Hi ha veus que expliquen un partit i n’hi ha que acaben explicant una època. Aquest 5 de setembre del 2026 fa cinquanta anys que Joaquim Maria Puyal va obrir un micròfon a Ràdio Barcelona per narrar en català un Barça-Las Palmas. Aquella tarda del 1976, en plena transició i després de dècades de silenci radiofònic en català, el futbol va tornar a sonar en la llengua de casa. I ja no deixaria de fer-ho. Amb els anys, aquella veu es convertiria en companyia, en costum i en memòria sentimental per a generacions d’oients. En Puyal va narrar victòries i derrotes, gols impossibles i tardes grises, però sobretot va construir una manera de fer ràdio: exigent, precisa, culta i popular alhora. Va demostrar que el català podia córrer a la mateixa velocitat que una pilota i que una transmissió esportiva podia ser també llengua, país i cultura. Mig segle després, Josep Maria Deu (Sant Feliu, 1962), que va formar part del seu equip de retransmissions a Catalunya Ràdio, torna sobre aquella història al llibre El factor Puyal. La veu del Barça durant 50 anys. Ho fa des de la proximitat de qui va conèixer el mestre des de dins i des de la distància de qui ha volgut entendre què feia única aquella manera de comunicar. El llibre busca explicar què hi havia darrere d’una veu convertida en memòria col·lectiva: el mètode, l’exigència, la llengua, la preparació i una manera molt particular d’entendre l’ofici. Deu ajuda a dibuixar des de dins la figura d’un comunicador que va fer molt més que narrar partits. Puyal, retirat de les retransmissions des del 2018 i allunyat voluntàriament de la vida pública, ha escollit el silenci per preservar el seu anonimat. Per això avui parlar-ne és també intentar escoltar el rastre d’una veu que encara ressona i ressonarà durant molts anys més.
Recordes quan vas sentir Joaquim Maria Puyal per primera vegada retransmetent un partit?
El primer partit és del 1976 i jo no el vaig escoltar. Jo diria que començo a escoltar Puyal a partir dels anys 80, més o menys. Recordo molt bé un partit que va jugar el Barça al camp de l’Estrella Roja, en què Maradona va fer un gol de vaselina extraordinari. Això ho recordo molt bé.
Quina va ser la teva experiència a les transmissions de Puyal a Catalunya Ràdio? Quin era el teu paper i durant quant de temps vas coincidir amb ell?
Jo vaig arribar a la transmissió del futbol que feia Puyal per formar part, inicialment, de la sala d’imatges amb el Sergi Cutillas. De fet, la vam estrenar nosaltres dos. M’hi vaig estar dues temporades fent funcionar un invent que s’acabava d'inventar en Puyal. Al cap de dos anys, Antoni Bassas va deixar el futbol perquè feia El matí de Catalunya Ràdio i, com que jo ja formava part de l’equip, vaig tenir l’oportunitat de substituir-lo. A partir d’aleshores, Puyal, Pilar Calvo i jo fèiem les transmissions des dels camps, amb Joan Gelabert com a tècnic.
El factor Puyal neix de la teva tesi doctoral. Per què vas decidir convertir aquella investigació acadèmica en un llibre per al gran públic?
Efectivament, aquest llibre és fruit de la tesi doctoral que vaig defensar a la Universitat Pompeu Fabra, una feina que em va ocupar més de tres anys. Una tesi té unes condicions que no té un llibre que pots trobar en qualsevol llibreria. És una obra científica, acadèmica i molt especialitzada. I vaig pensar que seria interessant convertir-la en una cosa apta per a tots els públics. És un llibre per a la gent del Barça, un llibre que parla de Puyal, de les retransmissions i de la ràdio. Espero que molta gent, quan hi trobi determinats moments, recuperi records que té guardats a la memòria. Tothom sap on era el dia de l’"Urruti, t’estimo" o del "Pizzi, sos macanudo".
Què és exactament "el factor Puyal"?
El llibre s’articula en tres parts. Hi ha una primera part biogràfica, que explica la trajectòria i l’activitat professional de Puyal, que no només va fer ràdio, sinó també televisió —algun dia s’haurà de fer un llibre sobre el Puyal de la televisió— i després hi ha el mètode: el manual de com s’hauria de fer una retransmissió. Finalment, repassa moments memorables de la història del Barça explicats per Puyal durant més de quaranta anys. Per tant, també és la història d’una part gloriosa del Barça.
Tu vas treballar amb Puyal i, anys després, l’has estudiat com a investigador. Què has descobert escrivint el llibre que no havies percebut quan formaves part del seu equip?
He descobert un professional singular, que m'ha donat peu a pensar que és un home extraordinari, i per tant ja no el veig només com un professional, sinó com una persona única. A mi em sembla que és un geni. És un home que fora de l’àmbit de la ràdio i de la televisió, en la seva activitat normal, en el seu dia a dia, és extraordinari.
He descobert un professional singular, un home extraordinari, i per tant ja no el veig només com un professional, sinó com una persona única. Em sembla que és un geni
Té fama de ser una persona molt especial...
Jo això no ho puc acreditar de cap manera. Moltes vegades em pregunten: "És veritat que era molt exigent?". És clar. Com el senyor o la senyora que condueix un avió: si no és exigent, l’avió cau. Tots hauríem de ser exigents amb la nostra feina. No ho veig com una cosa negativa.
També era molt perfeccionista, amb ell mateix i exigia que la gent que l’envoltava tingués també aquest llistó alt d’autoexigència i perfeccionisme.
Sí. L’objectiu era fer les coses molt bé, tan bé com fos possible, buscant sempre l’excel·lència. Aquesta, no vull dir que és una obsessió, però sí que era un repte constant, partit rere partit. De vegades tenies tres partits en una setmana: diumenge, dimecres i diumenge. No hi havia temps de celebrar que un partit havia sortit bé perquè ja en tenies un altre. I tampoc no et podies lamentar gaire si havia sortit malament. Una mica com els futbolistes: havies de guanyar sempre.
Hi havia la llegenda entre els periodistes esportius de què en Puyal no veia bé i que no es posava ulleres perquè era presumit, per això de vegades confonia els jugadors... Com reaccionava Puyal davant dels errors, tant els de l’equip com els seus propis?
Sobre això hi ha un capítol al llibre on parlem de dos tipus d’errors: els errors que confonen i els que no confonen. Si t’equivoques en el nom d’un jugador en una situació determinada i això no altera la comprensió del que està passant, no necessàriament confon l’oient. Però si t’equivoques a l’hora de dir qui ha marcat un gol, sí que confon. Equivocar-se és humà. Tots ens equivoquem i podem confondre un jugador o qualsevol altra informació. La qüestió és saber si això confon l’audiència. Si la confon, hem de rectificar. Si no, no cal. Aquesta era la idea: si la informació que hem donat no és correcta i pot confondre, l’hem de rectificar.
Puyal era sobretot talent natural o mètode? Què hi havia d’improvisació i què hi havia de preparació darrere d’una transmissió que semblava espontània?
Quan vas a fer un partit no saps què passarà. Només saps que hi haurà onze jugadors a cada cantó i que jugaran noranta minuts, o noranta-cinc, o els que siguin. Però no saps què passarà. Per tant, no pots tenir preparat prèviament què diràs. L’"Urruti, t’estimo" era una expressió preparada? No. Li va sortir en aquell moment. El "Pizzi, sos macanudo” estava preparat? No. Li va sortir en aquell moment. Ara bé, hi ha coses que sí que estan previsualitzades. Si sabem que abans del partit no juga Rodri i és a la banqueta, però és molt probable que jugui, preparem alguna cosa que puguem explicar sobre ell quan entri. El que no sabem és si ho farà al minut 14 o al 53.
Per tant, diries que és una barreja de les dues coses?
Sí, és una barreja de les dues coses Puyal té un talent extraordinari, una habilitat innata, però també molt treballada. Hi ha una preparació prèvia, una preproducció i una anàlisi posterior dels partits. Era habitual que, just després del partit, sobretot a fora de casa, mentre agafàvem l’autocar o anàvem cap a l’avió i estàvem junts molta estona, repasséssim què havíem fet. "Hem dit això", "aquí ha passat allò...". Era una anàlisi en calent. I després ell tornava a escoltar el partit. Tot es treballava.
Com dirigia l’equip? Es podia discutir amb Puyal?
Exigent, sí, pel que ja hem dit. Tots hauríem de ser exigents en la nostra activitat. Però també dialogant. Ell et podia dir: "Jo això ho veig així", i tu li podies respondre: "Doncs jo no ho veig així" o "he pensat això altre". Era receptiu que li proposessis idees. Té les característiques pròpies d’un líder. És un líder. També és veritat que, de vegades, plantejava coses que no eren fàcils de fer. A vegades es plantejaven impossibles i, quan tens l’exigència davant d’un impossible i la tensió del directe és alta, pot haver-hi moments complicats.
Recordes algun d’aquests "impossibles"?
Recordo situacions en camps on no tenies llibertat de moviments. Havies d’allargar una conversa perquè encara no havies aconseguit accedir a un jugador per entrevistar-lo. I això era un problema per al ritme de la transmissió. Et podien demanar una veu o una entrevista i tu pensaves: "Però no puc saltar una tanca ni tirar una porta a terra". Eren moments complicats de resoldre per les circumstàncies del lloc on érem.
Jordi Mir, filòleg i després membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, l’home que va treballar amb ell la preparació lingüística de la transmissió del 76, comentava en una entrevista que Puyal va canviar l'estil del locutor de ràdio que transmetia el futbol cridant. Puyal no necessitava cridar, va introduir un canvi estil propi. Això creus que feia diferent les transmissions d'en Puyal? Per què van acabar tenint una influència que va anar molt més enllà del futbol?
Hem de posar-nos en context. L’any 1976, a Catalunya només s’escoltaven transmissions en castellà i estaven acreditades: de la SER, la COPE, Ràdio Nacional... Arribava alguna influència de l’escola anglesa i alguna de la sud-americana, però no hi havia res en català. Quan Puyal comença a fer la transmissió i construeix el model, parteix del que en aquell moment es podia sentir a la ràdio d’aquí, però ho va construint. Ho fa, a més, en una llengua, el català, que no disposava encara d’una terminologia futbolística moderna consolidada. Puyal, amb la col·laboració Mir, va construint aquest diccionari. Però també pren decisions: no vol cridar, no vol ser imparcial, es declara barcelonista, però alhora vol ser honest. Va establint una sèrie de principis que l’acrediten com l’abanderat d’un model que avui podem anomenar model català o escola catalana. Es reconeix a tot el món la manera de fer d'aquí. Avui escoltes un partit del Barça en català i un partit en una altra llengua i hi veus diferències. En una transmissió xinesa pots trobar moltes pauses; en una d’anglesa, també; en les sud-americanes sovint no paren de parlar i van molt de pressa; en les espanyoles se sol cridar més. Hi ha models. I un és el de Puyal, que cinquanta anys després de néixer, continua vigent. Avui hi ha moltes emissores que fan partits de futbol en català.
Per tant, va ser el precursor d'aquesta escola catalana de fer futbol a la ràdio?
Sí, ell va fer un model, va fer una escola. De fet, l’objectiu de la meva tesi era demostrar que va crear un model de referència no només en les retransmissions de futbol, sinó en les retransmissions esportives i fins i tot no esportives. Escoltes la retransmissió d’una jornada castellera i hi pots veure la mateixa arquitectura: una persona explica com es construeix el castell, una altra entrevista algú al voltant de la pinya, hi ha un comentarista... És el mateix esquema que el futbol. Aquesta escola, però, també ha hagut d’evolucionar amb la llengua. És clar. Puyal, al principi, podia dir "escapolir-se de l’escomesa", que era una traducció d’una expressió castellana que es feia servir fa cinquanta anys, zafarse del contrario. Ara ja no es diu ni una cosa ni l’altra. La llengua va canviant. Ara parlem del bloc baix i del bloc alt, expressions que fa uns anys no fèiem servir. Al carrer apareixen paraules noves, ara diem bro, diem aura. i això, d’una manera o altra, s’ha d’incorporar a la transmissió.
Puyal també va haver de crear un llenguatge futbolístic català pràcticament des de zero. Com ho va fer?
Com que hi havia aquesta influència del castellà, de l’anglès, de l’escola sud-americana... ell es planteja, què hem de dir. Hem de dir saque de esquina en castellà? sacada de cantonada? Hem de dir córner, que ve de l’anglès? Hem de fer una traducció? Amb el fora de joc passa el mateix. Hem de dir 'outside', com l'anglès? A la graderia la gent deia "orsai" i ell, al principi, adopta "orsai", que hem de dir, entrenador? mister?. Ell troba una sèrie de problemes lingüístics, és doctor en lingüística, que va resolent, primer fent la traducció i després adaptant-los al català. Hi ha un cas molt significatiu. El Barça acaba de fitxar Gabriel Jesús. L'altre dia en una emissora en català deien Jesús (en castellà). Aquest noi és brasiler, i en català tenim Jesus. El que no podem fer és dir Jesús en castellà. Ell per exemple, amb els noms dels futbolistes, els camps i els llocs, va ser molt curós en crear un patró. Tot això avui forma part del que podríem anomenar una terminologia.
Preferia utilitzar abans una paraula anglesa que castellana?
No hi ha un criteri que digui que sempre ha de pesar més l’anglès que el castellà. Hi ha sobretot la idea de recopilar allò que es diu al carrer i a la graderia. Ell és molt conscient del públic que l’està seguint, de l'audiència que té, i l'audiència en aquell moment acabava de sortir de l'època franquista. En Puyal contribueix clarament a la normalització, i per tant d'alguna manera està fent país. I és que a l'hora de fer periodisme també fem didàctica. Quan el Barça fitxa Cruyff, fitxa Croiff. Quan pronuncies correctament el nom d’un futbolista o d’un entrenador, també estàs ensenyant.
Puyal era i es declarava obertament barcelonista, ni s'amagava ni volia, al contrari. Com aconseguia combinar aquesta "honrada subjectivitat" de la que ell parlava amb el rigor periodístic?
Una cosa és que vulguis transmetre la idea que vols que guanyi el Barça i una altra és dir que una falta que s’ha produït fora de l’àrea és penal. Si és fora de l’àrea, no és penal. Que diguis que no és penal no significa que no vulguis que guanyi el Barça. Simplement, és fora de l’àrea. El periodisme també ha evolucionat. Hi havia una època en què els periodistes no deien de quin equip eren. Estava mal vist. Avui, en canvi, gairebé hi ha una competició per veure qui demostra que és més d’un equip. Que cadascú sigui de qui vulgui i que ho digui si vol. Però, si és fora de l’àrea, no és penal. La qüestió és ser honest.
Fins a quin punt Puyal va entendre que l’oient no només volia saber què passava al camp, sinó sentir que formava part d’una comunitat?
Hem de tornar una altra vegada als orígens. Inicialment, les ràdios feien sobretot els partits a camp contrari perquè s’entenia que, si el Barça jugava a Barcelona, la gent podia anar al camp. Però si jugava fora, l’única manera de saber què passava era escoltar la ràdio. Quan Puyal transmet els partits del Barça es converteix, en certa manera, en els ulls de l’aficionat. I per això ho ha d’explicar tot. No només què passa dins del rectangle de joc: en quina ciutat som, com és el camp, com es comporta l’afició, què diu el públic… Si expliques tot això, el dibuix de la realitat és molt més complet que si et limites a dir qui passa la pilota a qui. Com que només l’estàs escoltant, necessites moltes referències. Després apareix la televisió i molta gent comença a escoltar la ràdio simultàniament mentre veu el partit. I Puyal adapta també la transmissió a aquesta nova realitat. Ja no cal explicar determinades coses perquè l’oient també les veu. Però hi ha un fenomen molt curiós: molta gent va al camp i porta la ràdio. Veu el partit i, a més, vol que l’hi expliquin. Jo ho comparo amb els nens quan van a dormir i demanen als pares que els expliquin un conte. A vegades és el mateix conte. Se’l saben de memòria, però volen que els l’expliquis una altra vegada. I si t’equivoques i dius que hi havia dos porquets en lloc de tres, et corregeixen. Si ja saps el conte, per què vols que te l’expliqui? Perquè necessitem que ens expliquin allò que veiem.
Quan recordem Puyal pensem inevitablement en frases com "Urruti, t’estimo" o "Pizzi, sos macanudo". Correm el risc de reduir una obra molt més complexa a quatre frases mítiques?
Sí, hi estic molt d’acord. Si simplifiquem cinquanta anys —o quaranta-dos en català, perquè al principi en va fer alguns en castellà a Ràdio Barcelona— en cinc expressions que formen part de la memòria col·lectiva, estem reduint molt la seva obra. Les transmissions són minut a minut, paraula a paraula. És com llegir un llibre i quedar-te només amb el títol. És reduccionista quedar-nos amb l’"Urruti, t’estimo". Puyal ha fet tantes coses que reduir la seva trajectòria a això és injust per a la seva figura. És com reduir la trajectòria esportiva de Luis Moya al "trata de arrancarlo, Carlos". No pot ser. Aquest senyor ha guanyat el Mundial de ral·lis no sé quantes vegades. Hi ha molt més darrere.
Si simplifiquem 50 anys en cinc expressions que formen part de la memòria col·lectiva estem reduint molt la seva obra i és injust per la seva figura
Puyal va crear aquesta escola catalana de fer futbol en català a la ràdio. Per molts és 'el mestre'. Que en queda avui de l'estil Puyal en la transmissió de Ricard Torquemada, les narracions de Joan Maria Pou, Bernat Soler, o altres professionals que han vingut després?
Tots ho fan molt bé. L’escola catalana és molt potent. Fins i tot hi ha professionals catalans que transmeten en castellà i ho fan molt bé. És una mica com un model futbolístic: va pujant gent de la Masia, tots tenen una determinada manera de jugar i els reconeixes, però cadascun té el seu estil i la seva època. Quan Puyal va fer l’últim partit, el 2018, les coses ja eren diferents de com són ara. Per tant, quan escoltem els companys que fan avui partits a la ràdio o a la televisió en català, podem reconèixer-hi alguna cosa d’aquesta escola, d’aquest corrent del puyalisme, però cadascú té el seu estil. I trobo bé que cadascú tingui la seva marca.
Puyal també va ser pioner a l’hora d’incorporar dones a les retransmissions de futbol en un món fortament masculinitzat…
De les dotze persones que van acompanyar Puyal amb el micròfon autònom, cinc són dones. No arribem a la paritat, però gairebé: Isabel Bosch, Pilar Calvo, Ruth Vilar, Sandra Sarmiento i Marta Carreras. I després hi ha moltes més companyes que van treballar a la redacció, amb micròfon, en la producció... Podríem fer una llista bastant àmplia. Si ens quedem només amb les dones que van acompanyar Puyal als camps, veiem també com ha evolucionat la societat. Encara som lluny de tot el que caldria, però ha evolucionat. Cal imaginar què representava que una dona aparegués amb un micròfon en un camp de futbol, un espai tan masculinitzat com era —i en certa manera encara és— el futbol. Penso, per exemple, en països on, quan hi anàvem amb Pilar Calvo, la gent se la mirava preguntant-se què hi feia una dona. O en llocs on no la deixaven entrar en determinats espais del camp. Pilar explica casos de llotges on estava prohibit l’accés a les dones, o el problema tan elemental de trobar un lavabo per a dones. Puyal, incorporant dones, va ser sensible a una realitat i fins i tot precursor, innovador i atrevit.
Existia aquell estigma segons el qual la dona no entenia de futbol o no sabia de futbol. Puyal trenca amb aquest estigma que hem tingut les dones periodistes esportives.
També passava amb els mateixos esportistes. Fa trenta o quaranta anys, quan un futbolista sortia del camp i havia de decidir entre concedir una entrevista a un periodista home o a una periodista dona, moltes vegades triava l’home, perquè no considerava que la dona periodista era indicada. Avui crec que afortunadament això ja no passa.
Creus que Puyal era conscient que, a través de la llengua i del periodisme, també estava contribuint a construir país?
Parlar en nom de Puyal i dir que pensa no em correspon, perquè no ho sé. Jo he estudiat la seva obra. He tingut la sort d’escoltar-lo primer com un oient anònim, després de ser company seu a la ràdio i, finalment, m’he atrevit a dedicar moltes hores a estudiar-lo per fer una tesi doctoral i després un llibre. Tot això em fa pensar —però aquesta és la meva opinió, no la seva— que ell estava a favor de construir un país.
A través de la llengua...
I a través del periodisme. El tipus de periodisme que fa Puyal és un periodisme a favor d’un país. Hi ha una anècdota que explico al llibre. En un partit del Barça a Israel, Catalunya Ràdio no tenia les línies microfòniques necessàries per fer la transmissió. Joan Gelabert, el tècnic, explica que Puyal es va dirigir a l’operari que hi havia al camp i li va dir que, si no els donava una línia telefònica, la gent del nostre país que esperava sentir la transmissió en la nostra llengua no podria fer-ho. Això ja demostra quin era el seu neguit.
Des del 2018, Puyal pràcticament ha desaparegut de l’espai públic. És coherent aquesta decisió amb la persona que tu vas conèixer?
Puyal va estar exposat durant cinquanta anys. La seva presència mediàtica va ser impressionant, tant a la ràdio com a la televisió. El 2018 decideix allunyar-se de l’esfera mediàtica i pública i passar a una esfera privada. Tot el que havia de dir ho podem trobar. Hi ha discursos seus que s’estudien a la universitat i que són objecte d’estudis de retòrica per part d’especialistes. Podem escoltar els discursos dels dos doctorats honoris causa, el del Català de l’Any, la Medalla d’Or de Barcelona, el Premi Ofici de Periodista… Ha fet discursos molt potents. Jo en recomano sis. I també ha concedit moltes entrevistes. Per tant, em sembla coherent que digui: "Ja no tinc res més a dir. Ara vull ser una persona que es dedica a altres coses".
Hi ha companys joves a la redacció que gairebé no el van arribar a escoltar i que em pregunten: "Però Puyal no sortirà ara, pel cinquantè aniversari? No dirà res?". Els costa entendre-ho perquè vivim en un món en què tothom s’exposa cada dia i cada minut a través de les xarxes socials.
Ell ha pres una decisió molt respectable i molt coherent. Pel poc que el conec, em quadra absolutament amb la seva manera de ser. És una llàstima que la gent jove pugui perdre una mica aquest Puyal si no en preservem el record. Precisament un dels objectius d’aquest llibre és cobrir una mica aquest buit i recordar la figura i l’obra de Puyal. Si ets pintor, t’has d’estudiar Picasso. Si fas arquitectura, t’has d’estudiar Gaudí. Si ets periodista, t’has d’estudiar en Puyal.
Al llibre proposeu que la futura tribuna de premsa de l’Spotify Camp Nou porti el nom de Joaquim Maria Puyal. És una manera de perpetuar el seu record, el seu llegat?
La idea és que la nova tribuna de premsa del camp del Barça es digui Tribuna Puyal. És una manera de recordar i tenir present el seu mestratge. M’atreviria a dir que Puyal és un periodista de tots. No l’ha de capitalitzar només una emissora o una cadena. És de tots. Per tant, si el Barça decideix acceptar aquesta proposta i posar-li el nom de Puyal, crec que serà un acte de reconeixement transversal. No hi haurà periodistes que diguin que és d’una cadena o d’una altra.
Al llibre proposem que la futura tribuna de premsa de l'Spotify Camp Nou porti el seu nom, perquè Puyal és de tots. Seria un acte de reconeixement transversal
Fins i tot en un món com el del Barça, tan marcat per etiquetes com el nuñisme, el rosellisme o el laportisme, Puyal és una figura de tots. No l’identifiques amb un president més que amb un altre.
És una proposta que fem públicament i que hem deixat escrita al llibre. Quan la comentem amb companys, trobem molta receptivitat.
Heu rebut alguna resposta del Barça sobre aquesta proposta?
El Barça ja dirà el que hagi de dir quan ho consideri i farà el que hagi de fer. És només una proposta. La decisió no és a les nostres mans.
Puyal ha participat d’alguna manera en El factor Puyal?
Li vaig donar el llibre fa un parell de dies i marxava de viatge. Aquest llibre és fruit de la tesi doctoral. Quan estava treballant en aquella investigació li vaig demanar material i vaig parlar amb ell. Per tant, en la tesi em va ajudar molt i li estic molt agraït perquè em va proporcionar material per poder fer el treball. Quan vaig acabar la tesi, el que vaig fer va ser convertir-la en un llibre. Aquest llibre és fruit d’aquell treball acadèmic.
Hi ha algun Puyal que el públic no conegui i que trenqui amb la imatge que tenim d’ell des de fora?
Tots tenim una imatge de les persones que no és necessàriament la mateixa. Si tu i jo anem a veure la Sagrada Família, cadascú la veurà a la seva manera, però la Sagrada Família només n’hi ha una. La percepció que en tens tu no serà exactament la mateixa que la meva. I encara serà diferent si qui la mira és un pintor o un arquitecte, perquè hi veuran coses diferents. Amb les persones passa el mateix. Cadascú veu l’altre a la seva manera. Puyal ha projectat públicament una imatge professional. Després, lògicament, hi ha una personalitat. Hi ha un senyor normal i corrent que fa les coses que fan les persones normals i corrents.
Després d’haver escrit El factor Puyal, si ara poguessis seure davant seu com a periodista i no com a antic company, quina pregunta voldries fer-li en aquesta "entrevista impossible"?
Aquí tinc un condicionant: sé que no em donarà una entrevista. Ni a mi ni a ningú. Aquesta és la realitat. Si me la donés, hi hauria tantes preguntes que no sé si acabaríem. Sobretot li preguntaria per coses d’actualitat. Del que pensava quan estava davant d’un micròfon ja en sabem moltes coses. Però no sabem què pensa del que està passant ara al món, i això seria interessant. Moltes vegades escoltàvem Puyal per saber què feia el Barça. I saber què fa el Barça no significa només saber quin és el marcador. Vol dir saber com respira, com funciona. Ell ho explicava molt bé. Les seves introduccions eren modèliques perquè copsava l’estat d’opinió del club. Per saber què feia el Barça, havies d’escoltar Puyal. I sovint feia referències a qüestions que no eren específicament esportives: culturals, socials, econòmiques... Jo ara li preguntaria per coses d’aquestes, perquè no sabem què n’opina.
Ens quedarem amb les ganes.