S'ha mort Lluís Permanyer, periodista, escriptor i cronista de Barcelona que va desenvolupar gairebé tota la seva carrera a La Vanguardia, a 86 anys d'un infart. Autor de més de vuitanta llibres dedicats al món de l'art i a la capital catalana, així com de vuit documentals de televisió, ha deixat una gran obra periodística, bibliogràfica i audiovisual que s'estén durant més de sis dècades i milers d'articles periodístics. Seguia actiu, i aquest mateix dijous publicava un text sobre la trobada entre dues figures del catalanisme, Joaquim Cabot i Lluís Millet, que va fructificar en la construcció del Palau de la Música. D'acord amb La Vanguardia, no hi haurà ni vetlla ni funeral, ja que Permanyer ha donat el seu cos a la ciència. Sí que se celebrarà aviat un acte de record.
📚 Barcelona en els llibres de Lluís Permanyer: una obra extensa d’amor a la ciutat
📚 El Tik Tok de Lluís Permanyer
Nascut a Barcelona el 1939 i llicenciat en Dret, es va dedicar ben d'hora al periodisme. Va col·laborar en revistes com Destino, on va popularitzar el "Cuestionario Prous", i va passar vint-i-dos anys a la secció "Internacional" de La Vanguardia. Segons va explicar ell mateix, en aquesta secció "no hi havia censura" i podia viatjar —cosa que li permetia comprar llibres prohibits—, tot i que aleshores ja escrivia articles sobre art. Va canviar d'àrea "quan es va produir el canvi institucional en el país" perquè li va semblar que seria "més útil" en el diari com a cronista de Barcelona que parlant del Vietnam.
Barcelona i llibres
Va començar en aquest nou rol amb una base de dades pròpia que va obtenir buidant manualment en fitxes 3.000 llibres sobre la ciutat, ja que "és molt respectable l'opinió, però no hi ha opinió bona si no està fonamentada en dades". "Així i tot, et pots seguir equivocant, però ho faig jo sol, no perquè ningú m'hi empenyi", remarcava. I va rebutjar el títol de cronista oficial de Barcelona perquè "el concedeix el poder": "I no m'interessa, jo ja soc cronista". També va rebutjar la medalla d'or de la ciutat i el càrrec de cap de premsa que li va oferir el president Josep Tarradellas quan va tornar de l'exili. Les seves cròniques van tocar molts àmbits de la ciutat, però es va especialitzar en art, urbanisme i vida cultural, convertint-se en un dels cronistes més reconeguts pel seu coneixement de la capital catalana i, també, pel seu aspecte distingit.
"Soc del partit monobarcelona, en el qual estic només jo", feia broma. Entre les múltiples anècdotes que el van acompanyar, en destaca una de quan va publicar La Barcelona lletja (2004). Després de la publicació d'aquest llibre que recollia els pitjors edificis de la ciutat, "alguns els van arreglar". "Encara recordo una senyora que em va trucar, i em va dir: 'Hem d'arreglar la façana, quins colors vol que hi posem?'", explicava. El seu gust per l'anècdota es va veure reflectit, per exemple, en el llibre No la saps, aquesta? (1996). La seva obra és molt àmplia i retrata l'urbanisme, la vida quotidiana i els encerts o no del govern municipal, amb títols com Retrobar Barcelona (1988), Establiments i negocis que han fet història (1990), Història de l'Eixample (1990), Barcelona, un museu d'escultures a l'aire lliure (1991), Quinze dies d'eufòria (1992), Barcelona, un paisatge modernista (1992), Biografia del passeig de Gràcia (1994), Biografia de la plaça de Catalunya (1995), Biografia de la Diagonal (1996), L'esplendor de la Barcelona burgesa (2008), Vida privada de la Barcelona burgesa (2011) i Barcelona nocturna (2016), així com L'Eixample desaparegut (2021), El passeig de Gràcia. 200 anys d'un espai burgès (2023) i Sagnier i els modernistes. L'ofici de l'arqutectura 1880-1930 (2025).
Amistats i artistes
Va ser amic dels grans noms de la cultura del seu temps. De Joan Miró, recordava "l'honradesa i la professionalitat a la feina"; d'Antoni Tàpies, com reflexionava sobre l'art; d'Antonio Saura, que era "un pou de cultura universal"... "I amb Antoni Clavé vaig tenir una amistat emocionant, era un home generós i afectuós malgrat l'exili i el que li havia passat", explicava. A més, la seva amistat amb Eduardo Chillida va fer que l'artista instal·lés una gran escultura al parc de la Creueta del Coll de Barcelona, i fins i tot va fer de guia al físic Stephen Hawking quan va visitar la ciutat el 1988.
De fet, també és autor de monografies i biografies sobre escriptors i artistes, com ara SSagarra, vist pels seus íntims (1982), Tàpies i la nova cultura (1986), Clavé, escultor (1989), Miró. Noranta anys (1984), Brossa x Brossa. Memòries a partir del relat oral del poeta (1999), Josep Puig i Cadafalch (2001), Els Rubió, una nissaga d'intel·lectuals (2003), Miró. La vida d'una passió (2003), Dalí parlat (2003) i Antoni Clavé fa memòria (2004).
Documentals i premis
I va fer documentals sobre diversos aspectes de la ciutat, que també dirigia i presentava: El meu Molino (2010), La Rambla, secrets d'un escenari (2011), Montjuïc, la muntanya odiada de Barcelona (2013) o Passeig de Gràcia, l'escenari burgès (2020).
L'any 2022 va rebre el Premi Nacional de Periodisme Cultural del Ministeri de Cultura, pel qual va declarar que el seu interès per la cultura venia de la infància: "Teníem la casa familiar plena de quadres i llibres i el meu pare em portava cada diumenge a veure exposicions des que era petit, i vaig ser lector des de bon inici, llegia de tot, sempre he tingut una curiositat universal i un poc dispersa, després m'he anat concentrant". També va ser guardonat amb el Luca de Tena (1969), el Ciutat de Barcelona de periodisme (1987) i el Nacional de Periodisme de Catalunya (2008).
Entre els nombrosos missatges de condol, Carles Puigdemont ha lamentat la pèrdua de Permanyer, a qui ha descrit com un "mestre en l'ofici" que va contribuir a posar el periodisme de Catalunya "a nivells dels estàndards europeus". "Ningú no és imprescindible, però hi ha persones que són més difícils de substituir que unes altres, pel seu talent, pel seu estil i per la coherència del seu treball. Que descansi en pau", ha manifestat el líder de Junts en una piulada.