Avui, 20 de novembre, fa 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco, agonitzant al llit. Amb motiu d’aquesta efemèride, El Nacional.cat ha preguntat a polítics, famosos i activistes on eren aquell 20N i que van sentir després de l'anunci oficial de la mort del dictador, que va fer matar milers de persones a l’Estat espanyol i Catalunya, especialment republicans, dissidents i col·lectius, com d’ètnia gitana o LGTBI. En aquest reportatge, ens expliquen els seus records tres dones valentes: Núria Aleu Sanfeliu, Carme Travesset Roselló i Genoveva Munell Madriles. Eren ben joves quan les van detenir, algunes d’elles diverses vegades, l’estiu de 1975 per repartir propaganda contra el règim franquista. Totes tres estaven tancades a la presó de dones de la Trinitat de Barcelona, amb altres preses polítiques, quan es va fer pública la mort de Franco, que havia d’obrir les portes a la democràcia.
Feia mesos que Aleu, Travesset i Munell eren en presó preventiva al penal de la Trinitat, on monges de l’ordre de las Cruzadas Evangélicas feien de funcionàries amb mètodes estrictes, separant les preses polítiques de les preses socials. Abans, havien estat torturades i vexades a la Prefectura de la policia espanyola de Via Laietana. Precisament, en una concentració per reclamar que aquest edifici policial es converteixi en un espai de memòria -que cada primer i tercer dimarts de cada mes, convoquen la Comissió de la Dignitat i la sectorial de persones represaliades de l’Assemblea (ANC)-, els demanem la seva opinió. Era la concentració del 4 de novembre, on Olga Arderiu i altres lletrades i membres de la Comissió de Dones Advocades de l'ICAB van participar en aquesta concentració contra la repressió i la tortura amb biaix de gènere, realitzada per agents de la Brigada Político Social a Via Laietana.
On era quan va morir el dictador Franco?
“Quan va morir el Franco estava a la presó de la Trinitat i realment vam sentir una gran alegria perquè significava que nosaltres igual sortiríem. I ens va provocar una alegria completa. Vam sortir-hi més endavant perquè van donar l’amnistia. Bé aquella amnistia que no se sap i vam anar sortint d’allà”, explica obertament Núria Aleu, integrant del moviment llibertari, i detinguda uns cinc mesos abans, acusada de repartir propaganda contra el règim franquista.
“Vaig viure els últims assassinats del règim, com el de Txiqui, a la presó de la Trinitat, des d’on vam veure passar la comitiva. El 20N érem unes 10 o 20 dones d’organitzacions diferents a la presó. Quan els advocats ens van dir que Franco havia mort, vam tenir molta eufòria. I vam brindar amb aigua i les monges les Cruzadas Evangelicas es van enfadar amb nosaltres. Era una barreja: hi havia un sentiment d’alegria i un sentiment de ràbia perquè Franco va ser un dictador sanguinari i va morir matant. Va morir al llit i de malaltia, no era el que tocava.” Així ho expressa Genoveva Munell, militant del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP), detinguda l’agost de 1975, després de tres anys de viure en clandestinitat.
I Carme Travesset, militant del PSAN-Provisional i de les Juventuts Revolucionàries Catalanes, aprofundeix en aquesta reflexió: “Pensàvem que s’acabava un període de molta repressió. Tot just feia dos mesos que havien afusellat els cinc últims combatents contra la dictadura, un crim més d’Estat dels que havien fet. Però aquesta alegria va començar a difuminar-se. El 1977 es va promulgar una la llei d’amnistia que, a la vegada que molts presos polítics podien tornar a casa seva, també s’exonerava de tota responsabilitat la cúpula de l’exercit, de la policia, dels jutges. Totes les estructures de l’Estat continuaven intactes. L’any següent es va fer una Constitución, tutelada per l’exèrcit que havia guanyat la Guerra.”
Dones vexades i torturades
Darrerament, hem conegut les vexacions i tortures patides per dones activistes i militants de formacions il·legalitzades pel règim de Franco. Elles ho han explicat públicament en primera persona en les concentracions de Via Laietana, com és el cas d’Aleu, Travesset i Munell. La història les havia silenciat, i moltes pensaven que el que van viure no va ser tan greu com la dels seus companys. Van ser vexades per ser dones. El llibre Torturades, de Gemma Pasqual, recull el seu testimoni.
Escoltar el seu testimoni esgarrifa. Genoveva Munell ens l’explica: “Em van venir a buscar a casa. Era militant del FRAP. Em van portar aquí, a Via Laietana. Quan arribes no saps el què saben, però hi havia molta gent, que coneixia. Va ser fort, a les dones més. Se’m va retirar la regla. No em van donar compreses en deu dies. El cos fa la defensa. Et tiraven cubells d’aigua bruta per insultar-te. Deu dies sense canviar-te. Van torturar bastant a tot el grup. Llavors estava relacionada amb grups armats i em van torturar més, volien saber més, tot i que no en formava part directament. Em van passar del jutjat militar al TOP i no van poder provar més que propaganda i associació il·lícita en el meu cas.”
Carme Travesset, detinguda diversos cops, també va ser torturada, amb mètodes usats amb els homes, com ara la barra: lligades les mans als peus i passant-li una barra de ferro, on quedava penjada cap per avall, i li van assotar els peus descalços amb corretges i barres de ferro. La seva mare va denunciar públicament les tortures patides, com també una entitat de drets humans. El primer govern espanyol democràtic no en va fer res. Quan va ingressar a la presó de la Trinitat, desfeta, no la va visitar cap metge, les companyes l’ajudaven a caminar. El seu diagnòstic mèdic de 1975 ho diu tot: “Tendons i teixit dels peus trencats i cor summament delicat. Baixíssima la presó i atròfia de les cames, espatlles i sistema en general”.
Reivindicació ben viva
“Ara, 50 anys després, encara estem lluitant contra la desmemòria i la impunitat. Una impunitat que llavors els partits que s’autoanomenen d’esquerres s’haurien hagut d’enfrontar a les estructures d’Estat, però no ho van fer. Van abaixar els ulls, estaven massa delerosos de poder. I 50 anys després, la Comissió de la Dignitat i la sectorial de represaliats de l’Assemblea Nacional Catalana encara hem de fer les concentracions que fa més de tres anys davant de la comissaria de Via Laietana per reivindicar que sigui d’ús exclusiu d’un centre d’interpretació, on hi hagi els arxius policials i sigui un museu de la lluita i de la repressió que hi ha hagut contra el poble dels Països Catalans amb la lluita que hem portat a terme contra el feixisme per la llibertat i la democràcia.” Carme Travesset resumeix així el pensament de bona part de la societat catalana. A més, totes dues entitats han demanat al Govern que preservi una part de la presó de la Trinitat com a Bé Cultural.