Les relacions entre dones continuen arrossegant una idea àmpliament estesa: la d’un espai segur, allunyat de les dinàmiques de violència que sovint s’associen a les parelles heterosexuals. Però aquesta percepció, segons la psicòloga Patricia Hermosilla, pot ser precisament un dels principals obstacles a l’hora d’identificar situacions de maltractament. En paral·lel a aquesta construcció social, també existeixen relats culturals que han contribuït a modelar aquesta mirada, mostrant les relacions lèsbiques des d’òptiques molt diferents: des de narratives més quotidianes i sostingudes en el temps, fins a representacions marcades per la intensitat emocional o el conflicte. Obres com Carol, de Patricia Highsmith, han estat llegides com un exemple d’història d’amor entre dones construïda des de la complexitat i el desig, sense reduir-se necessàriament a dinàmiques de violència o destrucció. Aquesta visió conviu amb altres narratives contemporànies que posen més el focus en les tensions psicològiques o les relacions difícils, com Permagel, d’Eva Baltasar, actualment adaptada al teatre a l'Espai Texas de Barcelona, o bé la intensa, dura i autobiogràfica En la casa de los sueños de Carmen Maria Machado. El contrast entre aquests imaginaris ajuda a entendre que no existeix una única manera de viure o representar una relació entre dones, sinó una pluralitat d’experiències que van des de vincles més estables i sans fins a situacions marcades pel conflicte o el maltractament. Exactament, com en qualsevol relació.
Davant de la proliferació de terminologia clixé a les xarxes socials, com l’ús del terme “tòxica” per referir-se a relacions o persones, Hermosilla posa el focus en el llenguatge. “No m’agrada parlar de relacions tòxiques. Les relacions són abusives o de violència, no tòxiques”, afirma. Segons explica, l’ús d’aquest terme, especialment entre gent jove, tendeix a minimitzar situacions greus i a diluir-ne la responsabilitat. “Dir-ne tòxic ho deixa tot en una cosa difusa, quan en realitat estem parlant de violència”, afegeix.
Es minimitzen situacions greus?
En el cas de les relacions entre dones, aquesta dificultat per identificar el problema s’accentua. “És més difícil detectar-ho perquè no tenim referents”, explica. A diferència de la violència masclista en parelles heterosexuals —molt més present en campanyes institucionals, obres culturals i recursos d’ajuda—, la violència en relacions lèsbiques continua sent poc visible. “Si no existeix socialment, és molt difícil poder-ho construir i reconèixer”, apunta.
A això s’hi suma un factor clau: la idealització. “Les relacions de parella són un espai segur i, entre dones, amb el moviment feminista, s’han romantitzat encara més. Sembla que si estàs amb una dona estàs en un lloc segur”, explica Hermosilla. Però adverteix: “Qualsevol persona pot ser violenta”. Tot i que la base de poder pot ser més equilibrada que en una relació heterosexual —on sovint hi ha desigualtats físiques o estructurals—, això no elimina el risc. “En una relació entre dones hi ha més equilibri inicial, però si una de les persones és abusiva, aquest equilibri es trenca”, assenyala.
Mecanismes heretats?
Els patrons de violència, de fet, no difereixen tant. “Són els mateixos mecanismes”, diu. El control sol ser el primer senyal: enfadar-se per plans amb altres persones, exigir més temps compartit o generar sentiments de culpa. “Es tracta d’eliminar la individualitat, que tota l’energia vagi cap a la relació”, explica. Aquest procés pot derivar en aïllament progressiu.
També hi apareix el conegut cicle de la violència: tensió, explosió i reconciliació. “Hi ha una fase de ‘lluna de mel’ amb molt romanticisme, promeses de canvi, ‘love bombing’ –manipulació emocional que consisteix a aclaparar una persona amb mostres excessives d’afecte, atenció i regals al començament d’una relació–. Això en una relació sana no es dona d’aquesta manera”, adverteix.
Un element diferencial que Hermosilla ha detectat en la seva experiència és la dificultat per delimitar espais propis. “Si la teva parella i el teu entorn són similars, costa més separar espais. Això pot facilitar que el control s’estengui”, explica. Per exemple, en un context amb les amigues. "Què passa si la teva parella és també una noia?", pregunta. "Clar, si és una noia, que vingui". Aquí, assenyala, és on hi ha més possibilitats de quedar-se sense espai.
Falta de referents
En paral·lel, factors culturals també hi juguen un paper. La manca de referents porta, segons Hermosilla, a reproduir rols apresos. “Moltes dones acaben imitant el que creuen que ha de ser una relació i poden adoptar posicions més impositives”, diu. També alerta de l’impacte de la pornografia en generacions joves: “S’han normalitzat pràctiques que són violència i això es pot traslladar a la parella”.
Pel que fa a la idea que les relacions entre dones són més intenses, Hermosilla ho vincula més a l’educació emocional que no pas a una realitat universal. “Cada relació és un món, però aquesta intensitat pot fer que, si hi ha dinàmiques abusives, sigui més difícil sortir-ne”, explica. Finalment, desmunta un altre tòpic: el de les ruptures més fàcils o dialogades. “Depèn del tipus de relació, no del gènere. Si ha estat sana, serà més fàcil; si hi ha hagut maltractament, no”, afirma. I conclou: “M’agradaria pensar que entre dones les coses són més civilitzades, però no té per què”.
En aquest context de més visibilitat i normalització de les diversitats sexuals, també s’observa un augment de joves que s’identifiquen com a bisexuals o que exploren la seva orientació amb més flexibilitat que generacions anteriors. Segons apunta la psicòloga, aquest fenomen no es pot entendre com una única tendència, sinó com una “barreja de diverses coses”: la presència de més referents públics, més acceptació social i també l’impacte de les xarxes i la cultura popular. “Ara hi ha referents, hi ha dones lesbianes famoses… i això anima a les nenes a sortir”, explica Hermosilla, que remarca que aquest canvi no implica una causa única ni automàtica, sinó un escenari social més obert que facilita l’exploració i la identificació personal.