Tal dia com avui de l’any 1975, fa cinquanta anys, al Palau del Pardo —a Madrid—, moria Francisco Franco Bahamonde, general en cap de l’exèrcit espanyol i cap de l’Estat espanyol durant el règim dictatorial nacionalcatòlic que havia guanyat el poder a través d’una Guerra Civil (1936-1939) que es va saldar amb un milió de morts. Franco va morir oficialment el 20 de novembre de 1975, coincidint amb el 39è aniversari de l’afusellament de José Antonio Primo de Rivera —fundador i primer líder de Falange. Però una part de la investigació historiogràfica posa en qüestió que el 20 de novembre de 1975 sigui la veritable data del decés de Franco, i apunten que el dictador podria ser mort des de feia setmanes, però el poder del règim mantenia la versió que encara era viu mentre s’enllestia el relleu al capdavant de la jefatura de l’Estat.

Durant trenta-sis anys (trenta-nou en aquells indrets on havia triomfat el cop d’estat que provocaria la Guerra Civil), Franco havia governat el país de forma personalista i autoritària. Havia reforçat la seva posició i el seu poder amb una estratègia molt simple però molt efectiva: observar sense intervenir com els seus rivals es dessagnaven en lluites intestines, i aparèixer en el moment just, amb el seu posat marcial, per a imposar el seu orde i la seva autoritat. Durant la II Guerra Mundial (1939-1945) no va ser “l’home de Hitler” a Espanya, perquè el dictador alemany el considerava un personatge mediocre i hauria preferit Serrano Suñer per a dirigir Espanya. Però, en canvi, a partir dels convenis hispano-nord-americans (1953) sí que va ser “l’home de Washington” a Espanya.

Durant el seu govern dictatorial (1939-1975) es va desplegar una terrible repressió contra qualsevol forma de dissidència al règim nacionalcatòlic. L’autogovern de Catalunya i la llengua i la cultura catalanes, i qualsevol manifestació de catalanitat, van ser prohibides, proscrites i perseguides. També, durant el seu govern es va viure una llarga postguerra de privacions i de precarietats (1939-1953), amb una duríssima repressió contra la població derrotada (més de 20.000 morts només a les presons catalanes) i amb episodis de fam i d’epidèmies mortals. No obstant això, quan semblava que el règim de Franco ja no podia sostenir-se, l’administració nord-americana va signar un conveni que va trencar l’aïllament internacional (1953) i que va reforçar la seva figura i la seva autoritat fins al llit de mort. Mai no va pagar pels seus crims.