Els analistes espanyols oficials d'un i altre bàndol ideològic només estan d'acord en una cosa: Espanya té un problema i aquest problema es diu independentisme català.

Un servidor, que no és cap de les tres coses que són ells, dissenteix totalment en la seva doble afirmació. Espanya no té un problema, en té mooolts. I l'independentisme català és el seu problema menys important. Sí, perquè si nosaltres marxem, adéu problema. Però si marxem, ells es queden amb Espanya, que és el veritable problema. I ells no poden marxar de si mateixos. El problema d'Espanya és Espanya.

Espanya és un estat en fallida que s'està desfent com un bolado. Dia a dia. Crisi econòmica endèmica, teixit empresarial depenent del sector públic i no de la innovació i del futur, crisi institucional insolucionable i crisi moral total i absoluta. Tot el que té a veure amb Madrit (concepte) és com un grapat de sorra posat en un colador.

Espanya és un país on l'atur no baixa a nivells "europeus" ni al moment de la màxima bonança especulativa. És el país del campi qui pugui de l'economia submergida i el frau fiscal. És el país on el sistema de caixes d'estalvi va caure d'un dia per l'altre com un castell de cartes i per culpa del pes de la promiscuïtat amb els poders públics locals. És el país on el partit que hi ha governat els últims amb majoria absoluta, i que continua guanyant eleccions, està totalment corcat per la corrupció, començant pels pagaments en negre de les obres de remodelació de la seva seu central i acabant pels seus tres grans feus (País Valencià, Balears i Madrid). Espanya, l'Estat que ha hagut de fer abdicar al seu Rei per aturar una hemorràgia que amenaçava amb destruir els fonaments del sistema. 

I per acabar d'adobar-ho, la inseguretat institucional i jurídica més total i absoluta. Aquí un dia et lleves amb una portada que publica uns informes falsos de la policia filtrats per àngels de la guarda que toquen l'arpa i no passa res. Aquí un sindicat d'ultradreta, que ningú sap com es finança i que Hisenda no ha demostrat gaire interès a saber-ho, et pot presentar la demanda més tronada i pots acabar en un judici que vagi vostè a saber com es resol. I no passa res. Aquí qualsevol declaració que qualsevol persona faci en un jutjat, l'endemà la venen a pes als Encants. L'últim cas (fins a dia d'avui), és això que publicava dimecres eldiario.es: 

Un empresari molt famós a Madrit (d'aquests de la llotja del Bernabeu i del "un abrazo, monstruo"), va veure's implicat en el cas de les targetes black de Cajamadrid. El jutjat va demanar-li el mòbil i ell, abans de lliurar-lo, va pensar: aniré al paqui de la cantonada i que m'esborri les dades. El Grup de Delictes Telemàtics de la Guàrdia Civil va trigar en recuperar-les el que Cristiano Ronaldo triga a veure's en un mirall i començar a automorrejar-se. Cinc minuts després (de recuperar les dades, no de l'autoamor de CR) un mitjà ja publicava aquestes dades. I, ves per on, així és com vam saber que la Reina espanyola redacta missatges dient paraulotes, que no és gaire partidaria d'un dels suplements de El Mundo i, sobretot, que Espanya és un Estat on es publiquen els missatges privats de la gent. De Letizia cap avall. 

Sí, perquè crec que el rellevant d'aquest cas no és el suport més o menys cordial de la reina a un senyor "iogui" que va cobrar irregularment (i presumptament) uns diners. Pot sobtar el suport, sí, però el missatge no demostra ni relaciona res, més enllà del safareig. No, aquí el tema és que la broma d'Estat en la qual s'ha convertit Espanya no és capaç de garantir la confidencialitat dels missatges dels seus ciutadans. I quan això passa, no passa res. Ni es demanen responsabilitats a ningú. Ni plega ningú. Ni fan plegar a ningú. I tot continua igual. I qui dia passa any empeny. I Fernández Díaz aparcant. En doble fila. 

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat