Resulta que entrevisten el president del govern espanyol en un diari la línia editorial del qual li és, com a mínim, afí, i diu que el fiscal general de l'Estat és innocent. L'ocasió, que fa el lladre, l'hi ha posat en safata el director del mitjà, que, en qualsevol cas, va ser incapaç d'aconseguir que el president espanyol respongués la pregunta del milió: i si els jutges el condemnen? És obvi —vist el que afirma, sense por que el considerin el màxim representant d'un dels poders de l'estat de dret immiscint-se en la feina d'un altre poder— el que diria si s'esdevingués la sentència condemnatòria: que hi ha lawfare.

Ja està vist per a sentència quelcom més greu que l'enjudiciament d'Álvaro García Ortiz: que no hi haurà qui n'admeti la culpabilitat si estava prèviament de part seva, i que només seran considerats equànimes els jutges que coneixen del cas si resulta absolt lliurement, com demana la seva defensa. A cap dels qui remen a favor seu des del principi li importa un rave que només per una llacuna de la llei hagi pogut no dimitir del seu càrrec, o que resulti que, sense dimitir, han de ser presents al judici defensant la legalitat, fiscals que, per mandat constitucional, estan a les seves ordres. De la mateixa manera, els qui critiquen tot això ja parlen de proves, quan el nivell indiciari és molt precari i més aviat hauríem de dir que és la intuïció que no s'esborra el mòbil de manera massiva i només en aquell temps investigat el que no vols que se sàpiga.

El secret professional, en periodisme, té un límit, que és l'obstrucció a la justícia

Atès que de Montesquieu ja més val que no en parlem, perquè, com deia Alfonso Guerra, els socialistes van arribar al poder per enterrar-lo, detinguem-nos per un moment en el que ha succeït amb el quart poder —avui tan minvat per aquest cinquè i estrany element que són les xarxes socials i els seus patrocinadors. Han comparegut a judici com a testimonis (no com a perits) els periodistes, tots d'un mateix color, quina casualitat, que diuen que van tenir la informació del correu en qüestió (no el correu), el que estem intentant esbrinar si va filtrar el fiscal general de l'Estat, i diuen que no parlaran per llur deure de callar les fonts.

El secret professional és, en el periodisme —i a diferència del que s'esdevé en altres professions—, un dret, no un deure. Un dret que assisteix els periodistes enfront del poder, ja que ningú no pot obligar-los a revelar l'origen de la informació que ens proporcionen i que, per la funció que duen a terme, esdevenen agents fonamentals de l'opinió pública lliure. Aquest dret també ho és per tal d'evitar que, revelant llurs fonts, aquestes decideixin no ser-ho mai més, exposades potser de vegades fins i tot a la persecució legal. Però la qüestió és que aquest secret té un límit, que és l'obstrucció a la justícia. Per això, el jutge que va interrogar el periodista Precedo, en sentir-lo dir que sabia qui va filtrar el correu, que no era García Ortiz, però que no revelaria qui va ser, encara que això li causés un dilema moral, li va preguntar si l'estava amenaçant. Perquè era, sens dubte, una amenaça, ja que podia convertir-se en una desautorització d'una eventual sentència condemnatòria, si el periodista aportava després una prova exculpatòria que propiciés un recurs de revisió, cosa que si el periodista sabia avui, no hauria d'aportar demà.

Sembla que a ningú no se li ha acudit que amb un simple ratllat de la font que va enviar la informació per correu electrònic als periodistes, la testifical hauria pogut tenir algun valor probatori més enllà que algunes persones afirmin alguna cosa incontrastable. Però el més important és que, amb independència de qui sigui que hagi filtrat aquesta informació, l'interès inusitat del fiscal general de l'Estat en un cas de filtració concret no deixa de ser sorprenent. Baixar a un fangar tan nimi (com quan Feijóo es posa a criticar una opinadora d'una tertúlia televisiva) o és un error dimensional o som al hamletià regne de Dinamarca. També en això hi deu haver divisió d'opinions.