Terribles les portades dels diaris de Barcelona amb aquestes fotografies de les malvestats del temporal Gloria. Els ponts esfondrats. Les carreteres arrasades. Aquests artefactes que defineixen el domini de l’home sobre la natura han estat masegats per l'exèrcit de la mateixa natura que és l’aigua desfermada. Quina cosa. Fa feredat veure aquestes fotos agrisades i sense persones —la tempesta les ha expulsat— de vies i carreteres que no duen enlloc. Són paisatges de ningú, salvatges, indòmits. És el present saquejat.

Les quatre portades fan feredat i gairebé hi sobra, per inútil, la lletra dels titulars. Compara les fotos d’El Periódico i d’El Punt Avui, que són la mateixa imatge del mateix lloc amb una diferència que sembla mínima i és gegant. En una s’hi veu un home que fa fotos —devastat o desbordat, tant li fa— i en l’altra no hi ha ningú.

Ens caldria un intèrpret com en Carlos Pérez de Rozas per establir l’anàlisi exacta de les imatges. Segurament et diria que l'home fotògraf ofereix un bri d’esperança, que les persones, en ambients assolats, sempre són un besllum del futur. Gent com ell van bastir el pont esfondrat, la carretera desfeta. Si hi són, els podran refer. La foto d’El Periódico conté una esperança. La d’El Punt Avui, una absència. El Periódico copsa “l’instant decisiu” que Henri Cartier-Bresson, fotògraf etern, atribuïa a les bones fotos. De fet, a la foto preferida de Pérez de Rozas sobre l'11-S s'hi veu un vianant que fa fotos de les dues torres fumejants amb una càmera descartable. És de Susan Meiselas, de l'agència Magnum.

A les portades dels diaris de Madrid, tres absències criden l’atenció (fora de La Razón): les calamitats del Gloria, el judici al major Trapero i l’esbandida que Espanya ha rebut a l’ONU. En el fons, tant li fa, perquè és molt probable que les primeres pàgines dels diaris de paper tinguin més influència com a pòsters exposats al quiosc que una altra cosa, atès que de diaris se’n venen cada cop menys i, per paga, cada cop hi ha menys quioscos per vendre’n. Però les portades impreses són una finestra oberta al criteri de la direcció i dels caps de redacció de cada diari a l’hora de fixar negre sobre blanc quins són els afers decisius del dia anterior.

Quin deu ser el denominador comú d’aquestes absències? Fa de molt mal dir. Caldria fer un judici d’intencions —que no està bé—. Aquí ja s’ha dit molts cops que comentar portades és un esport de risc amb un reglament —si n’hi hagués— que cauria, si fa no fa, entre les arts endevinatòries i els jocs d’atzar.

En aquest context, es pot avançar, però, una teoria: que la premsa de Madrid, des de fa temps, només està pendent de dos factors. Un és que els fets es puguin, diguem-ne, adaptar a les seves preferències, diguem-ne, partidàries. Això ajudaria a entendre que l’augment del salari mínim rebi honors a El País (i a La Vanguardia, que no és de Madrid) i sigui menystingut o ignorat a la resta. No és un mal tractament per al segon augment més gran de la història de l'SMI?

L’altre factor és que Espanya no quedi malament, peti qui peti, en aquests moments on qualsevol presència negativa del país es mira com una feblesa o una traïció. En l’esforç per fer-li una bella figura, és del tot inconvenient destacar la devastació del temporal, la devastació de l’estat espanyol en l'examen sobre drets humans a què s'ha hagut de sotmetre davant del Consell de Drets Humans de l’ONU, o la devastació infligida per Trapero al fiscal després d’un interrogatori de més de vuit hores a boca de canó.

Aquest últim afer té alguns matisos, que potser es poden copsar amb un parell de frases clau que el cronista dels judicis del procés d’El País deixa caure avui a la seva crònica. “No es descartava del tot que [el fiscal] Carballo aconseguís construir un relat versemblant on el [major] dels Mossos quedés com a part necessària de la traïció independentista a l'Estat”, diu el cronista, que afegeix: “Carballo sap que un interrogatori de vuit hores [a Trapero] sense aconseguir un titular clar de culpabilitat és un fracàs”. Fa tot l'efecte que el Periodisme d'Estat™ pateix si el fiscal no li facilita la feina “fabricant un relat versemblant” i “un titular clar de culpabilitat”. En conseqüència, si és per quedar malament, no hi ha portada.

EPA

EPC

LV

ARA

EP

EM

ABC

LR

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat