L'èxtasi, o metilendioximetanfetamina (MDMA), sempre s'ha considerat un perill públic. És una droga recreativa il·legal, amb un alt potencial d'abús. El seu consum té serioses conseqüències per a l'organisme, amb un ús relativament estès perquè augmenta l'energia i l'empatia, provocant que les persones se sentin temporalment més unides entre si.

Un equip d'experts de la Universitat de Stanford, als Estats Units, acaba de finalitzar una investigació en la que apunten que l'èxtasi podria ajudar en una teràpia de salut mental pels seus efectes positius sobre la sociabilitat.

El cert és que temps abans que aquest aspecte es descobrís, alguns psiquiatres ja la utilitzaven amb finalitats terapèutiques, per ajudar les persones que tenien dificultats amb la comunicació. Però la seva capacitat addictiva va fer que finalment fos injuriada i a començaments dels anys 80 va quedar desterrada com a terapèutica.

Això no ha estat obstacle perquè, des del camp de la investigació, es continuïn estudiant les seves propietats. I això és el que ha passat amb l'equip d'experts de Stanford i el Col·legi de Medicina Albert Einstein, a Nova York, que han dut a terme una investigació els resultats de la qual apareixen a la revista Science Translational Medicine.

Cápsulas

La investigació

L'estudi s'ha dut a terme en ratolins i ha tingut per objectiu determinar com el MDMA podria fer que un individu es torni més sociable. També s'ha pretès esbrinar quines dosis, en el seu cas, podrien proporcionar els efectes positius amb un risc mínim d'addicció i altres amenaces per a la salut. Pel que sembla, aquesta droga desencadena l'alliberament de la serotonina, un neurotransmissor que té un paper rellevant en la regulació de l'estat d'ànim.

Per delimitar en quina mesura es pot utilitzar el MDMA amb efectes positius eliminant el seu potencial per tornar-se addictiu, els investigadors van observar el circuit cerebral que és subjacent a l'addicció: el de la recompensa. Aquest mecanisme és vital per a la nostra supervivència i per consolidar hàbits que siguin positius. És el que ens indica que el menjar és bo quan tenim gana, l'aigua és bona quan tenim set i la calor és bona quan tenim fred.

En el cas de les relacions socials, està implicat perquè estar acompanyat ha estat important també per a la supervivència com a espècie. Però també és veritat que aquest mateix circuit pot acabar reforçant un hàbit poc saludable, però altament desitjable. Això és el que passa quan pren una droga addictiva: la substància estimula les cèl·lules cerebrals per alliberar la dopamina, un altre neurotransmissor clau per al sistema de recompensa. D'aquesta forma, es reforça la sensació que la substància és una mica desitjable i que hem de buscar-la. És a dir, l'abús de les drogues enganya als nostres cervells en causar un augment anormal de dopamina.

En el cas de l'èxtasi, que estimula a les neurones per alliberar i promoure un comportament més sociable, els investigadors estan estudiant si una baixa dosificació podria promoure la sociabilitat sense estimular les conductes addictives.

Després d'haver administrat una dosi baixa de MDMA o un placebo de solució salina, els investigadors van donar dues opcions als ratolins: passar més temps sols o amb un altre ratolí sense medicar. Els investigadors van descobrir que els ratolins que havien rebut 7,5 mg/kg del medicament seguien interessats en els seus companys durant almenys 30 minuts, mentre que els del grup placebo s'avorririen d'estar amb la resta després de 10 minuts.

MDMA

Però, com sabien els investigadors que la dosi de 7,5 mg/kg no desencadenava també l'addicció? L'equip li va donar als ratolins la mateixa dosi de MDMA que prèviament i els va col·locar en una habitació d'un entorn que tenia dues sales. L'endemà, van tornar a col·locar els ratolins al mateix lloc per veure si triaven ser a l'habitació on havien rebut la droga. Tanmateix, els rosegadors no van mostrar preferència per cap habitació, la qual cosa suggereix que els mecanismes neuronals de l'addicció no s'havien posat en marxa.

Però si donaven als ratolins una dosi més alta de la droga, de 15 mg/kg, sí que escollien la sala on havien rebut la droga. Per tant, creuen que encertar amb la dosi de l'èxtasi probablement seria la forma segura d'ajudar les persones que pateixen problemes greus de socialització. Tot i que encara queda molt perquè això es converteixi en un fet comunament acceptat.