Ja se n’està parlant molt —i més que se n’hauria de parlar encara— de l’entrevista a Clara Ponsatí de dissabte nit. El discurs de l’eurodiputada posa llum on donàvem per fet que ja no hi havia res de nou, i deixa al descobert les mentides que, de tan repetides, la immensa majoria preníem com les úniques veritats. Amb els raonaments de la Clara es fa més intolerable fer passar per normalitat un “mentrestant” autonomista que desautoritza una vegada i una altra l’1-O i el Parlament de Catalunya, i menysté, per tant, la ciutadania que va votar.

En el cas més recent, la desafecció manifesta agreuja la desigualtat rampant que és la que sí que divideix la societat catalana. Sabíem ahir que el Tribunal Constitucional ha donat la raó al recurs de l’executiu de Pedro Sánchez i ha tombat la rebaixa de l’IRPF de les rendes més baixes que va introduir el Govern a través de la llei d’acompanyament dels pressupostos. Excedien, deia l’Executiu més progressista, les competències autonòmiques. I, com era d’esperar, el Constitucional ha dit que "sí, oh i tant que tenien raó!", i ha declarat la nul·litat d'aquesta mesura fiscal que beneficiava les rendes iguals o inferiors a 12.450 euros a l’any. Un cas perillós i intolerable d’invasió competencial perquè podria fer entendre a les capes amb menys recursos que la sobirania fiscal i l’autogovern poden conduir a una societat de més equitat. I això espanta els poders de sempre, els que ara en diuen també del Deep State. Però la clatellada del govern de Pedro Sánchez és doble, i la reben també els seus socis minoritaris, perquè, com explica la periodista M. Lasalas per als desmemoriats, la rebaixa fiscal, que va més enllà dels límits autonòmics, formava part dels acords del govern del president Quim Torra i Pla amb el grup d’En Comú-Podem. Gràcies a l’abstenció dels comuns es varen poder aprovar els pressupostos de la Generalitat de l'any passat, i tot per una mesura “inconstitucional” que va més enllà de la cotilla autonòmica, quan precisament als de Podem poc que els molesta encotillar-se... Són les paradoxes de la política.

El TC ha declarat la nul·litat d'aquesta mesura fiscal que beneficiava les rendes iguals o inferiors a 12.450 euros a l’any. Un cas perillós i intolerable d’invasió competencial perquè podria fer entendre a les capes amb menys recursos que la sobirania fiscal i l’autogovern poden conduir a una societat de més equitat.

Per això crec que val la pena seguir i comentar les opinions de la dona més votada al Consell per la República, organisme que, en les seves pròpies paraules, encara ha de demostrar el seu valor. Ponsatí creu que per millorar la política cal que, els que s’hi dediquen, tinguin un canvi d’actituds i de comportaments... Però la Clara ha de reconèixer que, tal com estan les coses, si el canvi d’actitud i comportament és minoritari, serà difícil que els noms i cognoms dels de les noves actituds surtin —o segueixin sortint— en els llocs de sortida de les llistes electorals... No sé si seria millor la generalització de les llistes obertes i pràctiques com les del “desvot” municipal a algunes poblacions d’Estònia (de manera que pugui cada elector retirar el seu vot al candidat elegit que l’ha defraudat); Seria una bona manera que els que arribessin al final del mandat mantinguessin la seva credibilitat (gairebé) intacta. Una credibilitat de la qual la política va força mancada... i una credibilitat que a la Clara li sobra.

La credibilitat és, en bona part, la clau de tot plegat. Quan la presentadora li feia l’observació a Clara Ponsatí en el sentit de: “l’1-O del 2017 no es va obtenir cap reconeixement internacional...” l’exconsellera d’educació va interrompre de seguida: “és que no el vàrem demanar... és que no hi va haver ningú que digués, més enllà de la votació del Parlament: EI!, aquí és la República Catalana, països del món, reconeixeu-nos!”.

I el potent focus que manega la Clara es detén un moment en el rostre de cadascun de nosaltres i ens enlluerna fins a envermellir-nos quan afegeix: “És que no ens vàrem reconèixer ni a nosaltres mateixos! Qui ha de reconèixer a algú que no s’autoreconeix?”

Com podem demanar credibilitat com a República si hi ha massa gent, a tots els sanedrins, que ni es creu ni es veu a si mateixa i la seva terra com alguna cosa més que una autonomia, en un mentrestant que s’allargassa i s’estira perquè, com deia l’eurodiputada, qui dia passa, any empeny?

El desafiament segueix. Ningú ha guanyat la batalla definitiva. I mentrestant (un altre “mentrestant”) que hi podrà fer el Consell per la República? Doncs estic d’acord amb la Ponsatí: ha de demostrar el seu valor.

I servir al seu poble.