Ja he explicat altres vegades aquí que soc una addicta als reels d’Instagram. A vegades em dic per dintre: a dos quarts, pares. I vint minuts més tard de l’hora estipulada, caient de son, encara miro gats tocant el piano. És una bona paradoxa: a casa no tenim televisió, però ens mirem els documentals d’assassinats més terribles i no parem amb els reels i amb els YouTube Shorts que, tot sigui dit, cada vegada són millors.

Des dels més de 10 anys que fa que em vaig crear el compte on no he penjat mai res perquè encara estic decidint què vull penjar-hi

Tinc la sensació que ha canviat lleugerament el paradigma d’Instagram des dels més de 10 anys que fa que em vaig crear el compte on no he penjat mai res perquè encara estic decidint què vull penjar-hi. Ja en parlaré en un altre article, dels que ens dediquem a tenir Instagram només per fer de voyeur. La qüestió és que fa pocs dies vaig topar amb un vídeo d’una noia jove que deia “acompanya’m en la meva operació de boobies”. Com tots els vídeos que comencen amb un “acompanya’m” (“un dia com a mare de 4 fills amb 20 anys”, “un dia menjant saludable”, “un dia com a emprenedora vivint a Berlín”, etc.) veies els moments més importants del dia en ordre cronològic. Era tal com us el deveu imaginar: esmorza una mica, diu que està nerviosa, es grava a la sala d’espera, després el metge se la mira, ella toca les pròtesis de silicona, que si més grans, que si menys, tria el caient del pit en una mena de catàleg semblant al de quan tries el to del tint dels cabells. Era la prèvia de l’operació.

El que no penjaríeu mai

De seguida vaig pensar que si feia el reel devia ser que li finançaven part de la intervenció. I d’aquí vaig anar a la idea d’intimitat i en com s’ha desdibuixat en l’era de les vides postejables. Potser la intimitat és, justament, tot allò que decideixo no penjar a Instagram. La intimitat deu ser l’últim reducte de la llibertat humana, però tampoc sé gaire què vol dir, això. Què no penjaríeu mai, mai a les xarxes? Amb què té a veure la intimitat? Amb el sexe, amb l’espiritualitat, la defecació, la mort? La intimitat pot ser despietada, deia Vivian Gornick.

Potser la intimitat és, justament, tot allò que decideixo no penjar a Instagram

Hi ha comptes d’Instagram que han ensenyat processos de malaltia i han ajudat a visibilitzar-los. De fet, pocs dies abans del reel de les boobies en vaig trobar un altre d’una noia que es dedicava a dissenyar bosses d’ostomia. Explicava el seu cas, explicava com havia començat el projecte i ensenyava mil models de bossa per combinar amb colors, textures, per lligar-ho amb qualsevol mena de look, lluint-la. Ja sé que era una manera de vendre-les i que, per tant, també en treia un rèdit econòmic. Potser no sé explicar prou bé per què un em va semblar lamentable i l’altre admirable. Si hi penso bé, no deuen ser dos extrems tan antagònics. Un té a veure amb la malaltia i l’altre amb l’estètica, però potser llavors algú em diria que una operació estètica també s’associa a l’autoestima i a la confiança, conceptes que tenen a veure amb la salut mental. Mostrar una decisió personal així també pot ser un acte d’alliberament i d’empoderament, em dirien altres. Però la intimitat és gairebé com una mercaderia: com més reveles, més visibilitat, més likes, més oportunitats d’alguna cosa que no sé gaire què és. Si no penges res deu ser que amagues alguna cosa.

La intimitat és gairebé com una mercaderia: com més reveles, més visibilitat, més likes, més oportunitats d’alguna cosa que no sé gaire què és. Si no penges res deu ser que amagues alguna cosa

Al final, igual que no tenir tele i empassar-te hores diàries de pantalla absurda, la contradicció deu ser que potser mai no hem tingut tan clara la necessitat de respectar la intimitat, però mai com ara l’hem compartit tan massivament. Vet aquí el preu de viure en un món que premia l’exhibició constant. Ara no paren de sortir-me els “què menjo en un dia”. L’operació de boobies no sé si s’ha efectuat o no. No m’ha tornat a aparèixer.