Benvolgut senyor Lluís Permanyer,
Sé que no llegireu aquesta carta, atès que vós no feu servir el telèfon mòbil i teniu poca inclinació cap a tot allò que avui anomenem digital, m'han dit, però si precisament he decidit escriure-us és perquè em temo que esteu equivocat: amb tot el que sabeu, penso que seríeu un grandíssim creador de contingut. Inclús, amb una mica de feina, un influencer. No us prenc el pèl, de debò. Resulta que no només sóc un gran admirador vostre, sinó que són diverses les vegades en què penso en vós i els seus llibres quan passejo per la ciutat, quan compro ibuprofèn a la farmàcia modernista de sota de casa on un rètol antic encara anuncia 'oxígeno puro' o quan, sobretot, em disposo a escriure un article sobre història de Barcelona i en la bibliografia hi apareix el vostre nom. És per això que vull fer-vos una oferta: feu-vos TikTok i guanyareu més calés, senyor Permanyer. Creieu-me, treballo en el món audiovisual i sé el que em dic. Jo us ajudo i, si voleu, anem a mitges.

Us ho explico. Per exemple, agafem per cas alguna de les coses que narreu en el vostre últim llibre, El passeig de Gràcia. 200 anys d'un espai burgès. No voldria ferir-vos la moral, però m'oloro que amb aquest títol difícilment cap menor de trenta anys se'l llegirà i, ni de bon tros, se'l comprarà. No és pel que hi escriviu a dins, però, sinó perquè la gent jove ja no compra llibres de divulgació, entreteniment o anècdotes històriques. Ara, en comptes de llegir-ho, ho consumim per TikTok, Instagram o Youtube, xarxes socials plenes d'espavilats que precisament el que fan és agafar tot allò que vós sabeu, acompanyar-ho de fotos o vídeos, canviar-li el to i explicar-ho de nou. Heu de pensar, a més, que el que per a vós és relativament corrent, per als joves és brutalment extraordinari, i al segle vint-i-u les coses impactants venen el doble que les que no ho són, lògicament. Mireu, imagineu-vos-ho: vós un posaríeu davant el Palau Robert, jo el gravaria amb el mòbil i només hauríeu de dir "Sabies que aquí hi vivia un marquès que abans d'anar a dormir, a part de posar-se el pijama, es guardava una pistola sota el coixí?".

No ho veieu clar, oi? M'ho suposava. Confieu en mi. Després ja explicaríem de diverses maneres la por de don Robert Robert a dormir sense una arma a prop, ja que aquell passeig de Gràcia de 1900 estava tan encara per fer que el palau li semblava inhòspit. Vós només hauríeu d'explicar el mateix que expliqueu sempre als llibres, però mirant a càmera. Podríeu anar vestit igual com aneu sempre, tan elegant, i només caldria que algun dia anéssim a l'FNAC a comprar un petit focus circular per il·luminar. Penseu que si no ho feu vós, ho farà algú altre, però pitjor. Les xarxes estan plenes de rapinyaires de la Viquipèdia que es guanyen la vida fent vídeos titulats "Sabies que...?", "Els millors racons secrets de..." o "Les històries més increïbles de...", però si no els suporto és precisament perquè sempre es queden a la superfície i mai no van a l'arrel de les coses. Mireu, jo no vull que algú em digui que a Barcelona tenim entresòl, principal i primer pis: vull saber-ne el perquè. I més. Jo el que vull saber és, ja que hi som, per què les porteries de l'Eixample són una arcàdia de bellesa i per què al segle dinou el propietari de la finca prohibia als conserges portar bigoti però els permetia, en canvi, dur unes patilles que penjaven fins a l'altura dels maxil·lars.

Diuen que la gent ja no llegeix i que cada dia som més ignorants, però jo penso que l'únic que passa és que ens hem cansat de consumir informació tal com la consumíem abans, amb llibres, revistes o diaris. Això no vol dir, en cap cas, que hàgim declinat voler saber coses que no sabem. Per què he de llegir un llibre de 200 pàgines si puc mirar tres vídeos de 5 minuts que m'explicaran el mateix, pensa molta gent. Vós no heu tingut mai el nervi literari de Sagarra, Pla o Espinàs, i no fa cap mal assumir-ho, però us ben asseguro que l'erudició barcelonina que atresoreu al cap és infinitament millor que tot el contingut junt de cent tiktokers. L'únic problema, també us ho dic, és que ser creador de contingut és esgotador. A vegades hi ha el risc que els temes s'acabin, que no sàpigues sobre què divulgar i que hagis de fer vídeos creatius on s'acaba fregant el ridícul. En el pitjor dels casos, fins i tot vídeos patrocinats, però no patiu que amb vós no crec que això passi. Us prometo que no us faré fer un clip dient com és de bo el barber que us pentina aquesta tofa de cabell que teniu o com de bé treballa, què sé jo, el callista que us controla els ulls de poll.

A mi, de fet, m'agradaria fer amb vós alguns vídeos jugant amb l'autoparòdia o abraçant la ironia. Per exemple, un vídeo amb vós baixant al metro de Badal, caminant direcció L'Hospitalet de Llobregrat i just allà, a la frontera entre Barcelona i la ciutat veïna, no atrevint-vos a travessar el semàfor perquè Lluís Permanyer és un home per a qui marxar de Barcelona és deixar d'existir. O un altre vídeo, no ho sé, on expliqueu les distàncies a peu de la ciutat, però mesurant-les amb temps i no amb metres. "Anant a peu sé que arribaré o no cinc minuts abans de l'hora", vaig sentir-vos dir l'altre dia al TN Migdia de TV3 quan presumíeu d'haver arribat a l'hora perquè sabíeu que de casa vostra al Loewe de passeig de Gràcia, en efecte, hi havia set minuts. Jo us reconec que faig una cosa semblant, però amb cançons. Quan els dilluns al vespre surto de fer la secció al No ho sé de Rac1, per exemple, sé que els 5':34'' d'El meu poble, Alcoi d'Ovidi Montllor són el temps que tinc de la ràdio a casa, amb un cigarret als llavis.

Ens portem uns seixanta anys de diferència, per això jo sóc algú plenament digital i vós, en canvi, una apologia del món analògic amb potes i abric botonat llarg. Darrerament, però, us confesso que m'he aficionat tant a passejar per l'Eixample, a vegades fins i tot amb les mans agafades rere l'esquena, com vós, que sento que m'estic fent gran i no només parlo la vostra llengua, cosa lògica, sinó que començo a parlar el vostre idioma. No tots els joves el parlen, però, per això us proposo ajudar-vos a traduir-lo, perquè la ciutat s'ho mereix. Mireu, quan camino per ella cada matí, de casa cap a la parada de Diagonal, tinc calculat que el trajecte a peu dura el temps d'una cançó italiana de Jovanotti que m'agrada molt, Fango, i que mentre passejo per Rambla Catalunya em diu a l'orella allò de què "la città è un film straniero/ senza sottotitoli". Creieu-me, senyor Permanyer, que els vostres llibres són els subtítols de la Barcelona que estimo, per això és una llàstima que mai no arribeu a llegir aquesta carta i no us atreviu a fer TikTok, ja que vós no ho sabeu, però sempre sereu el meu creador de contingut barceloní preferit.
Atentament,
P.