“Soc el col·legiat 12.784 de l’Icab, un més entre vosaltres.” Aquesta frase s’inclou en la presentació de Jesús M. Sánchez García (Barcelona, 1956.), com a nou degà del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (Icab), en assumir el càrrec el 19 de gener passat, en rellevar a la seva amiga Maria Eugènia Gay, en ser nomenada delegada del govern espanyol a Catalunya. Anteriorment havia esta vicedegà i secretari de la junta d’aquesta corporació que té 25.000 col·legiats. Sánchez ho és des del 1983.“No em diguis degà, soc el Jesús”, diu als treballadors de la casa, i on abans com a vicedegà i ara com a degà assegura que manté "la porta sempre oberta" del despatx a tothom. Una mostra evident que treballa en equip són les dues fotos que té al despatx de degà: una, la foto de família de la junta de govern de l'Icab escollida el 2017, i la segona, de la junta guanyadora el 2021. Li agrada la formació i participar en conferències, tasca que no vol deixar de fer arreu de l’Estat espanyol, tot i el seu nou càrrec. Amb les passejades marítimes per Sitges, on viu, desconnecta i endreça ponències mentalment. Sánchez ha participat en propostes legislatives com ara la Llei catalana 4/2016, de protecció a l’habitatge de les persones en risc d’exclusió residencial, o la Llei espanyola 5/2018, de modificació de la Llei d’Enjudiciament Civil en relació amb l’ocupació il·legal d’habitatges. A més, manté el despatx professional, on hi treballa el seu fill, "treballa molt, però la única pega és que és culer", diu sorneguer Sánchez, que és de l’Espanyol.
Quin és el primer canvi que va fer en ser nomenat degà del Col·legi de l'Advocacia de Barcelona, el 19 de gener passat?
“Cap ni un perquè la junta és la mateixa. És una junta de continuïtat, que està molt orgullosa de la degana emèrita Eugènia Gay i de la seva tasca. Som un equip. El fet que sigui el nou degà no canvia en res el nostre programa. El degà executa amb la resta de l’equip el programa que va presentar a les eleccions. I estem treballant-lo. La diferència entre un equip de govern i un degà d'un col·legi professional com l'Icab és que el primer designa als seus ministres, però nosaltres ens presentem en una llista oberta i som escollits democràticament pels nostres companys. I, alhora de la veritat el meu vot val igual que qualsevol company de la junta. Per això, és tant important tenir un bon equip, que treballi amb il·lusió i per desenvolupar el millor pels nostres companys col·legiats i per fer la funció social que ens correspon com a advocacia.”
En la festivitat de Sant Raimon de Penyafort, va afirmar que les taxes judicials que es recapten a Catalunya han de revertir a Catalunya i a l’administració de Justícia.
“No és que ho digui jo, ho diu la llei. La llei 10/2012, que incloïa les taxes judicials, amb el ministre Ruíz Gallardón, tota l’advocacia catalana i l’espanyola ens vam oposar frontalment perquè afectava a les persones a accedir a la justícia, i el Tribunal Constitucional ens va donar la raó. El llavors ministre de Justícia explicava en el Congrés que defensava aquell projecte legislatiu de les taxes perquè revertiria en l’administració de Justícia i en la justícia gratuïta. I això mai s’ha complert. El degà de Terrassa en una entrevista reivindicava aquesta reversió de les taxes, que es van recaptar 300 milions i a Catalunya entre el període 2013 al 2019 li tocarien 60 milions d’euros! L’Administració de Justícia és importantíssima perquè sense una bona administració de justícia hi ha mancança d’una democràcia. Ara es recapten les taxes a persones jurídiques, però segueix sent una partida important. Destinar les taxes judicials a la justícia és un mandat que està en la pròpia llei que no es compleix, estigui qui estigui al govern, el PP o ara el PSOE. ”
Destinar les taxes judicials a la justícia és un mandat de la pròpia llei. I, no es compleix, estigui qui estigui al govern: el PP o ara el PSOE
En totes les administracions, justícia és l’àrea que menys recursos rep.
“Sempre s’ha dit que la justícia és la germana pobre de la política. No els interessa i és molt trist perquè la justícia i la seguretat jurídica és molt important en un país.”
Sánchez a la biblioteca del Col·legi de l'Advocacia de Barcelona: Montse Giralt
Precisament, des de l’Advocacia de Barcelona han fet un gran reclam perquè la nova llei de la Segona Oportunitat per a persones que es declaren en fallida segueixi la doctrina europea i es pugui exonerar el deute públic. Quin és l’escull perquè el govern espanyol no ho reculli?
“El legislador aprofitant que s’ha de transposar la normativa europea, va més enllà i fa un canvi molt important del crèdit públic. La Segona Oportunitat és per a persones físiques que estan en una situació d’exclusió social i vulnerabilitat, que ho estan passat molt malament, i desgraciadament aquesta situació l’estan patint moltes famílies des del 2008, i ara semblava que sortíem de la crisi i ara ens ve la pandèmia i ens ve una altra crisi econòmica, que continuarem patint amb el drama bèl·lic actual. La insolvència aboca a una frustració a la persona i tenir un instrument jurídic que permeti que les persones puguin tornar altra vegada al mercat, a l’economia, és important. El Tribunal Suprem, amb la resolució del magistrat Ignacio Sancho Gargallo del 2019 havia delimita molt bé l’exoneració del crèdit públic.”
I què passa ara?
“I ara el que volen és deixar-la fora aquesta doctrina del Tribunal Suprem i no permetre gairebé l’exoneració del crèdit públic, i el que demanem des de tota l’advocacia és que el legislador tingui sensibilitat social en aquesta matèria, perquè parlem de persones. I en veritat, el crèdit públic d’aquestes persones són quatre euros. Són persones i quan parlem de persones són drets fonamentals. Per això demanem al legislador i als partits polítics sensibilitat social. Curiosament, la majoria de partits polítics estan amb nosaltres...”
Llavors, qui s’hi oposa? Hisenda?
“Sí, el Ministeri d’Economia.”
Demanem al legislador i als partits polítics sensibilitat social i que es permeti l'exoneració del deute públic, com deia el Suprem i la normativa europea
La llei de l’habitatge aprovada aquesta setmana pel Parlament de Catalunya és la solució a la crisi habitacional?
“No, no és la solució. Sempre ho denuncio. En aquest país, cap comunitat autònoma no arriba al 3% d'inversió en habitatge social, mentre que la mitjana a Europa està en el 15%; a París és d'un 18%. Sí que hem d’aplaudir la gran tasca de la secretaria d’Habitatge, amb Carles Sala, que busca solucions imaginatives per conciliar situacions entre arrendadors propietaris i l’arrendatari i persones vulnerables. Sempre cal inversió, com ara es comença a fer. Les lleis no serveixen de res si no van acompanyades d’una bona dotació pressupostària. Qui ha d’ajudar les famílies vulnerables és l’administració pública. ”
El degà de l'Icab, al seu despatx: Montse Giralt
Des del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona també es va potenciar que s’endurís la sanció de les ocupacions il·legals.
“Sí, sense cap dubte. Vull aclarir que la llei 5/2018 per evitar les ocupacions la vam impulsar des d’aquesta casa, i amb la intervenció del catedràtic Vicente Pérez-Daudí. Allà ja denunciàvem que no era un problema d’ocupacions il·legals sinó un problema d’ocupacions delinqüencials. Primer va haver un tema de reivindicació social que va ser bo perquè va sensibilitzar els polítics i tothom. L’advocat Martí Batllorí va fer una gran tasca en el treball de la ILP que va donar pas a la llei 24/2015, juntament amb la PAH quan hi era Ada Colau. Però, ara el que es veu és que al darrera de les ocupacions hi ha màfies, i en un estat de dret no hi poden ser.”
Ara, el que hi ha darrera de les ocupacions d'habitatges són màfies delinqüencials, i en un estat de dret no es pot permetre
Hi ha advocats, però, que lamenten que les ocupacions han tornat a l’àmbit penal i hi ha casos de real necessitat de famílies.
“Per mi, el tema de les ocupacions hauria d’estar a la via administrativa, no en la penal, però el que cal és que hi hagi una mesura cautelar immediata de desallotjament si no es demostra una relació contractual. Una altra cosa és la violació de domicili, recollit en el Codi Penal, i t’han de tornar la casa de forma immediata. Hi ha països que això es resol per part de la policia, no arriba als jutjats. És una tema de seguretat jurídica. Ara, la directriu de fiscalia és demanar mesures cautelars i buidar el pis. Fa uns anys, l’alcalde de Vilafranca t’explicava el drama de les ocupacions, i també al Maresme. Cal ajudar a totes les famílies que tenen necessitat, però no es poden permetre les màfies. La llei 5/2018 sorgeix i la vam treballar des del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona arran d’una petició de l’administració catalana, de la llavors consellera de Governació, Meritxell Borràs, i del conseller de Justícia, Carles Mundó, que tenien un drama amb expedients d’assignació d’habitatges, que no podien entregar a persones vulnerables perquè aquests estaven ocupats il·legalment. Cal explicar-ho tot. Ara, sempre insisteixo que cal fer les dues mesures alhora: Ampliar l’oferta d’habitatge social i lluitar contra les màfies. Una necessita l'altra.”
Un altra problema actual són les anomenades targetes Revòlving, de crèdits al consum, amb uns interessos elevadíssim, d’usura. Vostè ha estat molt crític amb el Tribunal Suprem. Què passa?
“Hem tingut una revolució substantiva i processal en aquest país gràcies als vots particulars del magistrat Javier Orduña, quan estava a la sala primera del Tribunal Suprem. I la crítica al Tribunal Suprem és que ha aplicat a un mercat financer una llei d’usura que és del 1908, del cas per cas, amb un aspecte subjectiu. Per cert, a Catalunya el Codi Civil, a finals del segle XIX, es basa en una llibertat absoluta de contractació i el que diríem liberalisme econòmic, que no significa el mateix que actualment. En el Codi Civil de 1960 s’inclou la lesió en el preu, quan es venia per sobre del doble del preu, i que ara es manté en el llibre sisè, però en el Codi Civil espanyol no es regula i no es podia sancionar. Gumersindo de Azcárate, estudiós del dret, va treballar i va fer que s’aprovés la llei d’usura en aquell context històric de 1908, que lluitava contra els especuladors, en els contractes immorals i d’aprofitar l’angoixa de les persones, del cas per cas.
I ara?
“Aquí, ara la mitjana dels interessos dels crèdit revòlving està en un 18%, i la mitjana d’Europa en un 16 i 17; no estem tan lluny. Aquest és un mercat que es basa en la normativa europea i amb la contractació de consum. I el Suprem dicta una sentència el 2015, que s’aparta de la doctrina que mantenia fins ara, del cas per cas, i ho aplica de forma generalitzada. I manté la tesi que quan se superi el doble del tipus mitjà, es considera que s’aplica la usura. El problema és que llavors el Banc d’Espanya no tenia un barem de la mitjana del crèdit revòlging, tot estava junt en el crèdit al consum. Ho fa el 2017 i la mitjana llavors era del 20%. El 4 de març de 2020 arriba la famosa sentència Wizink, que es carrega l'element subjectiu i l’objectivitza. I ara ha provocat una basar jurisprudencial per no haver delimitat adequadament el paràmetre que ha de servir per fixar què és usura. El Suprem sense voler-ho s’ha convertit en un controlador de preus i això no ho pot fer, ho ha de fer el legislador. La sentència està bé i és clara, però hi ha tribunals que no l’entenen i hi ha disparitat de criteris arreu d’Espanya. El Suprem diu: el 20% ja és molt alt, si aplico la doctrina del doble, que ja es fa en crèdits normals, anem a un 40% en un tipus del 20, i el tribunal passa del doble al terci. França té regulat el 30%, Portugal té el 25%. A Europa la mitjana és del 30%. La sala primera del Suprem no delimita aquesta forquilla de forma clara i llavors hi ha diferents resolucions. Cantàbria diu que tot el que superi el 10% és usura, Badajoz, el 15%, Astúries, dos punts, i Cadis, si supera el 30% del tipus mitja. Per sort, cada cop hi ha més audiències provincials que mantenen aquesta tesi del 30%. Els tribunals no es poden convertir en controladors de preus.”
Qui ho ha de fer?
“El legislador! És el que li estem demanant. Va haver una modificació de l’ordre ministerial, que tenia una oportunitat d’or per poder-ho regular, però desgraciadament tenim uns polítics que són incapaços de resoldre un drama. I ara, en aquest país tenim un basar jurisprudencial, que és el pitjor que li pot passar a un ciutadà: la inseguretat jurídica. Un jutjat de Barcelona li dirà una cosa diferent a la d’un jutjat de Granada o de Badajoz.”
El degà a l'espectacular biblioteca de l'Icab: Montse Giralt
Tenim uns polítics que són incapaços de resoldre un drama. I ara, tenim un basar jurisprudencial pel que fa a quin percentatge es considera usura en les targetes revòlving
El català a l’Administració de Justícia continua sent simbòlic. L’advocacia té alguna solució?
“Des de l’Advocacia catalana i de Barcelona s’està treballant molt per implementar el català a la justícia. Com diu la consellera Ciuró és un dret de les persones de poder expressar-se en la llengua que vulguin. És un dret fonamental. També s’està potenciant que els escrits dels advocats siguin en català, des d’aquí ho coordina en Frederic Munné amb la resta de col·legis catalans.”
Un tribunal i no un govern ha d’imposar el 25% de castellà a les aules?
“Aquest és un tema polític. És un tema del legislador, els tribunals el que fan és interpretar una norma. I si un ciutadà creu que una norma que s’aplica no s’ajusta al que diu la norma la pot recórrer. Aquí tenim clar que el català és una llengua vehicular.”
Com a jurista, creu Catalunya pot decidir el seu futur?
“Des de la vessant democràtica i d’acord amb la legislació vigent en el seu moment, els ciutadans tenim tot el dret del mon a poder-nos expressar. Parteixo de la premissa que l’Estat està al servei dels ciutadans, no al revés. Soc un gran defensor de les persones i els seus drets. Per a mi l’eix és la defensa dels drets individuals i dels col·lectius. Per tant, el poder-se expressar i regular instruments que permetin que les persones es puguin expressar i donar la seva opinió és l’essència d’un sistema democràtic.”
Regular instruments que permetin que les persones es puguin expressar i donar la seva opinió és l’essència d’un sistema democràtic
Què opina del bloqueig en la renovació dels membres del Consell General del Poder Judicial?
“És una vergonya que no es renovi el CGPJ perquè els partits majoritaris no es posen d’acord. És inacceptable en un sistema democràtic. El que voldríem és que escollissin els millors, els més capacitats, els que coneguin els problemes de la justícia i aportin solucions a l’administració. No tinc cap dubte que els jutges són totalment independents, i tenen total autonomia. Tenim molt bons magistrats, com hem vist en l'ambit civil, on el Suprem ha dictat sentències però tenim magistrats com en Guillem Soler, que han anat a consultar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea perquè no estaven d’acord amb la doctrina del Suprem o que anava en contra de la europea. Han estat valents. És una demostració de la seva independència.”
Què cal fer?
“Una qüestió que clama el cel és que estem tot el dia parlant de la igualtat i la paritat, i en la renovació dels quatre magistrats del Tribunal Constitucional, en la primera proposta dels dos partits majoritaris eren quatre homes. No tinc cap dubte que els quatre juristes inicials eren excel·lents, però, ja va sent hora de donar espai a la dona en l’àmbit jurídic, que gairebé no existeix. És normal que al Suprem només hi hagi una presidenta de sala, que és la sala quarta? O que a la sala primera del Suprem només hi hagi una magistrada? En un cos en què més del 60% són dones, cal sensibilitat. Soc un gran defensor de la igualtat, i de que tenim grans jutgesses i juristes, però quan mires a dalt no les veus.”
I com es pot treure la política de la justícia, i que no tot es converteixi en querelles?
“És un problema que no tenim cultura de resolució de controvèrsies. Aquest és un país que et baralles i vas corrents al jutjat. Només cal veure els programes de televisió quan diuen: ‘vaig a veure als meus advocats.’ Però si amb un ja en tenen prou! És un reflex del que és la nostra societat, no tenim cultura de resoldre els conflictes de forma alternativa, ja no de mediació. També ho veiem en la política, qualsevol cosa que es discuteix ràpidament es denuncia a la fiscalia sense tenir tota la informació, o intentar resoldre el tema abans d’anar a fiscalia o al jutjat. Els polítics haurien de donar exemple que la justícia ha de ser la última ràtio.”
En política, qualsevol cosa que es discuteix ràpidament es denuncia a la fiscalia sense tenir tota la informació o sense intentar resoldre el tema abans. Els polítics haurien de donar exemple que la justícia ha de ser la última ràtio
La comissió de dret Constitucional va emetre un comunicat sobre la resolució del 25% del castellà a les escoles, que va ofendre a altres col·legiats, catalans i independentistes, i es demanava la intervenció de la llavors degana.
“Sempre ho hem dit públicament i des del 2017 que som una junta molt plural. Una de les grans virtuts d’aquesta casa és que el seu motor són les seccions i les comissions, que tenen llibertat de càtedra per opinar i a més està en els estatuts. Els representants d’aquestes comissions poden dir el que creguin convenient i nosaltres hem de respectar la seva opinió, perquè això és l’essència d’una democràcia. El que diuen no és el sentir de la junta, però forma part de la llibertat d’expressió i d’opinió. Ens hem d’entendre, parlar amb llibertat i parlar sense por. El que no és normal és que un opini una cosa, i l'altre una altra i acabis a bufetades. Som un col·legi plural i hem de respectar l’opinió de tothom. I malgrat les xarxes socials.”