1- Qui ha de ser protagonista del Dia de la Dona?

Cada cop hi ha més dones en contra d'un Dia de la Dona entès com a una jornada oficial que, consideren, no fa cap favor a la causa. En tot cas, el debat serveix per parlar, discutir i intercanviar punts de vista. I això sempre és positiu. I el cert és que la jornada està evolucionant. 

En el que molta gent sí que està d’acord és que el Dia de la Dona, la protagonista ha de ser la dona. Ja que el fem, oi? Però també hi ha qui creu que el protagonisme del Dia de la Dona ha de ser per a altres persones que no són dones...

Sí, sí, després de les crítiques (moltes i molt dures) hi van haver disculpes. I molt simpàtiques i tot. I rectificacions. Però el gran error d’aquests dos cartells diu molt de qui va decidir fer-los. I això no s'esborra dient "vostè perdoni".

2- Sisplau, algú té un manual d'instruccions?

Vull compartir amb vostè un cas que no entenc. Ei, però no l'entenc gens de gens. Primer, si em fa el favor, llegeixi aquest post aparegut al Facebook de l’Ajuntament de Bigastre, a Alacant, on hi governa el PP:

O sigui, les dones progressistes del poble celebren el Dia de la Dona amb una missa? Pintoresc, no troba? Vaja, no seré jo qui digui com han de celebrar les dones progressistes el Dia de la Dona, però se m’acudeixen desenes d’actes progressistes i cap d’ells és una missa. Però escolti, endavant.

El que em desconcerta del tot és el text. Si algú m’ensenya el que van llegir a missa les dones progressistes de Bigastre i em diu que és el que van llegir a la festa de la cervesa i el rot de l’Associació d’Homes Masclistes de Samarreta Imperi de Dalt, escolti, jo m’ho crec. Ho ha vist? Això ho afirmen unes dones? En una missa? I unes dones que es diuen progressistes? Coi, doncs sí que ha canviat un cert progressisme, no troba?

3- Convertir el maltractament en un espectacle

Antena 3 ha emès un programa que es diu Casados a primera vista. La gràcia de la cosa és que al primer capítol veiem com quatre parelles triades a través d’un test de compatibilitat es coneixen a l’altar mateix i, tot seguit, es casen. A la resta de capítols veiem si la cosa funciona o no. És a dir que, en el fons, el programa és una prova per a la credibilitat del test de compatibilitat i en alguns casos, el fracàs és totalment evident. Però el no suportar-se d'una parella que el test havia dit que eren l'una per l'altra (i viceversa) queda en les típiques imatges d'entreteniment televisiu en què l'espectador empatitza amb els protagonistes, se'n fot, o els demonitza. Pura recerca d'audiència i, per tant, de negoci. Res a dir.

Molt diferent és quan entrem en el tema dels maltractaments. Aquí ja s’encenen totes les alarmes. I més encara quan, com no podia ser d’altra manera, es despatxa per part dels concursants, amb la frivolitat típica de l’espectacle que protagonitzen.

Una senyora denuncia uns presumptes maltractaments i, en comptes d’anar directament a la policia, decideix que el millor és explicar-ho al seu compte de Facebook. Terrible. Si els maltractaments són certs, és una frivolitat usar-los com a espectacle mediàtic, perquè s'han de resoldre per la via policial i judicial. I si no ho són, és una vergonya usar-los per mantenir-te als mitjans d'on has desaparegut perquè el programa ja no s'emet.

Bé, però poca cosa podem esperar de qui decideix casar-se amb qui no coneix de res i ensenyar-nos com és la seva vida, només per guanyar uns euros i intentar la fama. 

4- Una portada que no deixa indiferent

Una lectora em fa arribar aquesta portada:

I amb la portada, la lectora m'acompanya l’impacte que li va produir la foto, sobretot en contrast amb el titular publicat just a sobre.

És evident que aquesta portada té una intenció. Qui la va fer, volia enviar un missatge. Quin? La reflexió de la lectora és que li sobta molt que al món ric sigui tan complicat ser mare mentre al món on menjar tres cops al dia no és tan senzill i on sí que hi ha una veritable cursa d’obstacles, la maternitat sigui més senzilla. Ella creu que el que ens volien transmetre és que aquí ens queixem sense motiu, comparat amb la vida de milions de persones que la tenen en risc cada segons de cada dia.

I vostè, què en pensa? 

5- Ha acabat passant el que es veia que passaria

Si a la vida real tot passa per alguna cosa, a la vida digital, que és la vida real però vista a través d’una màquina, no podia ser diferent.

Que Gerard Piqué es connecti sovint a Periscope, fa que parlem de Gerard Piqué, de la relació de Gerard Piqué amb el món digital i, naturalment, de Periscope. Potser algun dia sabrem per què passa realment tot això. De moment ha passat el que es veia venir que passaria...

 

I, com que ja hem aprés a desconfiar de tot, ara ens queda el dubte de si això va ser espontani o provocat. La resposta, sigui quina sigui, la tindrem aviat perquè al món digital s’acaba sabent tot. De moment, la vida continua...

6- Continua la màgia 

Últimament és freqüent veure a Twitter el fenomen anomenat Mag Lari. Consisteix que les piulades desapareixen amb una facilitat extraordinària i, posteriorment, reapareixen convenientment tunejades. Aquesta setmana li ha passat a l’Albert Rivera. Dimarts a les 9.53 del matí estava bocabadat i esmaperdut perquè el PP l’havia esbroncat per parlar en català al Congrés dels Diputats. I, pobre, havia tingut un disgust... 

Però, al cap d’una estona, res per aquí, res per allà i... PATAPAM!!! Desapareix l’estupefacció i el disgust i, de pas, la piulada. I llavors, la màgia de les xarxes fa que a les 10:07 aparegui aquesta altra piulada: 

Algú molt plutonià podria pensar que un i altre text diuen més o menys el mateix. Però si aquest algú ja és de Neptú cap aquí, s’adona ràpidament que no només no diuen el mateix, sinó que són dos missatges totalment oposats a l’imaginari del nonacionalisme espanyol. I que, per a aquest món, el missatge correcte és el segon. I que el primer és un error a què no cal donar-li gaire importància perquè un petit error el té qualsevol.

El cas és que el misteri de la piulada desapareguda s’ha anat escampant. I, en algun cas, amb psicofonies horàries incloses. Miri aquesta piulada d’en Xavier García Albiol. Sobretot la frase final, l’etiqueta i l’hora:

Doncs bé, al cap d’una estona, aquesta piulada va dir adéu i va donar pas a aquesta altra:

Com veurà, la frase final i l’etiqueta han desaparegut i ha aparegut una altra frase com molt més de consens. Però el més interessant és l’hora. La piulada que va aparèixer primer, i que va marxar, consta com a publicada dues hores i deu minuts després de la piulada que va aparèixer després.

Va, Mag Lari, supera-ho!

7- Compi yogui

És la frase de moda. De fet, si vostè escriu “Letizia” a Google, la segona opció per defecte, i després de “Letizia Ortíz”, és “Letizia compi yogui”. L’origen de l'expressió que ho peta són aquests missatges enviats per la reina Letizia a un amic que, ai las, va estar implicat en el tema de les targetes black de Cajamadrid. 

La vessant més institucional la vaig tocar aquí. La més lúdica, a banda d'expressions tan delicioses de la Reina com "merde" (a partir d'ara ja incorporada al llenguatge de la "gente bien") és que el Rei té l'agenda com Rajoy: buida. I és així que l'endemà mateix del sidral, ja pot quedar per dinar amb qui calgui. Les males persones diran que és poca feina. La gent com cal parlarà de generositat amb els amics. Com no podia ser d'altra manera. 

8- A veure si tampoc tenen tant de poder...

El sector més nacionalista de la premsa de Madrit (concepte) s’ha passat la setmana excretant sense parar fàstics d’en Josep Maria Àlvarez. Titulars com aquest han estat el pa (i la sal) del cada dia:

Però la matinada de dissabte, Pepe Àlvarez s’ha acabat sortint amb la seva i, a pesar de la gran campanya en contra, s’ha convertit en el nou líder de la UGT. Potser és que la premsa nacionalista espanyola radical no té tant poder com se li atorga? O potser ha passat alguna cosa que nosaltres no sabem?

Bé, el cert és que ara mateix tenim al davant de la UGT un català favorable al dret a decidir i al davant de la patronal a un altre català (Joan Rosell) que ha dit coses més sensates de les que, de vegades, se li adjudiquen.

Potser aquesta és la causa del fred de peus d’alguns?

9- L'efecte Rufián

Quan algú sensat de Madrit (que n’hi ha més dels que sembla) pregunta als catalans, i amb actitud d’interès sincer, què carai està passant i aquests catalans argumenten que el gran problema és que fa segles que una certa Espanya s’ha apoderat d’una certa manera de ser espanyol i només accepta que ho siguis com diuen ells, fan cara d’estupor.

I així s’entén la reacció de la casta mediàtica a l’elecció de Pepe Àlvarez o la que han tingut amb la irrupció de Gabriel Rufián. Aquell discurs al faristol del Congreso de los Diputados els va trencar tants esquemes que el recull d’insults elaborat per l’Àlex Gutierrez al diari Ara s’ha convertit en una pedra Rosetta per desxifrar el seu desconcert i la seva ràbia. 

10- Informació o publicitat?

Interessant reflexió la de la gent de Contexto y Acción. On acaba la informació i comença la publicitat? O potser millor: on acaba la publicitat i comença la informació? 

Un món que demana tanta transparència als polítics sobre els seus ingressos, potser hauria de començar a demanar la mateixa transparència a altres professions. I la de periodista no hauria d’estar exclosa de la llista. Ans al contrari... 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat