Jiménez Losantos és el Freddy Krueger del periodisme espanyol. En les pel·lícules de terror dels anys vuitanta i noranta, Krueger es va fer famós perquè convertia els malsons de les seves víctimes en realitat. Igual que aquell home del sac amb aire d'espantaocells socarrimat, Losantos s’alimenta de les fantasies negres que el públic espanyol té enterrades en l’inconscient.
El millor moment de la seva carrera va coincidir amb les legislatures d’Aznar i Zapatero. Quan va passar a dirigir els matinals de la COPE, el 2003, la democràcia espanyola semblava capaç de digerir tots els discursos. Els únics que tenien malsons, en aquella època, eren els polítics que quedaven atrapats en la gargamella retòrica del periodista aragonès. Molta gent, a Catalunya, se l’escoltava purament per morbo.
Una mica com Freddy Krueger, el personatge públic de Losantos és un producte destil·lat d’una història personal i col·lectiva dolorosa, envernissada amb una pàtina asfixiant de justícia abstracta i de benestar material. Nascut el 1951, el seu discurs no s’entén sense els paisatges erms i desolats de la infantesa i sense l’enfrontament soterrat i sòrdid que han sostingut les dues nacions que van constituir l’imperi hispànic: Catalunya i Castella.
Fill d’un sabater i d’una mestra de Terol, Losantos va poder acabar l’educació gràcies a una beca rural que va mantenir des dels 10 anys. Després d’estudiar Filosofia i Lletres a Saragossa, es va instal·lar a Barcelona, capital de l’Aragó fins al 1714. Mentre s’integrava en els ambients pijo pedants del PSUC i de bandera roja, es va llicenciar en Filologia Hispànica. Quan ja era liberal, va dir que es va fer comunista per donar sentit a la mort prematura del seu pare, que li va provocar una crisi religiosa.
La castellanització forçada de Barcelona va fer que Losantos se sentís de seguida com a casa. La capital de Catalunya i la seva àrea metropolitana era una terra d’oportunitats per als immigrants que no hi tenien res a conservar i, per tant, no veien Catalunya com un país oprimit. Per als espanyols que hi arribaven amb una bona formació era un paradís que els permetia fugir dels seus dimonis i oblidar sense que ningú no els pogués dur la contrària, a part de les elits desprestigiades del franquisme.
L’emergència d’una nació que havia hivernat durant quatre dècades va agafar Losantos desprevingut. Com ha passat amb molts catalans que s’han fet independentistes per sorpresa dels seus amics espanyols, el periodista va veure com un idioma que no coneixia de sobte es feia necessari per prosperar i per connectar-se amb el país. En comptes d’atribuir el fenomen a la llibertat que la democràcia donava als catalans, el va atribuir a l’adoctrinament i el fanatisme.
El 1979 va publicar Lo que queda de España, un llibre que la seva mateixa editorial, El Viejo Topo, va rebutjar per anticatalanista i que Francisco Umbral va elogiar per gracianesc i castellanista. L’assaig explotava el tema de la pàtria en perill, que tan bé va utilitzar després el pujolisme. Losantos hi reivindicava la tradició liberal decimonònica, una tradició que estaria bé si no necessités extingir la nació catalana per a poder aplicar-se a l’Estat espanyol tal com el coneixem ara.
Tot i ser aragonès, es va presentar amb el partit andalusista a les primeres eleccions per fer veure que defensava els immigrants. El 1981 va encapçalar un manifest contra la immersió lingüística aprovada al Parlament amb una amplíssima majoria. El manifest va provocar un bon escàndol. Fins i tot El País i els escriptors de l’escola de Barcelona, que no havien escrit ni una línia en català durant la dictadura, el van qualificar de miserable.
Losantos donava classes a Santa Coloma, a la primera escola del país que va començar a aplicar la immersió. Un dia, tres nois de Terra Lliure el van segrestar, el van lligar en un arbre enmig d’un descampat i li van clavar un tret a la cama, just per sobre el genoll. L’episodi va provocar la fugida de diversos signants del manifest, que la premsa de Madrid va convertir en artilleria contra el pujolisme.
Nascut en una lluna plena d’aquestes que fan udolar els llops, Losantos va trobar a Madrid el caldo de cultiu que necessitava per explotar, amb tota la mala llet possible, els seus complexos patriòtics i de classe. Després d’uns anys de combinar l’ofici de columnista amb el de mestre en una escola de Madrid, va fitxar per l’ABC i va començar a col·laborar a la COPE.
Amb la mort sobtada d’Antonio Herrero, Losantos es va trobar al capdavant del programa nocturn La Linterna. Aznar veia en el seu liberalisme, tan proper al falangisme, en l’aspecte nacional, la coartada perfecte per combatre l’hegemonia pujolista a Catalunya. Així, el 2003, va passar a presentar els matins de la COPE. El seu discurs anticatalà li va donar més oients dels que mai havia tingut la ràdio episcopal
Losantos és una versió castissa de León Daudet, el periodista occità que va donar veu a la ideologia antisemita de l’Action Française. El seu estil pugilístic i pintoresc, ple d’invectives i d’insults estrafolaris, fa pensar en el fill de Tarascó i en com el desarrelament el va convertir en un reaccionari sense escrúpols. Ambiciós i visceral, igual que Daudet, la tàctica de Losantos per ascendir ha sigut mossegar qualsevol peix gros que no li fes prou cas i posar sempre la pàtria com a excusa.
El 2008, la COPE se’l va treure de sobre, tipa de col·leccionar querelles. L’esclat de l’independentisme li va permetre posar el seu propi xiringuito, Esradio, des d’on emet ara els seus sermons cada dia més senils sobre l’apocalipsi nacional d’Espanya. Erudit, però deslligat de qualsevol realitat concreta que vagi més enllà del seu interès particular, la cultura li serveix per enlluernar el poble i per posar en evidència el seu ego napoleònic.
Losantos és el titella d’una Espanya que no ha tingut encara el seu Judici de Nuremberg i cada matí pot acusar algú de terrorista o comparar Catalunya amb l’Alemanya nazi sense cap problema. Aquesta setmana ha advertit al nou president de la Generalitat, Joaquim Torra, que si Barcelona no ha estat bombardejada, com en el segle XIX o XX, és perquè Espanya està governada per covards. En les europees del 2014 va fer campanya a favor de VOX, que no va treure representació. Ara ajuda obertament a Ciutadans per mirar de desbancar el president Rajoy, que fa uns anys va batejar com el maricomplejines.