Aquesta setmana el Parlament Europeu ha obtingut la resposta de la Junta Electoral Central d'Espanya, on li diu una cosa tan sorprenent com que ni Puigdemont, ni Comín ni Ponsatí són eurodiputats, ja que no van anar a Madrid a jurar o prometre la Constitució ni van obtenir per això mateix les credencials. Ho diu la JEC després que la mateixa justícia a escala europea deixés clar que aquest requisit, sol·licitat a Espanya, no era necessari basant-nos en la normativa europea, on per ser proclamat n'hi ha prou que els resultats de les eleccions siguin "ferms" (és a dir, publicats i no impugnats). Fins i tot la situació és tan rocambolesca com perquè la JEC enviés al Parlament Europeu un llistat dels eurodiputats elegits a Espanya, sense que hi apareguessin els tres catalans, malgrat que el llistat oficial complet fos publicat al BOE (on Puigdemont, Comín i Ponsatí sí que hi figuraven).

Ara li toca al Parlament Europeu haver d'analitzar tot això, que, segons la meva opinió, sembla més aviat una obra de Shakespeare que un fet real. Però sens dubte, Ciutadans, aquella formació taronja que va viure durant algun temps de generar soroll, i només d'això, encara té una mica d'espai a Europa, on els seus eurodiputats centren les accions en allò de sempre: perseguir els independentistes com sigui, fins i tot fent el ridícul (com sol ser en la majoria dels casos). Cinc anys després que Puigdemont i els exiliats arribessin a Brussel·les, quatre anys després que ocupessin els seus escons al Parlament Europeu, ara es reobre el fals debat sobre si són o no són europarlamentaris.

Espanya, amb la resposta de la JEC, demostra una vegada més que viu en la seva realitat paral·lela i que és capaç d'afirmar que el gat dins de la caixa és viu i mort alhora (encara que tots vegem que el gat és viu al seu interior en aquest cas). Espanya, que no vol escoltar ni veure els subtils tocs que li han anat donant, com ara últimament des del Consell d'Europa, en confirmar que la defensa pacífica de la independència d'un territori dins de la UE ha d'estar emparada i protegida pels drets fonamentals: especialment el de la llibertat d'expressió. Espanya, que continua amb aquesta doble moral, encarnada perfectament en el govern del PSOE, que, d'una banda, manté contactes i negocia amb Puigdemont, i per una altra, assegura el PP que no modificarà el delicte de sedició, mentre el seu president del govern s'omple la boca assegurant el contrari.

Aquesta falta de coherència, d'honestedat, de compromís amb els principis i valors que van configurar Europa, i la falta de contundència dels diferents actors institucionals, és l'essència de la debilitat que tant preocupa ara i que és necessari reconstruir: el camí a la democràcia. Per a Europa és bàsic recuperar-lo. Per a Espanya, és essencial començar a transitar-lo. Passat el temps, segurament s'agraeix als catalans l'oportunitat de posar negre sobre blanc la resposta a preguntes que, ja simplement pel fet de fer-se, denoten el buit deshonest en el qual vivim.