La pandèmia ha canviat el món. Més encara, ens ha canviat a cadascun. Encara no sabem fins quin punt, però tots tenim l'experiència que ha donat la volta al que els filòsofs, al llarg de la història, han considerat la nostra "segona naturalesa": els hàbits.
Des que sona l'alarma fins que tornem a deixar el mòbil sobre la tauleta, a la nit, hi ha conductes que tendim a repetir amb fluïdesa i que ens faciliten la vida domèstica, la laboral i el lleure.
En despertar-nos, solem repetir un conjunt d'accions que ens fa l'arrencada del dia més agradable, que ens ajuden a ser eficients per dedicar-nos a altres coses més interessants. A la feina disposem un entorn —incloent-hi la tassa de cafè al costat del teclat— que ens ajuda a superar la "fricció", terme que fa ser servir l'experta Wendy Wood, a l'inici de les tasques diàries.
Entre un lloc i altre, els hàbits també hi són presents: conduir implica accions repetides que milloren amb la pràctica. Respecte al lleure, l'activitat física —sortir a córrer, anar al gimnàs, jugar un partit amb els amics—, tocar un instrument o fins i tot la lectura, són també conductes habituals que tenim profundament incorporades.
De sobte, la nostra segona naturalesa ha vist els seus fonaments sacsejats.
Hàbits sacsejats
Què és un hàbit, però? És una disposició a actuar de certa manera, que normalment adquirim repetint accions que ens són gratificants. Segons la nostra aplicació de la noció aristotèlica d'hàbit a la psicologia i la neurociència d'avui dia, hi ha hàbits bons, que ens ajuden a captenir-nos cada cop millor i que en gaudim més. Tanmateix, hi ha hàbits dolents que fan la conducta més rígida, fins i tot incontrolable, i allunyada del gaudi. Com C. S. Lewis fa dir al diable Screwtape, en la seva carta XXV, l'hàbit dolent és l'ànsia creixent d'un plaer decreixent.
Per sort, la majoria dels nostres hàbits no són incontrolables, i la nostra segona naturalesa és plàstica, malgrat que fa mal quan comença a corbar-se. Com canviem els nostres hàbits de manera efectiva? D'entrada, cal saber que és molt més fàcil substituir un hàbit per un altre que provar d'adquirir-ne un de zero o d'eliminar-ne un d'indesitjable.
D'altra banda, perquè un hàbit sigui bo, és a dir, flexible i que millori la nostra conducta, ha d'estar dirigit a una finalitat. Més encara: un hàbit bo ens ajudarà a assolir finalitats cada vegada més complexes, que de bon principi ens semblaven inabastables.
Cercar finalitats a l'abast
Si volem adquirir un bon hàbit, és important apuntar a finalitats a l'abast. Un cop assolides esdevenen mitjans per aconseguir finalitats més complexes. Tenir al cap una finalitat a llarg termini està bé, però no ens hem d'obsessionar a aconseguir-la, perquè si no ens en sortim caurem en el desànim.
Per exemple: si volem fer exercici físic durant el confinament, perquè el gimnàs està tancat i detestem el running, servirà de poc marcar-nos com a objectiu perdre pes. Apuntem millor: practicar 10 minuts d'activitat física avui. No al dia, sinó avui. Disposem un entorn que ens ajudi, que redueixi la fricció: una hora fixa, amb música, la preparats la roba d'esport i el pla que hem trobat a Internet.
Ho farem i ens resultarà gratificant només d'haver-ho fet. Això farà que demà ens resulti més fàcil repetir-ho. Però l'objectiu de demà serà el mateix: 10 minuts d'activitat física avui. Quan aquesta rutina es consolidi, podrem plantejar-nos finalitats més complexes: augmentar el temps, l'esforç, o, ara sí, perdre pes.
El cervell canvia en cada acció
Com és això possible a nivell cerebral? Qualsevol canvi en la conducta té associat un canvi al cervell. Antigament existia un neuromite, que alguns encara creuen: que els nostres cervells no canvien.
Això és totalment fals. Estudis de tota mena demostren que el cervell, al marge de l'edat, canvia amb cada acció. Certament, la capacitat de canvi és major en la infantesa o en l'adolescència, però es conserva tota la vida.
Les neurones, les cèl·lules que generen i transmeten l'impuls nerviós, poden establir nous contactes amb altres neurones, enfortir les connexions, o estirar i arronsar les ramificacions.
Aquests esdeveniments cel·lulars són la base biològica de la formació de nous hàbits. Ambdós aspectes, el biològic i el mental —en el cas dels hàbits, la disposició a realitzar certs tipus d'accions— són igualment importants i formen un conjunt inseparable: el sistema ment-cervell.
Les creences segons Ortega
Els efectes de la pandèmia han pogut anar més enllà, travessant la nostra segona naturalesa per assolir el "continent de la nostra vida", en paraules d'Ortega i Gasset: les creences.
El filòsof espanyol, a Ideas y creencias, afirma que aquestes no són idees que tenim, sinó idees que som: "Són creences radicalíssimes que es confonen per a nosaltres amb la realitat mateixa —són el nostre món i el nostre ésser—".
Delimitant la definició per al seu estudi en ciències experimentals, una creença és aquella afirmació que estem disposats a donar per veritable encara que ens presentin proves extremadament sòlides en contra.
Hàbits i creences s'agafen la mà, perquè predisposen la nostra manera d'actuar i d'entendre el món, que són inseparables. Un any abans de la pandèmia, en col·laboració amb la Universitat de Harvard, un equip d'investigadors vam demanar a més d'un centenar de voluntaris que mostrés el seu grau d'adhesió a una sèrie d'afirmacions. Això ens ha permès estudiar el sistema de creences amb la teoria de xarxes.
Hem tornat a plantejar aquesta enquesta —anònima i d'una durada de cinc minuts—, tant al principi del confinament com en l'inici de la desescalada. Així volem comprovar si la crisi de la Covid-19 ha afectat creences socials, científiques o transcendentals que semblaven intocables uns mesos enrere.
Res impossible per al sistema ment-cervell
En conclusió, la pandèmia ens canvia. D'una banda, ens obliga a canviar conscientment hàbits que teníem ben arrelats, amb l'impacte cerebral que això comporta. D'una altra, potser ha canviat les creences de cadascun sobre el món, alterant la manera d'abordar la realitat. Lluny d'alarmar-nos, hem de ser optimistes pel que fa a aquests canvis: no hi ha res impossible per al nostre sistema ment-cervell.
La pandèmia és una oportunitat per cercar finalitats a les quals dirigir-nos, que en principi han de ser fàcils d'aconseguir, i que aviat es convertiran en mitjans per assolir-ne de més complexes. Així, gairebé sense adonar-nos-en, haurem adquirit hàbits bons que ens ajudaran a créixer com a éssers humans.
De la mateixa manera, les experiències viscudes poden convèncer-nos que, per sobre d'ideologies enfrontades, hi ha creences que haurien de sortir reforçades d'aquesta crisi: el respecte als altres i la cura dels més febles i indefensos.
Javier Bernácer, Investigador al Grup Ment-Cervell, Instituto Cultura y Sociedad (ICS), Universidad de Navarra. Publicat originalment a The Conversation.
EN DIRECTE | L'última hora sobre el coronavirus a Catalunya, Espanya i el món
🦠MAPA | Els contagis de coronavirus a Catalunya per municipis i barris
MAPES | L'impacte del coronavirus a Catalunya per regions sanitàries