Els hantavirus han ocupat al centre de l’actualitat després de la detecció de diversos contagis entre tripulants del vaixell MV Hondius, on també viatgen catalans. Tot i això, els primers indicis d’aquesta família de virus es remunten a segles enrere, afavorida per la seva transmissió a través de rosegadors infectats. De fet, les primeres referències conegudes a una malaltia compatible amb aquests virus apareixen a la Xina imperial, en el tractat mèdic Huangdi Neijing, redactat durant el període dels Regnes Combatents, entre els anys 475 i 221 abans de Crist.

Els registres dels hantavirus, però, incrementen abruptament arran dels grans conflictes del segle XX, especialment entre soldats exposats a condicions extremes en trinxeres i campaments militars. Diversos estudis apunten que aquests virus podrien haver estat darrere de casos de l’anomenada nefritis de trinxera detectats entre tropes britàniques desplegades a Flandes, a Bèlgica, durant la Primera Guerra Mundial. Les malalties derivades de l’hantavirus van arribar a convertir-se en un problema greu per als aliats, amb unes 35.000 baixes a les forces britàniques i 2.000 més entre soldats nord-americans, a banda de centenars de morts. Tot i la magnitud del brot, els tractaments aplicats continuaven basant-se en protocols previs a la guerra per a la nefritis aguda i no es van desplegar mesures preventives efectives, ja que encara no hi havia consens sobre l’origen. Més endavant, en plena Segona Guerra Mundial, es va registrar un brot amb símptomes compatibles amb infeccions per hantavirus a la localitat de Salla, a la Lapònia oriental finlandesa, que va afectar soldats alemanys i finlandesos destinats a la zona.

Estudi i classificació del virus

A l’Àsia oriental, els primers estudis científics van sorgir a Vladivostok entre el 1913 i el 1914. Ara bé, la identificació científica dels hantavirus va avançar especialment arran de la Guerra de Corea. Durant el conflicte, uns 3.200 soldats de les Nacions Unides destinats a prop del riu Hantan van desenvolupar una malaltia coneguda aleshores com a febre hemorràgica coreana. El virus es va identificar per primera vegada el 1951, però no va ser fins després de la guerra que es van fer passos decisius en la seva classificació. El 1976, el científic sud-coreà Ho Wang Lee va analitzar ratolins i va comprovar que els antígens presents als seus pulmons reaccionaven amb anticossos de supervivents del conflicte. Dos anys després es va aïllar per primera vegada el virus, batejat com a virus Hantaan, en referència al riu coreà on els soldats de l’ONU es van infectar. 

El coneixement sobre els hantavirus va fer un altre salt important el 1993, quan un brot d’una greu síndrome respiratòria va sacsejar la regió de Four Corners, als Estats Units. La investigació va determinar que l’origen era un nou hantavirus, posteriorment anomenat virus Sin Nombre (abreujat SNV), i aquell episodi es va convertir en el primer cas d’hantavirus detectat al continent americà. També va permetre identificar una nova variant de la malaltia, batejada com a síndrome pulmonar per hantavirus. A partir d’aquell moment, es van descobrir altres variants del virus a les Amèriques, entre les quals el virus dels Andes, la soca detectada al vaixell MV Hondius, i que és transmissible de persona a persona.