La celebració de l’Any Gaudí al llarg d’aquest 2026 en commemoració del centenari de la mort de l’arquitecte, que va tenir lloc el 10 de juny del 1926 a causa de les ferides ocasionades per l’atropellament d’un tramvia, ha posat sobre la taula l’aspecte més ideològic d’Antoni Gaudí, de reconeguda trajectòria catalanista demostrada en episodis com la detenció l’Onze de Setembre del 1924 per intentar assistir a una missa en honor als caiguts del 1714 i que va acabar amb l’arquitecte al calabós per mantenir el català davant les exigències policials de passar al castellà. Aquest posicionament també destaca en la seva obra amb construccions com Bellesguard, que és tota ella una oda a la idea romàntica d’una gran Catalunya durant l’època medieval.
Precisament, aquest posicionament ha confrontat amb lectures oposades, com els intents de castellanitzar el seu nom i el de les seves obres, o el polèmic espectacle celebrat a Reus per la Federació Espanyola de Patinatge, on a l’arquitecte se’l feia parlar reiteradament en castellà. Tot plegat ha originat un debat on no han faltat defensors d’una suposada espanyolitat de Gaudí substanciada en el fet que l’arquitecte té obra fora dels Països Catalans, en concret a Comillas (Cantàbria), Astorga (Lleó) i la mateixa ciutat de Lleó. Ara bé, el fet és que aquestes obres només s’expliquen partint de connexions catalanes. Gaudí, de fet, només treballava amb catalans, i les obres fora de Catalunya, com també ho va ser la seva intervenció a la catedral de Mallorca, només s’expliquen per aquests lligams.
Anem a pams, a banda d’obres que es van quedar en fase de projecte, com és el cas de les Missions Catòliques Franciscanes de Tànger i la ja esmentada intervenció a Palma, Gaudí té tres obres fora de Catalunya, El Capricho, a Comillas, la Casa Botines, a Lleó, i el Palau Episcopal d’Astorga. Totes tres tenen els mateixos punts en comú, van ser iniciades gràcies a lligams catalans i en un cas, el d’Astorga, va ser abandonada quan aquest lligam es va trencar. Com apunta el seu biògraf Armand Puig autor del llibre Antoni Gaudí, vida i obra (Pòrtic, 2024), “Gaudí feia l'obra quan tenia a l'altra banda una persona que li donava suport, que l'entenia, que li donava allò que ell necessitava”. Repassem els tres casos un a un:
El Capricho: un encàrrec a distància
La finca coneguda com El Capricho va ser construïda entre 1883 i 1889 a la localitat càntabre de Comillas a partir d’un projecte d’Antoni Gaudí, que en aquell moment també treballava a la Casa Vicens. De fet, les dues cases tenen connexions formals. L’execució, en tot cas, va recaure en l’arquitecte d’Esparreguera Cristòfor Cascante i Colom i, segons el llibre citat, “no és segur que Gaudí visitès mai Comillas”. Tot apunta doncs a que es va tractar d’un encàrrec fet a distància a petició de l’indià Máximo Díaz de Quijano que Gaudí va acceptar per un enrevessat joc de familiaritats i influències.
Resulta que Díaz de Quijano era cunyat de Claudio López López, germà d’Antonio López López, que a més de marquès de Comillas era sogre d’Eusebi Güell, principal mecenes de Gaudí. El de Reus, a més, havia col·laborat amb Joan Martorell, arquitecte del Palacio de Sobrellano, també propietat de Díaz de Quijano i situat igualment a Comillas, de manera que és aquest fil de coneixences el que explica, en últim terme, que Gaudí acceptés l’encàrrec de Comillas, això sí, aparentment sense anar-hi mai.
El Palau Episcopal d’Astorga: un projecte de dos reusencs
En paral·lel a la construcció d’El Capricho, Gaudí va construir entre 1887 i 1893 el Palau Episcopal d’Astorga, una altra de les seves obres singulars fora dels Països Catalans. En aquest cas, l’encàrrec li va arribar per una via més directa que les xarxes familiars que van portar-lo a acceptar l’encàrrec de l’indià de Comillas. En concret, el palau episcopal li va encarregar, com es pot deduir fàcilment, el bisbe d’Astorga, que era ni més ni menys que Joan Baptista Grau i Vallespinós, nascut a Reus el 1832 i, per tant, paisà de Gaudí i coneixedor de la seva obra.
L’inici de la tasca episcopal de Grau va ser moguda, segons recull Puig al llibre citat, “dos mesos després de prendre possessió com a bisbe d’Astorga, Joan Baptista Grau visqué directament l’incendi i destrucció de l’antic i tronat palau episcopal on s’allotjava”. Amb l’edifici cremat i la inexistència d'un arquitecte diocesà, Grau va veure l’oportunitat de llogar Gaudí per aixecar el nou palau, un encàrrec que es va fer entre múltiples tensions externes i que només es va salvar gràcies als lligams d’amistat i catalanitat entre el bisbe i l’arquitecte. Tant és així que quan Grau va morir, Gaudí va abandonar el projecte.
Per començar, l’aprovació del projecte depenia de la madrilenya Real Academia de San Fernando, ja que qui pagava les obres era el Ministerio de Gracia y Justicia, i això ja va limitar el projecte original de Gaudí, que no era gens transigent amb les modificacions dels seus plànols. Per la seva banda, l’arquitecte de Reus va aconseguir del bisbe que “en l’obra hi intervinguessin artesans vinguts de Catalunya”. A partir d’aquí, l’obra va avançar entre l’entusiasme del bisbe Grau i les suspicàcies de la societat d’Astorga, entre els quals els membres de l’arquebisbat i el mateix alcalde d’aquesta població lleonesa.
A diferència de Comillas, sí que hi ha registre que Gaudí es desplacés a Astorga, on aniria una desena de vegades tot i la seva aversió a viatjar, per supervisar l’obra i aprofundir l’amistat amb el bisbe Grau, qui, segons el biògraf de Gaudí, va introduir l’arquitecte en els coneixements litúrgics que després desplegaria en les seves obres de caràcter religiós. Aquella fecunda amistat però, es va estroncar sobtadament amb la mort del bisbe el setembre del 1893 a causa de les ferides provocades per un accident mentre muntava a cavall. Amb Grau desaparegut les tensions van aflorar, les traves a l’obra es van disparar i Gaudí, quan encara no havien passat dos mesos del decés del seu amic, va renunciar al projecte, una renúncia que va ser acceptada amb celeritat des d’Astorga.
En aquell moment el projecte estava prou avançat però la segona planta estava inconclusa, que va ser finalitzada amb un projecte més auster, mentre que Gaudí es va desentendre absolutament del resultat final d’un edifici que només s’entén des de la connexió dels dos reusencs. De l’aventura d’Astorga el llegat més important no va ser el Palau Episcopal, sinó el paper del bisbe en l’itinerari espiritual de Gaudí que faria eclosió en obres de transcendència religiosa cabdal com la mateixa Sagrada Família. Això no treu, en tot cas, que el palau neogòtic de Gaudí a Astorga sigui una obra singular i destacable, però explicable fonamentalment per les complicitats entre Grau i Gaudí.
La Casa Botines: un edifici que castellanitza un cognom català
La tercera part d’aquesta història té lloc a la ciutat de Lleó, on en deu mesos entre 1891 i 1892 es va edificar l’anomenada Casa Botines, un edifici singular a la plaça de San Marcelo que li va encarregar la societat mercantil Fernández y Andrés, dedicada als negocis tèxtils i financers, per fer la seu de l’empresa. Tot i que fins aquí podria semblar un encàrrec per part d’una empresa lleonesa a un arquitecte català, hi ha dos lligams catalans que cal tenir en consideració. El primer, si es vol més anecdòtic, fa referència al nom: l’edifici es coneix com a Casa Botines o de los Botines, però no pas perquè l’empresa es dediqués al negoci de la sabateria. En realitat, aquest Botines és una castellanització d’un cognom català, el de Joan Homs i Botinàs, fundador de l’empresa que amb el temps seria Fernández y Andrés, i d’on va sortir el nom popular amb que es coneixia el negoci i, per extensió, la seu.
La connexió catalana important és la segona, que té a veure en com va arribar l’encàrrec a Gaudí: l’empresa Fernández y Andrés tenia una branca financera i una altra de tèxtil i les dues van acabar confluint en Gaudí. D’una banda, eren representants a Lleó del Banco Hispano Colonial, creat pel marquès de Comillas, Antonio López López, i per l’altra tenien negocis tèxtils amb Eusebi Güell, mecenes de l’arquitecte i gendre de López. Tot indica que entre uns i altres van posar el nom de Gaudí sobre la taula, i segons Armand Puig, “fa la impressió que Gaudí, que en aquell moment treballava en el palau episcopal d’Astorga, a prop de Lleó, es veié compromès per la seva amistat amb Eusebi Güell i va acceptar l’encàrrec”.
En tot cas, l’arquitecte, que probablement va visitar Lleó en un dels múltiples viatges a Astorga, “va treballar quasi exclusivament amb industrials, paletes i artesans catalans”. A més, tot i que la relació amb els pagadors va ser cordial -però sense el grau de connexió que va tenir amb el bisbe Grau-, la construcció de la Casa Botines va ser víctima d’una campanya de calúmnies a les que Gaudí va reaccionar enfurismat i va desafiar els acusadors a sortir de l’anonimat. El que és segur de tot plegat és que després d’aquelles tres experiències per terres d’Espanya, l’arquitecte de Reus no va tenir cap intenció de repetir-les o, si més no, no va trobar cap connexió catalana que de grat o per força, el portés a acceptar més encàrrecs d’aquest tipus.