Hi ha judicis polítics a l’Estat espanyol en plena democràcia? L'expresident del Tribunal Suprem, el magistrat Manuel Marchena, ho negarà amb vehemència, tal com va fer en el judici als independentistes catalans, on va tallar els interrogatoris dels advocats del llavors president d’Òmnium, els penalistes Benet Salellas i Marina Roig, a qui va etzibar-li: “Yerra usted en la estratègia defensiva”, que va provocar la queixa unànime de l’Advocacia Catalana. La intervenció de Marchena en el judici de l'1-O, l’evolució de lleis i arguments jurídics són recollits en el nou llibre Judicis polítics sota la democràcia militant espanyola (Edicions Documenta Balear), escrit per Daniel Escribano (Palma, 1978), doctor en sociologia amb la tesi El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears durant la Segona República. És tot un manual de l’evolució punitiva dels Estats, la jurisprudència i el Codi Penal, salpebrat amb cites d’experts, a més d'entrevistar a advocats, defensors activistes. Des de la primera plana, Escribano manté la tesi que a l’Estat espanyol es continua perseguint a la dissidència per les seves idees i no per fets, com exigeix un Estat de dret. Ho exemplifica amb quatre causes penals.
La primera és la condemna el 1983 al senador d’HB i advocat, Miguel Castells, per injúries al govern espanyol en denunciar en un article d’opinió que els crims per part d’agents de la policia i grups d’extrema dreta des del 1976 quedaven impunes i que el govern espanyol sabia qui eren o podien esbrinar-ho. Dels sis anys de presó que li demanava la Fiscalia, el Tribunal Suprem -amb alguns membres de Tribunal de Orden Público (TOP) franquista- el va rebaixar a un any de presó. El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va condemnar el Regne d’Espanya el 1992 per no respectar la llibertat d’expressió del senador per Guipúscoa. El segon judici, més recent, també és contra la llibertat d’expressió, del cantant Josep Miquel Arena, Valtònyc, condemnat per injúries a la corona i que es va haver d’exiliar durant cinc anys. Al final, va aconseguir que el descrèdit espanyol tingués un ressò internacional. La tercera causa és l’absolució i posterior condemna d’activistes contra les retallades que van encerclar el Parlament, el 2011. La quarta, i que ocupa bona part del llibre -amb la famosa frase de Marchena, és la causa general de l’1-O contra l’independentisme, amb les resolucions pendent del TEDH, després que el Tribunal Constitucional (TC) els donés l'esquena. També inclou els beneficiats de la llei d'amnistia.
Marchena, el custodi
L’autor farà una presentació del llibre aquest dissabte, a les 5 de la tarda, a l'Espai Mallorca de Barcelona. Els advocats Benet Salellas i Norma Pedemonte, defensors d’activistes, participaran en el col·loqui. En el pròleg del llibre, Salellas és demolidor i defineix el magistrat Marchena “com un bon exponent del gatopardisme de la Transició en el poder judicial: amb un to educat -refinat en les formes i en el llenguatge- ha sabut custodiar les essències del règim anterior, expressades en la preservació acèrrima de la unitat territorial, la sobreprotecció indiscutible de les institucions i la repressió integral de totes les fórmules de dissidència i discrepància amb el sistema social“.
A l’epíleg del llibre, l’advocat i expresident de l’Obra Cultural Balear, Josep de Luis, també és crític amb el biaix de magistrats, especialment en els màxims tribunals com són l’Audiència Nacional i del Suprem, tot i admetre que hi ha veus crítiques amb vots particulars, com ara els magistrats Ramon Sáez Valcarcel i Perfecto Andrés. I amb acidesa, De Luis escriu: “Les reaccions contràries a la diversitat lingüística tenen, en canvi, un caràcter més democràtic. També es difonen amb certa freqüència a les instàncies inferiors”, i explica el cas amb una magistrada empipada perquè li presenta tots els escrits en català. Escribano acaba el llibre amb un capítol sobre la “repressió lingüística als jutjats”, amb casos, on no es respecta la llengua de l’acusat o es tradueix amb mala fe, com l’euskera.
Napoleó III i el delicte polític
És un llibre per pair a poc a poc per la gran quantitat d’informació condensada. N’hi ha de força interessant. És el cas de l’origen del concepte de delicte polític en el dret penal internacional. Per exemple, Escribano ens explica que a partir de 1815 el Regne Unit denegava les peticions d’extradició de persones encausades o condemnades per un delicte polític, i els governs europeus la van anar adaptant. Aquesta protecció es comença a capgirar el 1854 amb l’atemptat contra Napoleó III, i el govern belga reforma la llei sobre extradicions, i denega el dret d’asil si el delicte polític està relacionat amb atemptats mortals de caps de governs estrangers. Excepció i limitacions que s’amplia a altres països.
Escribano també ens explica que el constitucionalista liberal Karl Löwenstein (Munic, 1891- Heidelberg, 1973) és qui defineix què és una democràcia militant: la que restringeix drets a la societat, com ara el dret d’associació i participació política, així com la llibertat d’opinió i d’informació. L'autor conclou que l’Estat espanyol "és una democràcia militant" perquè es manté una “legislació especial de contrainsurgència” i també delictes d’opinió, com ara les injuries i calúmnies al rei, i ofenses religioses, que ni els autoproclamats governs progressistes encara no han aconseguit derogar, malgrat que ja fa set anys, el 2018, el tribunal d'Estrasburg va dictar una nova condemna al Regne d'Espanya per haver condemnat dos joves de Girona (defensats per Salellas) per haver cremat fotos del rei en una protesta. A partir de llavors, la crema de fotos de Felip VI s'ha fet habitual en concentracions independentistes a Catalunya.