Les preses polítiques i socials de la Trinitat al tardofranquisme surten de l'oblit

Treure de l’oblit les dones que van patir un espai tan asfixiant, moralitzador i repressor com va ser la primera presó construïda exclusivament per a dones al tardofranquisme a Cataluya, en uns descampats del barri de la Trinitat Vella de Barcelona. Els historiadors César Lorenzo Rubio (1978) i Carlota Falgueras Marsal (1950)  han aconseguit aquest objectiu en el llibre Trinitat. La presó de dones ignorada (1963-1983). Van iniciar la recerca l’any 2020, que van haver d’aturar per la pandèmia i que després van poder continuar amb les consultes a arxius i entrevistes a les protagonistes. Carles Vallejo, president de l’associació de presos polítics, els va proposar que l’edités el Memorial Democràtic.  Dit i Fet. Fins i tot, de les quaranta entrevistes realitzades, la majoria van ser enregistrades en vídeo, per Sergi Salamé, i es poden consultar al Banc Audiovisual de Testimonis del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. 

Lorenzo, doctor en Història per la Universitat de Barcelona i membre del Grup d'Estudis sobre la Història de la Presó i les Institucions Punitives (GEHPIP), al fer la seva tesi doctoral va conèixer Falgueras, professora d’història ara jubilada, perquè va ser una activista del moviment estudiantil  i de ”la generació TOP”, és a dir, els que van passar pel Tribunal d’Ordre Públic (TOP). Va ser detinguda dos cops, el primer quan tenia 18 anys, durant la manifestació de l’1 de maig de 1969, i va estar un mes i tres setmanes a la presó de la Trinitat. Tots dos han fet un equip professional i humà per donar veu a aquestes dones oblidades per la història i la societat, que poc a poc és recuperada en els darrers anys. Han escrit el primer llibre sobre la presó de la Trinitat i radiografien una Barcelona fosca, “que no només era la  Guache Divine”, manifesta Lorenzo.  Han fet diverses presentacions del llibre, i la propera l’acollirà  la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, el  pròxim 19 de juny, amb la presentació de Pilar Rebaque Mas, una de les protagonistes del llibre i presa política de la Trinitat.

En una conversa amb ElNacional.cat, Lorenzo i Falgueras ens expliquen la seva exhausitiva recerca, reflexions i una descoberta de las Cruzadas Evangélicas, institut secular catòlic encarregat de la gestió de la presó de la Trinitat.

Heu titulat el primer llibre sobre la primera presó de dones de Barcelona: Trinitat. La presó de dones ignorada (1963-1983)  Perquè ignorada?
César Lorenzo (CL):  Perquè s’ha fet recerca i difusió, molta, sobre la Model, que és la gran presó de Barcelona, i també de la presó de Les Corts, tot i que no hi sigui físicament, però de la Trinitat no s’havia fet pràcticament res. Nosaltres, reivindiquem la Trinitat, físicament, com espai de reclusió, i també el període, que és un període el tardofranquisme, que per circumstàncies diverses -perque no té la càrrega simbòlica de la postguerra, perquè les seves habitants forçoses encara estan vives, i altres raons- no s’ha estudiat.

Carlota Falgueras (CF): L’associació de persones expreses polítiques anomenen aquest període la generació TOP perquè som persones, en aquest cas dones, que han passat pel Tribunal d’Ordre Públic, que coincideix amb el període que va funcionar la presó de la Trinitat, i que és la nostra investigació .

I el resultat?
CL: Ha estat molt meritori. Hem posat negre sobre blanc de quantes dones hi van estar, com van estar-hi. Qui eren les dones que estaven a càrrec d’aquestes recluses i, que això és important. I per primera vegada es posen noms i cognoms, no només a les dones que hi van estar, sinó també de  les responsables i tota la història de la presó, que estava per fer.

Quantes dones hi van passar per la presó de la Trinitat?
CL: Per la  presó de la Trinitat al llarg dels vint anys de funcionament van passar al voltant de 8.300 dones diferents. Cal filar prim. Hi va haver uns 9.300 ingressos, però algunes hi van repetir. La majoria eren preses comunes o socials, i una minoria preses polítiques.

Per la presó de la Trinitat van passar al voltant de 8.300 dones en els vint anys de funcionament

Les preses socials i polítiques són víctimes de la repressió franquista?
CL: Considerem que les dones preses polítiques no són víctimes perquè la paraula víctima té una càrrega d’indefensió, que no és el cas de les polítiques ja que elles eren conscients de perquè militaven i perquè s’arriscaven a anar a la presó, tot i que eren molt joves. En el cas de les preses comunes podem considerar-les víctimes en tant en quan van ser forçades, empeses al delicte per unes circumstàncies socials molt desfavorables, com ara la pobresa extrema, maltractaments familiars, violència de gènere, avortaments forçats. Les dones de la prostitució venien d’un entorn molt marginal. I moltes de les que van ser recloses als anys 80 per tràfic de dogues, en molts casos també eren consumidores. El context social que provenien era de molta misèria.

CF: Nosaltres, les preses polítiques, dèiem que les comunes eren preses socials perquè eren fruit de la societat masclista, racista i classista i per això estaven allà. No és un concepte que ens hem inventat ara.

Les dones preses polítiques no són víctimes perquè la paraula víctima té una càrrega d’indefensió, que no és el cas de les polítiques ja que elles eren conscients de perquè militaven 

Les preses polítiques, dèiem que les comunes eren preses socials perquè eren fruit de la societat masclista, racista i classista i per això estaven allà

S’ha trigat anys a explicar les vivències de les preses polítiques. S’ha amagat?
CF: Amagar, amagar, no. És cert, que tenies un cert pudor. A vegades, pensaves 'bé, el que em va passar a mi va ser poca cosa' vist que altres que van tenir penes molt més grans, tortures a comissaria, com les noies del PCI i del FRAP.

Vostè va ser detinguda en una manifestació a Barcelona contra l’increment de preus dels transports públics el 1969. Què hi recorda?
CF: Em van agafar dues vegades. En la primera tenia 18 anys i no em va agafar la Brigada Político-Social, sinó la Guàrdia Civil, i per això no em van portar a la comissaria de Via Laietana, sinó a un caserna de la Guàrdia Civil. Tot és una mica diferent. I el que van fer és paternalisme amb mi: ‘ai pobretes, tan jovenetes. Us han enredat...’ No ens havia enredat ningú, n’érem ben conscient. Ens van detenir a tres, que érem molt joves. Ara, vam estar un dia i mig a comissaria, però després vam anar directes a la presó de la Trinitat, on vaig ser-hi un mes i tres setmanes.

Què va implicar per a vostè aquesta primera detenció?
CF: A mi personalment i a l’altra que van agafar amb mi, la Margarita Arboix, vam sortir més convençudes i més guerreres encara. Recordo que el meu pare, que estava molt en contra, em va venir a buscar a la porta de la presó, i em va dir: ‘Jura’m que no hi tornaràs mai més’ i vaig contestar-li: ‘no, no t’ho juro perquè tinc molt clar el que faig, n'estic convençuda.’

També hi ha una cosa important, i se n’ha parlat poc, que és tota la repercussió de la problemàtica familiar, que en alguns casos hem tingut. Hi ha algunes que no perquè les famílies ja eren famílies republicanes i d’esquerres, però hi havíem d’altres que eren famílies de dretes. El meu pare era de dretes i la meva mare també, es va tornar d’esquerres a partir que em van agafar a mi.

El meu pare, que era de dretes,  en sortir de la presó,  em va dir: ‘Jura’m que no hi tornaràs mai més’ i vaig contestar-li: ‘no, tinc clar el que faig'

 

La veu de les dones ha trigat a escoltar-se. Les torturades de Via Laietana, les de la presó de la Trinitat...
CL: Sí. En general, la revisió de l’antifranquisme, igual que altres aspectes de la societat, és una visió més aviat marcada pel patriarcat. És a dir, els homes lluitaven i les dones feien el menjar pels homes. Això, no és cert. El percentatge de militància de les dones era més baix, però, van tenir un paper fonamental i també van passar per comissaria i la presó. En aquest llibre posem xifres i noms a aquesta militància. Elaborem un llista de delictes per les quals van estar preses,  tant en el cas de les polítiques com les comunes. Deixem palès que la militància dins del moviment obrer, estudiantil, veïnal també va ser qüestió de les dones. En comparació amb la postguerra, on van haver d’afrontar penes de 15 anys de presó, això pot semblar més fort. Han passat anys, però el moviment feminista també va patir repressió i les dones  també van formar part d’aquest moviment contra la repressió.

CF: Hi ha moltes dones, potser també homes, però no tant, que les dones han hagut d’amagar-ho una mica, de cara a la feina. Eres mal vista o sospitosa. I per altra cantó, també pensaves que no valia la pena explicar la teva experiència. En algunes entrevistes que hem fet, ens han dit que era la primera vegada que parlàven així de clar,  i davant de càmera. No ho havien explicat durant molts anys, ni als seus fills.

La revisió de l’antifranquismeés una visió més aviat marcada pel patriarcat. És a dir, els homes lluitaven i les dones feien el menjar pels homes. Això, no és cert.

Perquè algunes dones no han explicat les seves vivències de repressió fins ara?
CF: Hi ha el cas d’una mestra, que  va explicar que no havia dit res perquè no volia que les famílies sabessin que havia estat represaliada. Ella va passar un o dos any a presó.

CL: S’han de donar moltes explicacions que potser hi havia dones que no volien donar. Sobretot les que es van implicar en grups més minoritaris, o que van participar en accions armades. Clar, la perspectiva de 1974 no és la mateixa que la de l’any 2024. I explicar que havies posat un artefacte explosiu contra una caserna de la policia, costa d’explicar a una generació posterior. I d’altres dones, potser pensaven: ‘Comparat amb Miguel Núñez que el van penjar dels canells durant dies a comissaria, lo meu no ha estat res’. Però sí que ho va ser.

En el llibre, evidencieu les dificultats que heu tingut, com també denuncien altres historiadors, en accedir als arxius. I el compromís de no haver de revelar dades personals.
CL: En general, l’accés als arxius està molt vetat de tot el que sigui menys de 50 anys d’antiguitat.  Després de moltes peticions, vaig aconseguir accedir al fons de la presó de la Trinitat, però amb el compromís de no revelar dades personals ni dades que poguessin identificar individualment a les dones. Així, en el llibre no surten dades de preses comunes, però en el cas de les preses polítiques, han sortit als mitjans de comunicació i elles ho han volgut. Sí que hem publicat els noms directors de la presó de la Trinitat, perquè sortia al BOE. I de la directora de les Cruzadas Evangelicas, María Luisa Lequerica, que també era públic.

CF: Aquesta era el terror. La cruzada mayor.

Perquè la gestió de la presó de la Trinitat es concedeix a les Cruzadas Evangèlicas?
CL: L’univers penitenciari franquista es basa en gran mesura en el fet religiós. En la postguerra és claríssim, l’expiació dels pecats més que la redempció del delicte. És una barreja entre el dret penal i l’expiació dels pecats. Això es manté durant tota la dictadura, tot i que va perdent pes. Però, als anys 60 les institucions religioses encara tenen un pes molt important en el sistema penal. Les Cruzadas és una institució que es crea a la postguerra, que se li encarrega el tracte amb recluses i reclusos i manté la gestió de diversos centres penitenciaris durant els anys 40. A l’any 63 se li encarrega la presó de la Trinitat fins al 1978.

 Els seus mètodes són anacrònics i rebutjats per la societat i, en un context de canvi, com és la Transició, el director general de Presons, quan arriba a Barcelona, visita la presó, el maig del 78, i  es troba en una situació dantesca. També hi havia moltes manifestacions al carrer i es veu forçat a canviar-ho. I les Cruzadas, com no volen canviar els seus mètodes, marxen. I va haver-hi unes setmanes d’autogestió de la presó per part de les preses. I després van venir les funcionàries. El 25 de juliol hi ha un concert al pati de la presó, que és molt recordat, com un fet molt significatiu quan van tocar Maria del Mar Bonet, Elisa Serna, Rosa León. Va ser molt significatiu comparat amb l’atmosfera viciada, tancada, moralitzant, castigadora de mesos enrere. Va ser una fita.

Carlota, quin era el seu dia a dia a la presó de la Trinitat?
CF: Era molt avorrit. Estàvem en una habitació tancades, no podíem sortir per la resta de la presó. No podíem anar als tallers, ni al menjador, menjàvem a l’habitació. Érem entre tres i set. Hi havia  dues habitacions de polítiques i  tampoc ens podíem ajuntar. Nosaltres erem a l’habitació de les polítiques estudiants i les altres eren les de les obreres. Ens comunicàvem amb un escombra, picant cap a dalt, o cantàvem per la finestra. Baixaven un cordillet amb una caixeta de mistos i a dins posàvem paperets dient: ‘Ha entrat tal’ o coses així. Un cop al dia ens portaven al patí, uns vint minuts. Venia la cruzada a buscar-nos i ens acompanyava. A la meva època, un cop  al dia, també venia una cruzada i ens portava a una saleta on hi havia una tele, ens portaven a la tarda, quan donaven el programa infantil. El diari, el censuraven.

I parlar en català?
CF: No. Quan veien les visites, la família,  en el locutori havíem de parlar castellà, i hi havia una cruzada que ens vigilava. Les cartes, també en castellà.

Van intentar adoctrinar-les o pressionar-les?
CF: Ho intentaven, però nosaltres no ens hi deixàvem.

CL: A les polítiques segurament que no, però a les comunes, els hi feien xantatge amb els fills.

I van patir maltractaments?
CF: No. Però, la  presa gitana ens va explicar que un cop una cruzada va picar-la perquè el seu fill plorava i volia anar-li a donar el pit i no la van deixar ni veure la criatura.

CL: Els maltractaments físics eren més propis de comissaria. A la presó de la Trinitat hi havia un ambient de molta repressió psicològica. Les dones que hi van passar, com periodistes que hi van anar el 1978 i van prendre testimoni de les dones que hi havia tancades, recorden molta pressió psicològica. I fins i tot creien que els posaven bromur al menjar perquè estiguessin més decaigudes. 

A la presó de la Trinitat hi havia un ambient de molta repressió psicològica. (...) I fins i tot creien que els posaven bromur al menjar perquè estiguessin més decaigudes.

César, vostè va descobrir un fet insòlit de les Cruzadas Evangélicas. Què és?
CL: Sí. Les Cruzadas Evangélicas és una institució religiosa que encara està en funcionament. L’any 78 les fan fora de la  Trinitat, l’any 1979 apareixen com a propietàries d’un immoble a Cerdanyola del  Vallès, a quinze quilòmetres de la Trinitat. El que fan és oferir-los al Ministeri de Justícia per tutelar noies del Tribunal Tutelar de Menores. El mateix ministeri que les havia fet fora de la presó, aprova que facin aquest servei i els hi paga. I la Generalitat de Catalunya quan assumeix les competències d’Atenció a la Infància l’any 1981, també accepta aquest proveïdor de serveis. L’Instituto Secular Cruzada Evangèlica és un proveïdor de la Generalitat des de l’any 1981 fins a l’any 2021! Durant 40 anys ha prestat aquest servei, primer com a centre tutelar de menors i després com a CRAE. Està als arxius de la Ciutat de la Justícia i als de Cerdanyola.

L’Instituto Secular Cruzada Evangèlica ha sigut proveïdor de la Generalitat des de l’any 1981 fins a l’any 2021! En la tutela de menors

Fins a l’any 2021?
CF: Per ser justos cal dir que una de les entrevistades ens va avisar que les cruzadas estaven a Cerdanyola. I primer, no ens ho vam creure.

CL: Sí. Després de trobar la documentació, vaig fer una primera petició d’informació pública. I em van confirmar que efectivament les Cruzadas constaven com a proveïdores de serveis fins el 2021. I, el 2021 no és que les fa fora la Generalitat revisant el seu passat, no, no és que voluntàriament va cessar el servei. En una segona petició d’informació pública vaig preguntar si era l’únic centre i si la Generalitat sabia el seu origen I la resposta va ser: ‘Va gestionar un altre centre', sense més dades. I no hi havia coneixement d’irregularitats. La cruzada mayor, Lequerica, va treballar a Cerdanyola fins a l’any 1994, que es va jubilar. Per la presó de la Trinitat van passar una vintena de cruzadas, algunes eren llicenciades en magisteri, una infermera, i algunes van anar a Cerdanyola.

CF: La infermera Isabel protegia el metge, que era un tocón increïble. Quan ens feia la revisió mèdica, ens posava darrera de la pantalla dels raigs X, ens magrejava de dalt a baix. I quan ens queixàvem la Isabel deia: ‘Ay, No se quejen. Que és muy buen médico’.

Què reflexa la seva investigació?
CL: És un llibre que situa la presó i tot el que representa en el temps i en l’espai. És una història de Barcelona també. L’any 60 és la Gauche divine, però també era això. Les centenars de dones detingudes al barri vell en redades de la prostitució i portades a presó. Hi ha més de 500 que són estrangeres o, simplement que no tenien papers, i eren expulsades, en trens a Portbou. Hi ha moltes realitats sota l’empara del desarrollismo. Són les lluites estudiantils, però també és la d'una Barcelona sòrdida, d’aquestes dones que fugen dels pobles d’origen perquè els pares no les poden mantenir, van al servei domèstic, i algunes acaben furtant als amos, o són expulsades perquè queden embarassades dels amos.

CF: També hi ha les dones acusades pel delicte d’abandonament de la llar. Que en realitat són dones maltractades, víctimes de violència de gènere. L’home la denunciava i perseguien les dones.

El Departament de Justícia té previst tancar el centre obert d’homes que hi ha a la presó de la Trinitat, l’abril del 2026. L’Ajuntament de Barcelona, en la nova reurbanització de la zona, inicialment vol tirar a terra la presó de la Trinitat. Cal conservar-la, com demanen l’associació Trinitat Uneix?

CL: L’edifici no té valor  arquitectònic, però sí que per al barri té un valor simbòlic, memorial i emotiu, i les persones que hi van ser-hi. Sembla que hi ha la proposta de mantenir la façana, i no tindria cap cost.

CF: Sí és el que defensa l’associació dels veïns. Tots els grups feministes, que l’any que ve celebra l’aniversari de la primer jornada feminista, també ho reivindica. Es reivindica un espai de memòria a la presó de la Trinitat perquè les primeres manifestacions feministes van ser allà, en favor de l’avortament, contra la Cruzadas.

També es reivindica un espai de memòria a la presó de la Trinitat perquè les primeres manifestacions feministes van ser allà

I de presó de dones es va convertir en presó de joves.

CL: Sí. Quan les dones van anar a la presó de Wad-Ras no va ser pas per a millorar, sinó per deixar lloc als joves. Un altre cop la submissió de les dones vers els homes. La presó Model  estava a petar, tenia greus conflictes, era l’època de l’heroïna, i havien d’esponjar-la. I van posar els joves de la Model a la Trinitat i les dones a Wad-Ras, que era l’antic reformatori, que cau a trossos, i continua igual quaranta anys després.

Així, en el sistema penitenciari les dones també continuen sent les grans oblidades?
CF: Sí, les eternes oblidades.

CL: I tant.