Amb el llançament de la missió Artemis II, l'interès per les missions espacials ha crescut, posant sobre la taula detalls inimaginables per a la majoria. Un és el fet que els astronautes no només orbitaran la Lluna, sinó que tornaran al nostre planeta havent experimentat un envelliment lleugerament més lent que el dels qui ens quedem a la superfície. El fenomen respon a una realitat física mesurable.

Einstein és la resposta

La base científica d'aquest "viatge al futur" es troba en el llegat d'Albert Einstein. La seva teoria de la relativitat general va trencar amb la idea que el temps és una constant universal, introduint el concepte de l'espai-temps: un teixit mal·leable que pot ser deformat per la matèria i l'energia. A l'espai, els astronautes estan subjectes a dues forces que competeixen entre si per alterar els seus rellotges biològics:

  • Dilatació del temps gravitacional: segons Einstein, la gravetat corba l'espai-temps. Com més a prop s'està d'un objecte massiu (com la Terra), més lent transcorre el temps. Sota aquesta lògica, els astronautes haurien d'envellir més de pressa en estar lluny del centre de gravetat terrestre.

  • Dilatació del temps per velocitat relativa: aquí és on el fenomen s'inverteix. El temps també s'alenteix a mesura que un objecte es mou més ràpidament. Atès que naus com l'Estació Espacial Internacional (EEI) orbiten a uns 28.000 km/h (8 quilòmetres per segon), aquest efecte de velocitat és molt més potent que el gravitacional.

El resultat net és que, en moure's a velocitats tan extremes, el rellotge dels astronautes "endarrereix" respecte als rellotges a la Terra. Per exemple, després de sis mesos en òrbita, un astronauta és tot just 0,005 segons més jove.

Scott i Mark Kelly: evidències en l'ADN

Però la física no és l'única protagonista en aquesta història; la biologia també ofereix sorpreses. Investigacions realitzades per la NASA, especialment el famós estudi dels bessons Scott i Mark Kelly, van revelar canvis inesperats a nivell cel·lular.

Els científics van observar que els telòmers de Scott Kelly —les estructures que protegeixen els extrems dels cromosomes i que normalment s'escurcen amb l'edat i l'estrès— es van allargar durant la seva estada d'un any a l'espai. Experiències similars es van notar fins i tot en missions curtes, com la Inspiration4 de SpaceX el 2021, on els tripulants van mostrar aquest allargament després de només tres dies.

Segons ha comentat Scott Kelly en una entrevista per a The Observer:

Els meus telòmers van resultar ser més llargs que els de Mark. És el contrari del que esperaven els científics, donat l'entorn desafiant a l'ISS".

Tot i que gran part d'aquest efecte biològic es reverteix en tornar a la gravetat terrestre, l'estudi va confirmar que el cos humà reacciona a l'última frontera de maneres que tot just comencem a comprendre.

A més dels efectes físics del viatge, la tecnologia permetrà que aquesta experiència sigui compartida amb una nitidesa sense precedents. Gràcies a una col·laboració innovadora, la missió Artemis II es veurà com mai amb càmeres immersives i Apple Vision Pro. Així, els qui ens quedem a la Terra també podem submergir-nos en la immensitat del cosmos gairebé de la mateixa manera que els astronautes que estan desafiant el pas del temps.