El passat dissabte 2 de desembre es va posar en marxa formalment a Ginebra (Suïssa) el mecanisme de verificació internacional del qual s’han dotat Junts per Catalunya i el PSOE per a les negociacions i per a explorar la resolució del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat. El coordinador d’aquest aparell de verificació és el diplomàtic salvadoreny Francisco Galindo Vélez, que fa de paraigua d’uns altres tres verificadors —almenys—. Un d’ells forma part, com a facilitador, del Centre pel diàleg humanitari Henry Dunant. Què més se sap d’aquest mecanisme? Ambdues formacions s’han conjurat en mantenir la discreció, fórmula habitual en aquests processos de negociació. El text del pacte assolit entre els dos partits concretava que, vistes les “profundes discrepàncies i desconfiances mútues” que tenen sobre com s’ha de resoldre el conflicte, recorrien a un mecanisme que “acompanyi, verifiqui i faci seguiment de tot el procés de negociació i dels acords a què s’arribi”.
En aquest marc, s’explicita que calia acordar la metodologia de la negociació “per dotar el procés de certesa, en què el mecanisme d’acompanyament, verificació i seguiment del qual s’han dotat Junts i PSOE, desenvoluparà la negociació entre les parts”. Entre aquests acords també destacaven pactar els “dissensos” i les “disfuncions que sorgeixin en el desenvolupament dels acords”. Paral·lelament, buscaven acordar els continguts a negociar “a partir de les aspiracions de la societat catalana i de les demandes de les seves institucions”, que estructuraven en dos grans blocs: la superació dels dèficits i les limitacions de l’autogovern, i les que tenen a veure amb el reconeixement nacional de Catalunya. En ambdós àmbits, tant els juntaires com els socialistes detallaven al cos de l’acord per a la investidura de Pedro Sánchez les divergències profundes que hi tenen: en matèria del reconeixement nacional, Junts planteja la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, mentre que el PSOE posa al damunt de la taula “l’ampli desenvolupament de l’Estatut de 2006”. Pel que fa a l’autogovern, la formació de Carles Puigdemont vol la cessió del 100% dels tributs a Catalunya; en tant que el partit liderat per Pedro Sánchez propugna “mesures que permetin l’autonomia financera i l’accés al mercat” de Catalunya.
ERC també tindrà el seu verificador internacional
Tot i que en el cas de Junts s'ha fet públic el nom del verificador i també la primera reunió entre el partit i el PSOE a Ginebra, ERC també va pactar en el seu acord per a la investidura la mateixa figura en la seva pròpia taula amb els socialistes. Aquesta era una novetat, ja que en la taula de diàleg entre governs mai no hi ha hagut una persona que faci cap tasca similar, sinó que ha estat conformada per representants polítics dels respectius executius. En l'acord signat entre Oriol Junqueras i Félix Bolaños, però, s'especificava que començava un nou espai entre partits: "Es crearà un espai de negociació entre ambdós partits que compti amb un mecanisme que tingui les funcions d'acompanyar, verificar i realitzar seguiment de tot el procés de negociació i dels acords als quals s'arribi", s'hi podia llegir.
ERC també va optar per la figura d'un verificador, del qual encara no se n'ha fet públic el nom, per aquest espai al marge de la taula de diàleg. Els republicans, però, van deixar clar que es tractarà d'una persona de "reconegut prestigi" i que forma part d'una organització internacional, com és el cas, precisament, del Centre pel diàleg humanitari Henry Durant. En una conversa informal amb periodistes, fonts del partit van explicar a mitjan novembre que els socialistes ja havien acceptat algunes de les propostes que se'ls havia fet arribar des d'Esquerra. Des de llavors, la persona que més clarament ha parlat de la figura del verificador pel qual han optat el PSOE i ERC ha estat el mateix Pedro Sánchez, que en una entrevista va assegurar que no seria la mateixa persona que amb Junts, i per tant descartava que Galindo fos el verificador en les reunions amb Esquerra.
Així, davant unes posicions que són força antitètiques per part del PSOE tant amb Junts com amb ERC, pren forma l’opció d’establir un mecanisme que contribueixi a, entre altres, acostar posicions i poder arribar a una entesa per a la resolució política del conflicte. En aquest context, és quan intervenen figures de mediació. Al llarg de les darreres setmanes i mesos, s’ha parlat molt de diversos termes que —sovint— s’han intentat utilitzar com a sinònims i no ho són: verificadors, mediadors, facilitadors, relators… Ara bé, en què consisteix la figura de cadascun d’ells? Quin paper adopten en un mecanisme com el que tenen Junts i el PSOE? Per què no signifiquen el mateix?
La figura del mediador
Per abordar les diferències entre les diferents figures, ElNacional.cat ha conversat amb Xavier Pastor, politòleg i conflictòleg. En essència, quan fem referència a mediador, facilitador, relator o verificador, Pastor assenyala que el que hi ha en comú és que “són persones que ajuden al fet que un procés de negociació vagi cap endavant i respongui a les expectatives de les parts implicades en el conflicte”. El també director del postgrau de Resolució de Conflictes Públics impartit per la Universitat de Girona (UdG) explica que “habitualment, els organismes internacionals fan un procés de mediació sempre que hi ha violència, un capítol bèl·lic on ha mort gent per qüestions polítiques”, una circumstància que no s’ajusta al conflicte polític entre Catalunya i l’Estat.
En aquest sentit, Xavier Pastor al·ludeix a aquest mecanisme acordat entre Junts i el PSOE com un “procés de negociació assistida”. “Han estat capaços d’arribar a una entesa per tirar endavant l’amnistia, però en altres qüestions tenen diferències significatives i no hi ha acostaments. Per això, recorren a algunes persones que els puguin assistir en la negociació”, manifesta. Aquest aparell de verificació és un espai “ordenat, organitzat, convenient i adaptat on algú altre planteja com ha de ser la manera de negociar”. El conflictòleg destaca que, quan hi ha un mediador, aquest és “l’amo a l’hora de decidir el procés que se segueix per generar el debat, diàleg i la negociació”. És a dir, el procediment de treball que utilitzaran. Aquest paper podria respondre al del diplomàtic Francisco Galindo Vélez.
Després que les parts ratifiquin o validin aquest pla de treball, la següent pantalla d’un procés de mediació és que cada part “expressi quins són els plantejaments que tenen de sortida” i exposar-ne els motius d’aquestes propostes. Són justament aquestes raons les que, en una mediació, han de servir com a full de ruta per avançar a partir de trobar “punts en comú” en els motius plantejats per cada part i “identificar possibles espais d’acord”. “En un procés de mediació, més que cedir es tracta de transformar i veure més opcions de les que es poden veure en una negociació clàssica”, afegeix Pastor. Durant les negociacions, el mediador pot anar introduint preguntes perquè els implicats puguin anar veient aquests acostaments i també deixar caure alternatives que no s’hagin plantejat fins al moment.
Més enllà del mediador, Xavier Pastor defensa la presència d’un equip de persones que ajudi i acompanyi en aquest procés: “Durant les negociacions, passen tantes coses que cal que hi hagi altres que vegin el que les parts diuen o que es fixin en la comunicació no verbal. També és important que busquin propostes i documents que puguin encaixar o que estudiïn l’intercanvi de documentació de les parts”. Sobre el fet que un mediador pugui ser el portaveu d’un procés de negociació, no hi veu problema: “És una manera de controlar la comunicació pública que es doni del mateix. Hi ha sempre el risc que en una roda de premsa algun col·laborador pugui explicar algun detall que no ha de sortir a la llum”. En aquest sentit, el politòleg assenyala que és convenient pactar entre les parts l’escenari d’una ruptura de la confidencialitat i quins passos es donarien en cas que això pugui passar.
La diferenciació entre mediador i facilitador
Una de les potes del mecanisme de verificació, el Centre pel diàleg humanitari Henry Dunant, exerceix el rol de facilitador. Aquesta figura dista de la del mediador en el sentit que aquest últim pot expressar com creu que ha de ser el procés de negociació i el pla de treball, però no entra en el contingut que volen abordar les dues parts; mentre que un facilitador sí que es pot permetre implicar-se també en el contingut: “Davant d’un moment de bloqueig pot oferir potencials solucions, té opinió i capacitat per fer propostes amb coneixement”, certifica Xavier Pastor. Encara sobre el rol de facilitador, el docent universitari ressalta que són "persones que mantenen la confidencialitat de tot allò que es parla, amb un alt nivell de capacitat comunicativa, analítica i de persuasió, i motiven que les parts participin del procés".
Els verificadors i relators, part d'un procés de mediació
Si hi ha un terme que predomina en aquest mecanisme, és la presència de verificadors. Xavier Pastor concreta que, en un procés de mediació, els verificadors són els qui acostumen a tenir un "component més jurídic" i freqüentment "recullen o eleven de manera pública els plantejaments de les dues parts". D'aquesta manera, una de les principals tasques que tenen assignades és la de "certificar que s'està produint una negociació", tot i que al mateix temps mantindran la "confidencialitat" que s'atorga a la resta de les parts d'un procés de mediació. A més, un verificador pot constatar que les propostes que es plantegin per escrit o els hipotètics acords que s'assoleixin no contravenen cap norma o llei. En aquesta línia, el seu paper és menys intervencionista en el transcurs de la negociació.
I què és el que diferencia un verificador d'un relator? Abans de la configuració d'aquest aparell verificador entre juntaires i socialistes, a vegades s'havia fet al·lusió a aquest terme. Finalment, no consta que cap de les parts exerceixi aquest paper en el mecanisme. Un relator, assevera Xavier Pastor, se centra a "escoltar les dues parts, intenta posar ordre a les idees que expressen ambdues i, a través d'aquests relats parcials, intenta bastir un relat conjunt partint dels nexes o elements en comú" que es puguin trobar entre els dos relats. En tot cas, el director del postgrau de Resolució de Conflictes Públics de la UdG sosté que un relator fa més aviat "de notari" i no es focalitza en ser proactiu i plantejar alternatives que permetin un acord, sinó que se circumscriu a destacar o emfatitzar els punts en comú que poden existir entre dos relats. De fet, l'ONU, en el marc del Consell de Drets Humans, nomena a vegades relators especials per examinar i radiografiar el compliment i garantia d'aquests drets en un país en específic.
Tot i aquestes diferències, des del punt de vista d'un procés de mediació clàssic, Pastor apuntala que tant la figura del relator com la del verificador donen nom a dues fases d'un procediment molt més llarg, que és el de la mediació. Dit d'una altra manera, les tasques que li corresponen tant a un relator com a un verificador "ja les fa un mediador", defensa el conflictòleg. Al llarg d'aquest procés, hi ha la fase d'intentar establir un "relat conjunt" a partir d'elements en comú (que és el que faria un relator) i també la de la corroboració que la negociació avança i que, quan arriba a un acord, no topi amb cap normativa —propi d'un verificador—. Des de la perspectiva de Xavier Pastor, i vistes les característiques que han transcendit del mecanisme de verificació, el procediment s'aproparia molt a una mediació.