Madrid, 23 de setembre de 1953. Feia 17 anys que, en plena Guerra Civil (1936-1939), la Junta de Defensa Nacional (el govern dels colpistes) havia nomenat Franco comandant en cap de la rebel·lió (21 de setembre de 1936). Però, ni la fi del conflicte civil (abril, 1939) ni la caiguda dels seus aliats internacionals —els règims feixista italià (setembre, 1943) i nazi alemany (abril, 1945)— no havien modificat l’arquitectura de la jerarquia política instituïda durant el conflicte civil. En plena Guerra Freda —resultat del nou escenari sorgit en acabar la II Guerra Mundial (1945)— i amb Espanya totalment aïllada del concert internacional —resultat de la naturalesa del seu règim polític i de la seva deriva durant el conflicte mundial—, Franco, el generalísimo, que havia dirigit la rebel·lió des de pràcticament el seu inici, continuava en el poder.
Què va passar el 23 de setembre de 1953?
Aquesta data i el que va succeir aquell dia és fonamental per a donar resposta a la pregunta que planteja el títol de la peça. Fins al punt que, per a explicar Franco i el perquè es va perpetuar en el poder, és més important que el 17 de juliol de 1936 (inici del cop d’estat que conduiria a la Guerra Civil), el 21 de setembre de 1936 (el seu nomenament com a generalísimo, és a dir, cap militar de la rebel·lió), el 19 d’abril de 1937 (decret d’unificació de tots els partits i sindicats rebels, és a dir, el seu ascens a cap polític de la rebel·lió) o l’1 d’abril de 1939 (emissió del darrer comunicat de guerra que confirmava la victòria militar dels colpistes). El 23 de setembre de 1953, els ministres espanyols d’Exteriors i de Comerç Martín-Artajo i Arburúa, i James Dunn, ambaixador nord-americà a Madrid, signaven els Convenis hispano-nord-americans.
Com era l’Espanya de 1953?
La fi de la II Guerra Mundial i la derrota de “l’eix del mal” (1945) havia col·locat Espanya en una situació d’absolut aïllament. Però l’arquitectura del nou ordre mundial no es podia permetre l’existència d’una Espanya zombi, vagant per la nebulosa de la història. El règim nacionalcatòlic espanyol era radicalment anticomunista, i era impensable que Franco gravités cap a la Unió Soviètica. Però l’aïllament internacional impedia la recuperació econòmica i perpetuava un sistema de precarietats que podia impulsar una revolució comunista. I, d’altra banda, el paisatge polític del quadrant mediterrani era molt convuls: a Itàlia, el creixement electoral dels comunistes, i a Grècia, la guerra civil entre monàrquics i comunistes, amenaçaven amb un potencial gir d’aquests països cap als interessos de Moscou.
El Pentàgon mou fitxa
Poc abans, el règim nacionalcatòlic espanyol havia ofert a Washington enviar tropes a la guerra de Corea (1950-1953) per a “aturar el comunisme”. El president Truman (Partit Demòcrata) va declinar aquell oferiment, però va maniobrar per a aconseguir una resolució de l’ONU favorable a l’aixecament parcial del bloqueig internacional que afectava Espanya (1950). Va ordenar la recerca d’instruments per a esquivar la impossibilitat d’integrar Espanya a l'OTAN (els socis d’aquest organisme no oblidaven el paper del règim nacionalcatòlic espanyol durant la II Guerra Mundial). I va ordenar un apropament diplomàtic (per primer cop des del 1939, Washington acceptava les credencials d’un ambaixador espanyol) amb vista a negociar un acord bilateral: el que seria el Conveni hispano-nord-americà.
En què consistia aquest acord?
Les negociacions del Conveni Espanya-Estats Units s’inicien el juliol de 1951 (tres mesos i escaig després de la Vaga de Tramvies de Barcelona, la primera contestació social al règim nacionalcatòlic des del final de la Guerra Civil) i tenen com a objectiu prioritari establir una col·laboració militar, que seria l’origen de les bases militars nord-americanes en territori espanyol. Naturalment, aquesta carpeta, anomenada Acuerdos de Defensa Mútua, va haver de salvar diversos esculls. Washington la considerava imprescindible per a continuar avançant en la negociació d’ajuts financers i transmissió tecnològica, però el nucli dur del règim, format per l’estament militar i policial i pels elements més radicals del Movimiento (bàsicament, excombatents falangistes, anomenats camisas viejas), ho consideraven una humiliació.
Franco s’empassa els gripaus?
Hi ha una cita que s’atribueix a Franco i que explica la seva eterna permanència en el poder: “Haga usted como yo, que no me meto en política”. A l’inici del conflicte civil (abril, 1937), havia ordenat la unificació de tots els partits i sindicats favorables a la rebel·lió (creació del Movimiento). Franco va assistir, impassible, als enfrontaments armats a la rereguarda rebel entre carlins, falangistes, alfonsins i sindicats catòlics. I, quan ja regnava el caos, apareixeria amb el seu posat marcial per a restaurar l’ordre i imposar la seva autoritat (va fabricar la condemna a mort a Manuel Hedilla, líder de Falange i màxim opositor al decret d’unificació, abril, 1937). Setze anys després (1953), va fer el mateix: es va mantenir al marge dels enfrontaments entre partidaris i detractors de l’acord amb els nord-americans i va aparèixer en el moment oportú.
Qui estava a favor de l’acord amb els nord-americans?
Abans hem relacionat, de forma resumida, els estaments socials contraris a l’acord en els termes que el presentava Washington, però, qui considerava que la instal·lació d’aquelles bases era un mal menor? Doncs aquells sectors socials partidaris del règim, però que encara no formaven part del seu nucli dur: els "tecnòcrates", persones molt relacionades amb les grans nissagues del teixit empresarial espanyol. Franco tampoc no els va donar suport, però va aparèixer en el moment oportú per a restaurar l’ordre, imposar la seva autoritat i desllorigar l’entrellat: es va comprometre amb Eisenhower, el nou president nord-americà (Partit Republicà), a rellevar del poder els veterans de les guerres espanyola o mundial (civils o militars) per la nova fornada de “tecnòcrates” educats en la idea de l’Opus Dei.
“Haga usted como yo, que no me meto en política”
A partir del Conveni hispano-nord-americà, també anomenat Pacte de Madrid (mai no va ser un tractat internacional, perquè no va ser aprovat pel Senat dels Estats Units), el poder personal de Franco es va veure molt reforçat. I si bé és cert que Franco quedaria aïllat com un element neutre i inaccessible a les altures del seu règim, també ho és que es va convertir en “l’home de Washington” al quadrant format per la península Ibèrica i el sector nord-occidental del Magrib (l’Estat espanyol conservava el domini del Rif) i en el necessari i indiscutible àrbitre de la política espanyola. Amb aquesta estratègia personal, que prescindia de lleialtats i d’ideologies i que era extremadament trivial, però terriblement pragmàtica i efectiva, havia estat capaç de fabricar aquestes condicions i ja no es qüestionaria la seva posició.
