Demà podria ser un dia memorable. Podríem fer una capelleta al voltant de la taula i parlar de l'efemèride que ens va canviar la vida, del moment històric que ens va fer creure en el poder de la col·lectivitat i confiar en la política, i llançar un parell de llàgrimes a l'aire, perquè, per fi, vam començar a construir un país no sé si més just, però sens dubte molt més nostre. Demà podríem celebrar que és un dia nacional nascut d'una victòria, brindar amb la copa molt amunt i que l'orgull ens sortís del pitram per haver contribuït activament a una lluita que molts considerem honesta. Però demà no serà aquest dia. Demà serà un dia normal. Un dia més, però un dia més tirant a la baixa, gairebé tocant fons. Un dia dels d'apagar la tele i posar el cap sota l'ala. Perquè demà tot ens recordarà que els catalans no som especials, com una metàfora cruel i maleïda del que és la vida: és igual quant t'hi esforcis i confiïs en les teves capacitats perquè al final altres factors sempre decidiran per tu.

🔴 Vigília de l'1 d'octubre 2022, última hora | Actes pels 5 anys del referèndum
 

L'1 d'octubre del 2017 era un dia que havia de durar anys i s'ha quedat en els primers segons lleganyosos d'un mal despertar. Ni el món ens mira ni a Europa li importem. Ja, de fet, no som capaços ni d'observar-nos a través del mirall per fer autocrítica i decidir quin tipus d'independentistes volem ser, i a la telenovel·la nefasta protagonitzada pel Govern em remeto. Fa uns anys, reivindicar-se com a tal era un xic així com reconèixer en veu alta que no temies els grans reptes, que eres de closca dura, una paia amb principis. Ara ser independentista és ser una il·lusa. I no perquè molts catalans i catalanes hàgim deixat de creure en un estat propi, sinó perquè els governants no han parat d'utilitzar l'estratègia d'infantilitzar l'indepe amb arguments naïfs des de molt abans que sortís la sentència del procés. S'han passat els últims cinc anys amb la mateixa cantarella, apel·lant a la idealització d'una victòria que mai no es va arribar a materialitzar, convençuts de la seva gesta, com Alonsos Quijanos amb els seus molins. Que si farem complir el mandat de l'1-O, que si tot és culpa del 155, que si no podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu. Tractant-nos, directament, com si fóssim imbècils.

L'independentisme està en hores baixes perquè la gent ha deixat de creure, i la gent ha deixat de creure perquè hi ha hagut massa espai entre dit i fet: ni s'ha complert allò promès ni s'han presentat alternatives fiables que empenyin la ciutadania a tornar a mobilitzar-se com si no hi hagués un demà —especialment després de les conseqüències de la pandèmia, d'una guerra i d'una inflació que, en molts aspectes, ens té les mans lligades—. El Govern ha optat per un gir de guió que, ho sento, frega la ridiculesa: de posar en escac tot l'estat espanyol amb un referèndum d'autodeterminació que va eludir tots els punts d'atac, s'ha passat a vendre a la ciutadania una taula de diàleg (que mai no arriba) com un èxit nacional. Ara el súmmum és que hàgim de veure com es barallen entre ells i diguin que ho fan pel país. Lamentable i ofensiu. 

L'1 d'octubre del 2017 era un dia que havia de durar anys i s'ha quedat en els primers segons lleganyosos d'un mal despertar

Així que el dels indepes no ha estat un desengany ràpid ni premeditat, al contrari: mai no se li podrà atribuir al poble no haver-hi estat quan s'hi havia de ser. Malgrat els dubtes o les informacions opaques, el poble va aguantar. Ho va fer quan les urnes eren un interrogant, quan es va pegar a la gent i es van fer barricades de defensa, quan es va envoltar el Parlament amb cadenes humanes perquè Puigdemont fos investit aquell dimarts 30 de gener del 2018. Molts vam creure que el paio aconseguiria arribar al faristol, encara que fos gatejant des de les clavegueres, tot i que mai vam valorar la possibilitat que la Generalitat fos part acusatòria d'aquells que van anar a judici precisament per defensar aquell dia la institució —ni de molts dels que van venir després—. El poble tampoc no va renunciar quan es va ocupar l'aeroport, ni quan Urquinaona va cremar buscant la llibertat d'alguns. Tampoc quan van demanar paciència i vam assumir que les coses de palau van a poc a poc i que Roma no es va construir un dia. I, per damunt de tot, el poble no es va fer enrere quan va consentir que l'atur, l'habitatge o la sanitat es convertissin en qüestions politicosocials de segon ordre. Però si Clara Ponsatí i altres líders del sobiranisme català van arribar a dir, ja amb presos a la presó i exiliats a l'exili, que sempre van saber que no hi havia prou estructures per crear un estat propi, com confiar ara en la seva paraula?

No, demà el poble no hauria de sentir vergonya, ni té la culpa d'haver fracassat en l'intent més important per ser una Catalunya independent des de Felip V, però sí que és seva la responsabilitat de decidir cap on vol anar i evitar deixar-se emportar per les inèrcies irrisòries d'aquests últims anys —i d'aquests últims dies—. La frustració és la pitjor enemiga de la col·lectivització, i aquest país fa massa temps que està instal·lat en uns llimbs de desesperança exageradament toscos, deixant que la desídia i la mandra desdibuixin la capacitat comunal de canviar les coses. Ens hem limitat a plorar per les cantonades i a rememorar aquells dies com si ja fossin impossibles, improbables, inabastables: com una llegenda en què molts ja no recordem haver participat. En aquests moments, no crec que estiguem en condicions de permetre'ns la individualitat i l'egoisme propi: els preus pugen, la guerra aguaita, la ultradreta creix. Minimitzar el que vam fer aquell dia —aquells dies— com a poble, com una xarxa sincronitzada i sobirana, és la derrota més atroç i inhumana que podem patir com a societat. Ni continuar subordinats a un estat que no és el nostre ni perdre la confiança en els nostres dirigents: el pitjor que ens pot passar és oblidar que la gent unida pot aconseguir grans transformacions i que, si és cert que un dia hi va haver una oportunitat real de ser lliures, va ser gràcies a nosaltres. Sols el poble salva el poble.