5.47h El despertador porta vint minuts sonant. M’aixeco amb els ulls tancats i temptejo la paret fins arribar al lavabo per fer-me una dutxa ràpida. Al carrer, foscor i seny del lladre. L’aigua calenta em desenganxa les parpelles i no puc evitar pensar que mentre la princesa patia d’insomni davant una mort imminent, el dia de la llegenda a aquesta hora Sant Jordi devia estar ben sobat.
7.30h Al Barri Vell de Girona carda molta fred i no hi ha absolutament ningú pel carrer, com si l’amenaça del drac obligués a tothom a quedar-se a casa. La Fundació Llibreria Les Voltes, a la Plaça del Vi, ja té 10 metres de taula muntats davant la tenda i la marea de llibres exposats va pujant des de quarts de set del matí. Qui l'administra és en Joan Matamala i m’explica que l’espai va néixer l’any 1963, a les acaballes del franquisme, quan un grup de 43 socis va impulsar un espai per vendre llibres exclusivament en català. Com que en aquell moment se n’editaven pocs, també van crear un centre de promoció cultural en defensa de la llengua i les llibertats catalanes. Les Voltes és un niu d’activisme i una institució a la ciutat. Són les 8 del matí, tinc les mans congelades i encara no he vist cap rosa.
Foto: Marta Gambín
No he vist ni un llibre en castellà en tres hores
8.25h Girona m'enamora. Faig una volta sobre mi mateixa i veig estelades al balcó i pancartes reivindicatives que criden en defensa dels presos polítics. No hi ha encara massa gent però es desprèn un aire festiu que enganxa: es nota que necessitem oblidar les penúries d’un any complicat. Tot i que una noia crida que no sap pas com li cobraran la comanda, a la paradeta una dona que du un ram enorme de roses vermelles (per fi!) compra el primer llibre i sembla que obri la veda dels amants de la lectura. En la propera mitja hora la cosa començarà a animar-se i més d’una vintena de persones caminarà entre les tanques de seguretat sense apartar la vista de la taula, però se suposa que jo encara no ho sé perquè només son dos quarts menys cinc de nou.
Foto: Marta Gambín
10.54h La Copa és un dels espais habilitats per celebrar la diada i allà Les Voltes també hi ha muntat xiringuito. No perden cap oportunitat: el Sant Jordi de l’any passat van aconseguir repartir més de 500 paquets de llibres i roses per tot Girona gràcies a un salt digital precipitat per l’ofec del moment. El resultat? Facturar un 40% de les xifres de 2019, tot un rècord en temps de pandèmia.
Demano el segon cafè del matí i travesso el Pont de Pedra mirant a banda i banda. No veig els somriures de la gent amb qui em creu-ho però els intueixo. Per entrar a la Copa cal fer cua i la gent la fa sense queixar-se, crec que és una de les coses meravelloses d’haver après a valorar el temps. Compto 16 parades de llibres repartides per l’esplanada i em sorprenc de veure-hi un munt de grups escolars. Quina il·lusió i quina enveja. Quan jo era petita l’únic sant que celebràvem era el que donava nom al meu col·legi de pares maristes.
12.40h No apte per castellano-lectors: entre els 4.400 llibres que hi ha repartits entre les dues parades de la llibreria, no he sigut capaç de veure-hi cap títol amb una ñ.
Foto: Marta Gambín
13.00h Qui diu que el dia més bonic de l’any no es pot viure des de dues ciutats diferents? Recullo els trastos disposada a recórrer 100 kilòmetres. Sona l’últim disc de Love of Lesbian al cotxe direcció Barcelona quan em truca en Guillem, el company del diari que avui està passant 12 hores amb una florista. Parlem del temps, de la son que tenim i ens despedim fins la tarda. El cotxe marca 21 graus al sol.
14.30h El 23 d’abril de l’any passat vaig regalar-li una rosa de paper a la meva parella per celebrar la nostra primera diada. Jo, que soc un drama fent manualitats, em vaig tancar a una habitació on no pogués veure’m i vaig escriure “com fer roses de paper” a Youtube. Avui, abans de pujar a dinar, li he comprat Revancha de Kiko Amat a la petita llibreria de sota de casa – després de fer cua més de 15 minuts, increïble - i li he donat només entrar per la porta. El nostre primer Sant Jordi com cal.
16.09h No s’havia vist tanta necessitat de vitamina D des de la pell blanca femenina estereotipada de l’edat Mitjana. Plaça de la Vila sembla Platja d’Aro el mes d’agost i la pandèmia, per unes hores, s’ofega dins les copes de birra de la penya. A la llibreria La Memòria regna la calma després de la tempesta matinal i en Xavier, propietari, aprofita per anar a fer un mos amb la filla i la dona. Fora, a la cua del perímetre de paradetes habilitat, les hores baixes no es noten i la multitud que xerra asseguda a terres i terrasses és digna de qualsevol dels festivals d’estiu que tant enyorem.
Foto: Sergi Alcàzar
Els llibres de Maria Barbal i Arcadi Oliveres, esgotats
17.10h Torna la marxa entre prestatges i taules empolainades. Tot i mostrar-se prudent i no poder donar-me xifres encara, en Xavier em diu que hi ha hagut molt moviment, també durant tota la setmana, i noto per la seva manera de parlar que no té gaire temps per dedicar-me. La seva llibreria és una de les més conegudes a Gràcia: calcula que un 60% de la clientela és gent del barri, encara que des del seu naixement fa set anys han volgut arreplegar una gran part de la realitat urbana de la ciutat. Quan li pregunto pels llibres més venuts, diu que ha esgotat Tàndem de Maria Barbal, i Paraules d’Arcadi, del recent difunt Arcadi Oliveres.
Em crea curiositat quan m’explica que trien els llibres que exposen subjectivament segons els títols que més els hi agraden perquè “no som una llibreria de best sellers, el lector o lectora que ve aquí no ve buscant això”. I és cert: la majoria dels llibres que veig quan entro a la tenda no estan en cap dels TOP20 que he fullejat les últimes setmanes. Quin goig que hi hagi espais encara on la consciència pesa més que la butxaca.
Foto: Sergi Alcàzar
17.35h I el català també triomfa més que el castellà a la Ciutat Comtal, almenys en aquest petit racó literari del barri. Dels llibres que es tradueixen en ambdós idiomes, més d’un 80% dels habituals de La Memòria trien llegir en llengua catalana, tot i que s’ha de tenir en compte que la traducció catalana és minsa dins el gènere de l’assaig. “Això demostra que, si hi ha per triar, la gent escull el català”, sentencia en Xavier amb contundència i orgull. Sabent aquestes dades tant positives per la nostra llengua, m’entristeix pensar que potser no hi ha prou voluntat política per recolzar la immersió lingüística o potser és que en aquest país estem massa acostumats a que siguin els demés els qui ens diguin com hem de fer les coses.
17.58h Porto més de 12 hores desperta i tres cafès a sobre, la meva inspiració demana a crits una copa de vi. Però tinc clar que quan acabi d’escriure i surti del diari faré exactament el que porto fent tot el dia: repetiré carrers i passejaré per altres, em compraré algun altre llibre i viuré el dia més bonic de l’any fins que hagi de tornar a casa. Ara que he(m) conegut la tristor de no viure Sant Jordi, em nego a perdre’m ni un minut de la seva màgia. I si m’adormo pel camí, cap problema. Demà i sempre ens quedaran els llibres.