L’última cena, de Leonardo da Vinci, exhibida a Santa Maria delle Grazie a Milà, és probablement una de les imatges més icòniques del cristianisme. En el primer dia del Conclave a Roma per escollir el successor del papa Francesc, és la primera, i no la darrera, la cena més rellevant de totes. I tot i que al darrer sopar el protagonista era Jesús i els deixebles, en aquest primer sopar del Conclave els protagonistes són els 133 cardenals, més l’Esperit Sant que els ronda i acompanya, però que avui no els ha inspirat prou. Encara.
Ja s’ha batejat aquest Conclave com el més “imprevisible”, “el més divers”, el més “complex”. Però era previsible que la primera fumata -que s’ha fet esperar- fos negra, però no era tan evident que aquesta escenografia fos millor que un capítol d’una sèrie: trepidant, aixecant nerviosismes, alterant la pressió.
No és evident que 133 persones, per molt germanes en el col·legi cardenalici que siguin, es posin d’acord. Penseu en un bloc de pisos amb 133 persones, o en un claustre de professors. Seria impensable tanta unió en poc temps. Que la fumata sigui negra no vol dir que els cardenals, que ja han sortit de la primera sessió del Conclave a la Capella Sixtina (als Museus Vaticans), puguin tornar a una vida normal. De cap manera. De fet, segueixen sense mòbil. Continuen desconnectats. No poden saber què passa al món. Potser abans d’entrar a Santa Marta, als carrers adjacents a la plaça de Sant Pere del Vaticà, hagin vist gent -moltíssima- i certifiquin que el món els mira.
En el primer dia del Conclave hem vist imatges de les austeres habitacions dels cardenals (26 individuals i la resta petits apartaments amb dues habitacions, però sempre d’ús individual). Les habitacions s’han triat a sorts. La Santa Seu ha sofisticat els serveis comunicatius, i el senyal televisiu és nítid, i ha permès veure des de la televisió o les pantalles el jurament de tots els cardenals, els seus anells i creus pectorals, petits indicadors que ofereixen pistes.
Primer sopar complicat
Després d’una primera sessió més llarga de l’habitual, el primer sopar es preveu complicat. Les religioses paüles que el preparen ja devien tenir ganes de plegar i anar a dormir, i han hagut de mantenir el sopar calent més de dues hores més del previst. A Roma no se sopa a quarts de deu del vespre, és molt tard, i més en ambients eclesiàstics.
El que sí que és segurament poc sofisticat és el menú: àpat senzill i plats adaptats si són diabètics, per exemple. Amb una mica d’aigua i de vi -només als sopars-, però sense excessos, ni alcohols de graduació. Sobre com sopen els porprats (ja no s’usa l’expressió “prínceps de l’Església”, no en tenim n’idea). Els imaginem parlant. No sabem com s’asseuen. Si enraonen molt, o poc. Si estan taciturns o comunicatius. Si mediten i prefereixen estar en silenci, o si tenen impulsos per socialitzar. Des de fora ens podem imaginar que confabulen. Que hi ha conxorxes. Com un ambient de colònies d’estiu, de corredisses pels passadissos. No sabem si algú no vol sopar i se n’ha anat, sol, a pregar a la capella. Desconeixem si algú s’ha aïllat i no parla volgudament amb ningú. O algú fa dejuni. Desconeixem si totes les dutxes estan funcionant, i l’aigua els aclareix les idees. Ja han pogut escoltar bé els noms que nosaltres ignorem i que han estat votats. Algun d’ells ha sentit el seu nom una, dues, tres, pot ser desenes de vegades. Imagineu la pressió. Aquest cardenal avui dorm intranquil. També els qui han obtingut omissions. Es poden sentir alleugerits. O ferits. O ignorats. La pàtina democràtica del Conclave és un bany, també, d’humilitat.