L’ABC d’aquest dissabte dedica la seva portada a Gibraltar, reciclant-ne una altra que va publicar el passat 16 de juny amb el mateix argument: el ministre García Margallo vol resoldre el contenciós sobre el penyal oferint a Gran Bretanya la “cosobirania” sobre la Roca. La gràcia de la solució Margallo –si ho he entès bé– és que Gibraltar seguiria a Gran Bretanya, que és el que volen els llanitos, alhora que gaudiria dels avantatges de pertànyer a la Unió Europea (UE) pel fet de formar també part de l’Estat espanyol.

No és difícil saber quin recorregut té tot plegat. Fabian Picardo, ministre principal de Gibraltar, ha avisat Margallo que “A l'Europa moderna el que ha d'imperar és el dret a decidir. El consentiment d'un poble és el que sempre s'ha de buscar abans de parlar de la seva sobirania”. El truc del ministre és, justament, aquest: la seva proposta s’executaria via un acord entre els governs espanyol i britànic i la UE, artefacte què t’estalvia la molèstia de preguntar als gibraltarenys què els hi sembla. El Foreign Office no n’ha dit res, potser perquè un país amb l’experiència de passar en un segle d’administrar 300.000 a 33 milions de km2 se les sap totes en matèria de política exterior. Fa falta alguna cosa més que un Margallo per assaltar aquestes torres.

Un malpensat diria que el ministre vol generar entre els gibraltarenys la mateixa sensació que el Scottish National Party escampa entre els escocesos per a promoure un segon referèndum d’independència: van votar a favor de romandre a la UE però estan atrapats en el Brèxit general.

Apocalipsi en dissabte

El tabloide madrileny, d’això, no en diu res. Se li endevinen les intencions en la portada d'aquest dissabte, on pinta el mar al voltant del penyal en color rojigualdo, una colossal bandera espanyola. Fa l’efecte de la plaga que cau sobre la terra al capítol 8 de l’Apocalipsi, aquell que explica què passa quan s’obre el setè segell: “la tercera part del mar es va tornar sang”. Però és per "salvar-lo" del Brèxit:

La història de l’ABC i Gibraltar és la d’un diari transmutat en la fiel infanteria. Des del 1975 ha dedicat 167 portades al penyal (el 27%, és a dir, 45, des del 2012). Una mitjana de quatre per any (nou si comptem des del 2012), segons dades de la seva valuosa hemeroteca. Sempre en el to solemnement reivindicatiu de qui viu i es desviu pel deure sagrat de netejar una taca gravíssima sobre l’honor de la pàtria, etcètera.

Hi ha batalles que aquest diari ha lluitat sol, inclús més enllà de l’actuació del govern espanyol. La més cruenta –18 portades, quinze només al mes d’agost–, és del 2013, arran de la construcció d’un escull artificial en aigües que l’Estat espanyol considerava seves. Es van moure barcos de guerra, els ambaixadors van ser cridats a consultes i tota la pesca. La sèrie de portades de l’ABC evoca, amb èpica castissa, la crisi dels míssils de Cuba entre els EUA i l’URSS del 1962.

La cosa arrenca amb unes altres declaracions de Margallo, aquestes ben diferents: “S’ha acabat l’hora del pati a Gibraltar”. L'endemà el titular és “Londres acusa el cop”, amb foto del llavors ministre d’exteriors britànic William Hague. Pocs dies més endavant: “Londres pressiona amb la seva Armada” (amb foto del portahelicòpters HMS Illustrious, una baluerna que la Royal Navy va retirar just un any després) seguida de “Tensió a Gibraltar. Londres amenaça Espanya” (altra foto de l’Illustrious). Continua amb “Rajoy no cedeix a Gibraltar” (foto de Rajoy i el Rei a Marivent) i “Espanya manté els controls malgrat la pressió britànica”. Així tot el mes d’agost, en el que van anomenar, ja ho has endevinat, “el órdago español”.

Tretze dies. Agost del 2013. Selecció de primeres.

Una cova de lladres

En realitat, què és Gibraltar per l’ABC? El retrat que fa d’aquest territori i dels seus ciutadans a les portades dels últims quatre anys és el d’un penyal arrabassat a la sobirania espanyola que ha esdevingut cau de narcotraficants, amagatall de contrabandistes, paradís fiscal i niu de casinos d’on, ja se sap, no en pot sortir res de bo. Per exemple, se’ns informa –sense dades– que “Gibraltar paga la sanitat i l’ensenyament amb el contraban de tabac” o que “Només 120 dels milers de residents a Espanya que treballen a la Roca acrediten una ocupació legal”. I així tot.

El diari s’ha cuidat de fer caure sobre el ministre principal tota mena d’amenaces i acusacions. “Hisenda investigarà la fortuna de Picardo” o, setmanes després, “Ridícul de Picardo a l’ONU”.

Una altra línia argumental de l’ABC d’aquests anys és mostrar Gibraltar assetjat per les forces del bé a causa de la seva maligna condició. “Abusos de Gibraltar. Espanya forçarà una resolució de l’ONU” (no va passar res); “La UE investigarà les violacions de Gibraltar” (no va passar res); “Denúncia de Rajoy a l’ONU: Gibraltar és l’última colònia a l’Europa del segle XXI” (no va passar res); “La UE acorrala Gibraltar per contraban de tabac i blanqueig de diners” (tampoc no va passar res); “Espanya investiga els vincles del crim organitzat amb Gibraltar” (en fi: no va passar res).

Gibraltar: narcos, separatistes, criminals.

Enemics d'Espanya

La cirereta del pastís són les portades on es denuncia l'ús de Gibraltar per a soscavar al govern i a Espanya. “L’oposició [PSOE, IU, UPyD, PNB i ERC], còmplice d’una nova trampa de Picardo a Espanya. Pretenen complimentar-lo a Madrid i Sevilla”, per exemple, encara que la millor és aquesta: “ERC ajuda Gibraltar per fer mal a Espanya”. Imperdible.

Només és una selecció de titulars. N’hi ha més, molts més, sempre sobre els mateixos arguments, que gairebé mai se sostenen en cap fet ni dada més enllà de les interpretacions o sospites dels editors del diari. És curiós com en moltes d'aquestes portades el tema Gibraltar acompanya afers més punxeguts: el cas dels EROs, la visita del xeic de Qatar, el forat de Bankia, la crisi del deute…

Arribats aquí, s’escauen un poema i una pregunta. El poema és “Al túmulo del Rey”, de Cervantes, on un soldat s’admira del túmul de Felip II a Sevilla i un altre, encara més pinxo, intervé:

Esto oyó un valentón y dijo: «Es cierto
cuanto dice voacé, seor soldado,
y el que dijere lo contrario miente».

Y luego, incontinente,
caló el chapeo, requirió la espada,
miró al soslayo, fuese y no hubo nada.

Un articulista antic del mateix diari explica aquest sonet dient que l’actitud del valentot “suele ser la conducta del charlatán, jactancioso, baladrón, perdonavidas, bravucón, arrogante, parlanchín, bocazas, pendenciero”. Això mateix. Tanta portada per no res.

La pregunta és: essent Gibraltar una cova de lladres, una olla de delinqüència i un catau de malfactors, qui i per què voldria recuperar-lo amb tanta ànsia?