Love of Lesbian han estat uns dels encarregats d'obrir la nova edició del festival Jardins Pedralbes. Setmanes enrere ens vam citar amb Santi Balmes i Jordi Roig, cantant i guitarrista del grup de Sant Vincenç del Horts, en els estudis Aclam de Barcelona. Abans de poder-nos tancar amb ells en una de les sales hem de passar un test d'antígens. Quinze minuts després d'haver-nos perforat els narius per enèsima vegada aquest maleït darrer any, ens reafirmen el negatiu. Signes del temps. Ara sí, ens trobem amb ells perquè ens parlin de VEHN (Viaje épico hacia la nada), el seu novíssim disc. Donats a la hipèrbole, la seva vuitena referència d'estudi encapsula en la seva forma més concisa tota l'essència 'lesbiana'.

Quina moguda, tot plegat!
Santi Balmes: Tot és una moguda molt gran. Publicar un disc i començar una gira en una època com aquesta, és un exercici d'incertesa. Ens hem de reformular constantment.

Hem après a viure el dia a dia sense fer plans a llarg termini.
S.B.: Ara fem com Simeone, partit a partit, concert a concert.

Jordi Roig: Teníem plans a dos anys vista que han volat. I ara fem plans pensant a dos mesos vista i sempre hi ha novetats d'última hora. Ara mateix planificar una gira és com desxifrar un jeroglífic.

Ara mateix planificar una gira és com desxifrar un jeroglífic

Ha sortit cap cançó nova de tot això?
S.B.: Ha sortit tot el disc!

Sí, evidentment, ja sé que heu publicat un disc nou. La pregunta era si heu fet cap cançó nova, no inclosa en el disc, que hagi sortit de tot això que estem vivint amb la pandèmia.
S.B.: No creguis, coses més rares ens han preguntat i ens han passat estant de promo.

Com?
S.B.: Ara mateix, fa cinc minuts, en una entrevista en una ràdio, han citat un membre del grup que fa anys que no hi és. I al programa de la Nieves Herrero han rebatejat el disc com Viaje ético hacia la nada.

Ético... També mola.
S.B.: És xulo. A mi el que m'intriga és com un viatge pot ser ètic.

J.R.: També depèn del mitjà al qual vas. Clar, el programa de la Nieves Herrero...

Teniu conflictes interns a l'hora d'anar a presentar el disc a segons quins mitjans?
S.B.: Hem dit que no alguna vegada.

J.R.: A mi m'ha tocat anar a l'emissora de Jiménez Losantos. Un mitjà que no m'agrada ni el que fan ni les idees que defensen, però aquests mitjans estan fets de persones que moltes vegades tenen unes idees que divergeixen de la línia editorial de l'empresa per a la qual treballen.

Les entrevistes us ajuden a conèixer millor els discos que esteu presentant?
S.B.: Són com sessions de psicoanàlisi. Moltes de les coses que exposem en un disc, quan es publica, encara no les hem racionalitzat. Com a lletrista, sempre que tenim disc nou, penso que un mes abans m'he de posar a descodificar tot el que he dit per tenir les respostes preparades. Però no. Les respostes sorgeixen amb el temps perquè són creacions sorgides des del subconscient, que és més intel·ligent que el conscient.

Ja has començat a entendre què vols dir a 'VEHN'?
S.B.: La idea d'aquest disc va sorgir del que anava escrivint a l'ordinador. Eren versos amb una pulsió molt poètica sobre anar donant passes endavant. Ha estat ara, fent entrevistes, que he racionalitzat que venim d'una etapa a les nostres vides en què hem hagut de donar moltes passes endavant. Però m'agrada que sigui així. Prefereixo que la llibertat flueixi inconscientment.

David Bowie, que és un dels teus grans ídols, feia servir l'escriptura automàtica per redactar les lletres.
S.B.: Jo ho faig contínuament. No m'agrada començar una lletra amb una idea preestablerta. Les lletres han de ser com els nens, els has de deixar ser creatius i que s'inventin els seus propis jocs.

Love of Lesbian Santi Balmes Sergi Alcazar 27
Love of Lesbian acaben de publicar el seu nou àlbum, el vuitè en la seva discografia, 'VEHN' / Foto: Sergi Alcàzar

Com reaccioneu la resta del grup quan en Santi us ensenya les lletres? Li heu de preguntar de què van?
J.R.: Moltíssimes vegades. No són lletres de fàcil comprensió. Moltes vegades, si més no jo, les he de llegir i rellegir per entendre-les. Però és que estem parlant d'un creador que en vuit discos potser ha repetit dues vegades el mateix vers, no més. Són lletres que vas descobrint amb el temps. Fins i tot m'ha passat de trobar el significat en directe, en mig d'un concert.

Vuit discos, gairebé 30 anys de carrera i una personalitat com a grup molt marcada. Patiu per no autoplagiar-vos?
S.B.: A vegades és inevitable copiar-te a tu mateix: quan Messi arrenca des de la banda dreta, ja saps quins moviments farà, però acabarà marcant gol. No has de lluitar contra tu mateix de manera obsessiva, el que s'ha d'intentar és sorprendre't, com has d'intentar sorprendre't sexualment amb la teva parella: sou les mateixes persones però practicant una postura diferent.

Ha d'arribar un moment en què, després de voler fer la gran obra mestra, acabes acceptant qui ets com artista.
J.R.: Som una banda que mai s'ha imposat cap límit en cap sentit. Una cosa ben poc habitual. De fet, durant molts anys, ens vam sentir fora de tot. No formàvem part de res. Ningú no ens feia cas.

Però sou una banda molt popular.
J.R.: Al cap de deu anys ens vam adonar que el nostre estil era ser nosaltres mateixos. I així ha estat: no hi ha cap banda en la nostra escena musical que se sembli a Love of Lesbian. No sé si és bo o dolent, però és així.

No hi ha cap banda que se sembli a Love of Lesbian

Sí que és cert que part de la premsa especialitzada mai us ha tractat gaire bé. I el mateix podrien dir grups com Sidonie.
S.B.: Un sector de la premsa especialitzada, cert, ens ha ignorat. Gent que et trobes a festivals, que parles amb ells, hi ha bon rotllo, però... Començo a sospitar que nosaltres, Sidonie i, ja a escala estatal, Vetusta Morla, Lori Meyers... érem un perill per a ells. Temien que convertíssim la suposada escena indie en alguna cosa massiva perdent la identitat que ells volien vendre. Davant d'això van optar per ignorar-nos.

J.R.: Afortunadament és un discurs caduc.

S.B.: Però fa mal. També és un fet de posicionament editorial i comercial. Va ser una maniobra estratègica.

Mai no heu estat la meva banda favorita. Dèieu ara que no teniu límits i per a mi això era un dels vostres principals defectes: heu tendit a la hiperbolització. 'VEHN' segurament és el vostre disc més concís.
S.B.: A vegades, sí, se'ns ha anat una mica el cap. A vegades hem fet exercicis musicals com a simple divertiment sense tenir en compte que el que a nosaltres ens diverteix pot despistar la gent que ens escolta. Ens feia gràcia ser l'única banda que ho feia, però si no ho atures a temps, pot ser negatiu.

Semblarà una pregunta òbvia però segurament m'entendreu: per a qui canteu o toqueu en els concerts? Adrià Puntí deia que ell quan surt a l'escenari es fixa en una persona i és com si li dediqués tot el concert, que això l'ajuda a concentrar-se.
S.B.: Jo em centro en el que detecto que no s'ho ha passat bé. Sempre n'hi ha un: el que ha vingut amb la nòvia. Si em guanyo a aquest, puc guanyar-me a tothom.

Sempre hi ha un nòvio emprenyat?
S.B.: Sempre. Algú que ve per intentar fotre un clau.

J.R.: Per sort ara tenim nòvies i nòvios que obliguen a venir a les seves nòvies i nòvios. Penso en els nostres primers anys...

Com eren?
J.R.: Eren els anys de local d'assaig. Anys en què havies de trobar temps de la teva vida per anar a assajar i quan tenies un concert, havies de convèncer els teus amics que vinguessin perquè si no, no vindria ningú. I quan arribaves a lloc, t'adonaves que allò seria una merda. Vam aprendre molt durant aquells anys, però va ser tan dur.

S.B.: Sempre ens queixem que la primera etapa va ser una merda, i és cert, ho va ser, però des que vam tocar la tecla, que va ser passar de cantar en anglès a fer-ho en castellà, tot va ser molt millor.

Cantareu mai en català?
S.B.: Estic treballant en un disc en català. No sé si el publicaré sol o amb els mateixos companys de Love of Lesbian però amb un altre nom.

Estic treballant en un disc en català. No sé si el publicaré sol o amb els mateixos companys de Love of Lesbian però amb un altre nom

El mateix grup però amb un nom diferent?
S.B.: La quantitat de despesa energètica que faríem de comunicació per explicar el perquè fem un disc en català i tot el que hauríem d'escoltar ens fotria de tanta mala llet que no paga la pena. Millor iniciar un projecte nou encara que siguem els mateixos.

J.R.: Aquest és un argument totalment vàlid. Però, després, no podem negar que estem dins d'una maquinària que ens exigeix certs compromisos, i aquests compromisos: anar a tocar a Mèxic, girar pels Estats Units, exigeixen temps, planificació i dedicació. Hem de trobar el moment per fer el disc en català.

Sou de Sant Vicenç dels Horts, el poble d'Oriol Junqueras.
S.B.: És una situació que ens ha fet molt de mal. És una persona que ens apreciem moltíssim. L'última vegada que el vaig veure em va regalar raïm. Ser una banda catalana que canta en castellà ens ha situat en una tessitura molt complicada. Estem decebuts amb tot el que ha passat. Pensàvem que hi hauria un diàleg i el que ha passat és que ens han enviat a la sogra i el sogre, que és l'extrema dreta. Sense estalviar-nos l'autocrítica: som extremadament naïf. Què ens esperàvem. S'ha repetit la mateixa història de fa 80 anys. Pitjor encara, començo a sospitar que estem enganxats a aquesta relació sadomasoquista amb Espanya.

Catalunya Bodange, com diu la vostra cançó. 
S.B.: Sortim a perdre el partit. Lloguem el Camp Nou pagant de la nostra butxaca, l'omplim de gent, sortim a jugar i deixem que ens peguin una pallissa. No ho entenc.

J.R.: Som un grup català amb el català com a llengua materna, però cantem en castellà i ens sentim molt a gust viatjant per Espanya. La coneixem de punta a punta i ens hem trobat gent meravellosa.



Us sentiu atrapats en aquesta dualitat?
S.B.: Constantment.

J.R.: La nit abans de l'1 d'octubre estàvem tocant a Córdoba. Va ser un concert difícil.

No soc el vostre fan més entregat, però vaig plorar en el concert del Palau Sant Jordi del 27 de març.
S.B.: Va ser un concert que transcendia el fet que toquéssim nosaltres. Va ser una retrobada després d'un any tan dur. Va arribar un moment en què ens vam creure que mai més viuríem una nit com la del Sant Jordi.