Els científics podrien haver resolt el misteri sobre què alimenta el supervolcà de Yellowstone, i la resposta no és la que esperaven els geòlegs. Els supervolcans són alguns dels fenòmens més extrems del planeta, capaços d'alliberar més de 1000 quilòmetres cúbics de magma, roca i cendra en una sola erupció, amb un potencial devastador per al clima, els ecosistemes i la societat a escala global. Per això, els investigadors fa anys que intenten entendre què passa sota la superfície per mantenir actius aquests gegants volcànics.
No és una columna profunda que s'eleva des del nucli terrestre, és un ampli “vent del mantell”
La costa oest de Nord-amèrica està sotmesa a diverses forces geològiques que poden generar un desastre en qualsevol moment. A prop de la costa californiana, un equip de geòlegs assegura que un dels pitjors terratrèmols de la història està a prop de produir-se. I ara un altre grup d'investigadors s'ha centrat en el supervolcà situat a Yellowstone.
Investigadors de l'Institut de Geologia i Geofísica de l'Acadèmia Xinesa de Ciències (IGGCAS) ha elaborat un estudi sobre el que succeeix sota els supervolcans més perillosos del planeta. Concretament, han desenvolupat un model tridimensional detallat que simula el comportament actual de la litosfera i del mantell subjacent de Nord-amèrica i han publicat els seus resultats a la revista Science.
Durant molts anys, els científics pensaven que els supervolcans funcionaven com a grans “cambres subterrànies” de magma líquid que s'anaven omplint a poc a poc fins a explotar quan la pressió era massa gran. La idea era bastant simple: el magma s'acumula, la roca no aguanta i arriba l'erupció.
Però ara aquesta visió està canviant. Cada vegada hi ha més evidències que, en realitat, no hi ha enormes cambres de magma líquid com es creia. En el seu lloc, el que hi hauria sota els supervolcans serien grans zones de roca parcialment fosa, una cosa així com una mena de “pasta magmàtica” repartida per àmplies regions de la litosfera, molt més complexa i dispersa del que es pensava.
En aquest context entra en joc l'estructura interna de la Terra. La litosfera és la capa rígida exterior, on hi ha l'escorça i la part superior del mantell, i just a sota hi ha l'astenosfera, que és més calenta i es mou lentament. És des d'aquesta zona des d'on es genera el magma que acaba alimentant sistemes com Yellowstone, tot i que encara no està del tot clar com es produeix exactament aquesta fusió.
El cas de Yellowstone és clau perquè funciona com un laboratori natural. Allà s'ha vist que existeix un sistema magmàtic enorme, inclinat cap al sud-oest, que no encaixa del tot amb la idea clàssica d'una única cambra de magma. De fet, els models més recents fins i tot suggereixen que es pot formar una zona més líquida només just abans d'una erupció.
I aquí ve el més cridaner de l'estudi: en comptes d'una columna de magma pujant des de les profunditats de la Terra, el que podria alimentar Yellowstone seria un “vent del mantell”, un flux lent de material calent que es desplaça sota Nord-amèrica. Aquest moviment, lligat a altres processos antics, estaria modelant tota la zona i creant un canal pel qual el magma ascendeix i s'organitza sota el supervolcà.