va guanyar oposicions a l'Ajuntament i va començar a simpatitzar amb la CNT.

En clau feminista

Sagi es va sumar a les reivindicacions feministes, tant des dels diaris generalistes (sobretot La Rambla) com des de cercles femenins (sobretot, el Club Femení d'Esports, que aspirava a divulgar l'esport entre les classes populars). Va ser una ferma defensora del sufragi femení i als seus articles no hi falten invectives contra els que no eren favorables a les reivindicacions de les dones. Alhora, va ser una gran esportista (venia d'una família d'esportistes). Va practicar el tenis, el llançament de javelina, el rem, l'esquí... Va entrar a la junta del F.C. Barcelona, essent la primera dona en formar part de la seva directiva. El 1931 va arribar a ser campiona d'Espanya d'atletisme. Va participar en certs cercles feministes i va establir una bona relació amb la periodista i escriptora Rosa Maria Arquimbau. Però va ser molt crítica amb el feminisme, sobretot perquè acusava a les dones de manca de solidaritat entre elles. El 1936 va marxar aamb la Columna Durruti i  des del front de l'Aragó, va enviar algunes cròniques de guerra molt combatives i molt elogioses amb l'anarquisme que De Prada considera "molt valuoses". Fins i tot va resultar ferida a la guerra.

Sagi a finales de los cincuenta posando con su coche. Arch. Juan Mnuel de Prada

Martínez Sagí als anys cinquanta. Arxiu personal de Juan Manuel de Prada.

Exili

No se sap exactament quan va marxar Martínez Sagi a l'exili, però se sap que gràcies a la protecció dels seus contactes familiars va lliurar-se dels camps de refugiats del Rosselló. Vivia a París en el moment de l'ocupació nazi i es va sumar a la Resistència. En acabar la guerra es va dedicar a la pintura ambulant i fins i tot al disseny de fulards. Anys més tard va optar pel conreu d'herbes remeieres per a la indústria perfumista. Més tard va anar-se'n als Estats Units on va dedicar-se a donar classes de francès i d'espanyol a la Universitat d'Urbana, a Illinois. A l'exili va seguir escrivint poesia, molta, inspirant-se en els seus freqüents viatges per diversos llocs del món, en la nostàlgia de la terra perduda i, sobretot, en l'amor mai no recuperat de Mulder.

Rebutjada

A finals dels anys seixanta Sagi va començar a preparar el seu retorn i escriuria molt. Començaria a viatjar de tant en tant a Espanya, i va intentar fer realitat el retorn gloriós a la terra natal. Però el seu poemari Laberinto de presencias, publicat a León el 1969 i ple de poemes inspirats en Mulder, passaria sense pena ni glòria. Seria un avançament del que li passaria al retorn a Espanya. El 1977, després de la mort de Franco, va decidir instal·lar-se a Catalunya . Però la tornada va ser més dura del que esperava. El món intel·lectual va ignorar-la i tan sols Destino va entrevistar-la un parell de vegades. Elisabeth Mulder sembla ser que no en va voler saber res, d'ella. Tot i que Sagi va aconseguir una modesta pensió que li va permetre de sobreviure sense problemes, no va poder publicar cap altre llibre: li van ploure les cartes de rebuig de les editorials. Per despit, va desvincular-se de la vida literària, esportiva i intel·lectual catalana. Amargada i cada cop més esquerpa, va deixar d'escriure i es va "enterrar en vida" (com diu De Prada) a Moià, on ningú la coneixia. El 2000 moriria en una residència d'avis de Santpedor, oblidada de tots.

Sagi en los años 50

Anna Maria Sagi als anys 1950.

Perseguint un fantasma

De Prada va assabentar-se'n de l'existència de Sagi, ja fa 20 anys, a partir de la lectura d'una entrevista que li havia fet César González-Ruano als anys 1930. Li va sorprendre una dona que a aquella època es proclamés republicana, feminista, sindicalista... Picat per la curiositat, l'escriptor va buscar dades sobre ella, i en va trobar molt poques, més enllà d'algun dels seus llibres. Però finalment va descobrir que era viva i que vivia a Moià. I a desgrat que ella era reticent a parlar de sí mateixa, De Prada va aconseguir guanyar-se la seva confiança i obtindre'n moltes informacions. El mateix dia que va acabar un llibre sobre ella, Las esquinas del aire, i que va enviar-lo a l'editor, van trucar-lo per comunicar-li que Sagi s'havia mort. La relació intel·lectual amb aquesta escriptora no va acabar aquí. Si el 2000 De Prada va escriure un assaig biogràfic basat en les declaracions de Sagí, ara ha intentat fer una obra diferent, i a la seva antologia li ha afegit un llarg pròleg, en el què ha intentat de contrastar molt més les fonts (tot i que reconeix que a partir del 1937 la vida de l'autora es torna més tèrbola, i que caldria revisar arxius de França i dels Estats Units).

Ressurrecció?

La col·lecció Obra Fundamental, que ja va aconseguir recuperar de l'oblit altres personatges, com la mateixa Elisabeth Mulder, aposta ara per treure a la llum la vida i l'obra d'Anna Maria Martínez Sagi. De Prada ha aconseguit recuperar un personatge fascinant, que reflecteix una generació perduda per a la cultura catalana, pel tall que va implicar el franquisme. Potser Martínez Sagi no és una autora que entri al cànon literari, però la seva trajectòria vital justifica interessar-se per la seva vida i obra. Sens dubte, les seves memòries generaran encara més interés.