L'Etna és un dels volcans més actius i importants d'Europa. Situat a Sicília, fa segles que marca l'activitat geològica de la regió amb erupcions freqüents que han servit com a referència per estudiar el comportament volcànic a tot el continent. Però més enllà de la seva activitat visible, el que realment està cridant l'atenció de la ciència és el que passa sota la seva superfície, on els processos són molt més complexos del que es podia pensar fins ara.
L'Etna revela dues formes molt diferents d'erupcionar segons el comportament del magma a l'interior
Un nou estudi ha analitzat en detall l'interior del sistema volcànic de l'Etna a partir de cristalls presents en roques volcàniques. Aquests cristalls no són simples restes sòlides, sinó estructures que poden conservar informació del magma en què es van formar. A dins queden atrapades petites bombolles de gas i senyals químiques que funcionen com un registre natural del recorregut del magma abans d'una erupció.
A partir d'aquesta anàlisi, els investigadors han comparat dues erupcions del mateix volcà que, no obstant això, van mostrar comportaments interns completament diferents. La clau no està en el que es va veure a la superfície, sinó en com es va moure abans el magma a l'interior del sistema volcànic.
En un dels casos, el magma es va emmagatzemar durant un temps en zones relativament properes a la superfície del volcà. Això va permetre que el sistema evolucionés de forma més lenta, amb una alliberació més progressiva dels gasos. La pressió es va anar acumulant de manera més o menys controlada, cosa que va donar lloc a una erupció més gradual i menys explosiva.
En l'altre cas, el magma procedia de zones més profundes i va ascendir molt més ràpid. Aquest ascens accelerat va provocar que una quantitat més elevada de gasos quedessin atrapats, especialment diòxid de carboni, ja que no van tenir temps d'alliberar-se abans d'arribar a la superfície. El resultat va ser una erupció més brusca, més explosiva i amb un comportament molt més difícil d'anticipar.
L'interessant d'aquest treball no és només la diferència entre ambdues erupcions, sinó l'evidència que un mateix volcà pot funcionar amb diferents “sistemes interns” de magma. No existeix un únic patró de comportament; hi ha diversos escenaris possibles que depenen de diferents factors com la profunditat de l'emmagatzematge, la velocitat d'ascens o la quantitat de gasos.
Això té implicacions importants per a la vulcanologia, ja que demostra que els senyals observats a la superfície no sempre reflecteixen amb precisió el que està ocorrent a l'interior. Dues erupcions poden semblar semblants des de fora, però ser originades per processos completament diferents iniciats a quilòmetres de profunditat.
L'Etna torna així a convertir-se en un exemple clau per entendre la complexitat dels volcans actius. Lluny de ser sistemes simples o repetitius, aquest tipus d'estructures funcionen com a sistemes dinàmics en els quals petits canvis per dins poden canviar completament el que acaba passant a la superfície.
Queda clar amb aquest estudi que per comprendre una erupció volcànica no n'hi ha prou amb observar el que ocorre a dalt, sinó que és necessari reconstruir la història del magma des del seu origen en la profunditat fins a la seva arribada a la superfície. I són estudis molt importants per intentar predir quan pot arribar una erupció i la seva gravetat; una cosa similar s'ha fet també a Yellowstone, un dels volcans actius més perillosos del món.