Per a lluitar contra el catastrofisme, per a fugir-ne, cal tenir algunes idees clares.
Es diu, per exemple, que els joves d’avui en dia són més ganduls, i no és veritat. Volen treballar menys, sí, però treballar millor, cosa que vol dir menys reunions buides, menys burocràcia i més respecte pels processos que funcionen. I ho volen així perquè volen optimitzar el temps laboral per a preservar la família (del tipus que sigui) i les trobades i els plaers (petits o grans). Demanen eficàcia i autonomia, i fan bé de reclamar-ho.
També s’acusa els joves de no voler tenir criatures, i altre cop és quelcom fals. El desig de tenir infants hi és (i els estudis sociològics ho corroboren), però aquests anhels són dificultats pels preus de l’habitatge o per la manca de places en escoles bressol, per exemple. No es tracta, doncs, d’un rebuig vital, sinó d’un impediment social.
Aquesta desconnexió entre realitat i percepcions informatives passa perquè hi ha biaixos estructurals que fan que les bones notícies o les notícies simplement positives no obrin informatius
Establertes de manera fefaent aquestes realitats, per què no es presenten d’una altra manera en els debats públics? Cal començar per afirmar que la informació té un paper central en la percepció de la realitat, i és llavors quan topem amb determinades pràctiques.
En efecte, aquesta desconnexió entre realitat i percepcions informatives passa perquè hi ha biaixos estructurals que fan que les bones notícies o les notícies simplement positives no obrin informatius. Un biaix que es veu corregit i augmentat en el cas de les cadenes d’informació 24 hores, en el cas de les xarxes socials, i per alguns logaritmes programats per a tancar els consumidors en bombolles cognitives, en illes, que contribueixen a la desconnexió emotiva i que dificulten l’intercanvi d’opinions.
Vivim en una societat en què, afortunadament, la hiperinteriorització del rebuig de la violència és molt més forta que l’existència d’un suposat procés d’abandonament de la civilització, però on a força de fer veure i creure que la barbàrie la tenim a les portes de casa, s’aconsegueix que el debat públic giri al voltant dels conceptes de por i de substitució.
Arribats a aquest punt, voler raonar en termes de dreta i d’esquerra sembla insuficient i ineficaç, tal com assenyala Brice Teinturier (director general d’Ipsos-BVA França), en un llibre recent i que recomano: Au-delà des apparences. Per a ell, la veritable matriu que travessa tot el tauler polític (i sociològic) és la demanda de protecció.
Tot i que també cal continuar sent honest en constatar que la naturalesa de la protecció esperada difereix. En aquest sentit, podem diferenciar que mentre les esquerres reclamen, fonamentalment, protecció econòmica i justícia social, les dretes exigeixen, bàsicament, una protecció que podríem qualificar de regaliana (ordre, seguretat i fronteres).
Canviant de camp, podem afirmar que un altre clivatge fonamental avui en dia és el que oposa els optimistes als pessimistes. Es tracta d’una variable predictiva més gran, perquè força és de constatar que tots sabem que els extrems de l’arc parlamentari acostumen a ser els receptacles prioritaris del pessimisme nacional, i a fe de Déu que ho aprofiten, o, si més no, ho intenten.
Avui en dia, sobretot en política, cal aportar esperança, i resulta que estem en un punt en què —en bona part per les percepcions— l’extrema dreta, el populisme de dretes, sembla que pot aportar-la. I força gent ho creu i percep així, mentre que els partits de govern (no sé si qualificar-los de clàssics o de tradicionals) tenen dificultats per a dissenyar un horitzó desitjable, i que, a més, sigui creïble.
Tots plegats haurien de saber que amb els discursos de sang, plors i llàgrimes ja no es pot mobilitzar l’electorat, si més no una bona part. Ni tampoc és previsible que es guanyin eleccions prometent la reducció del dèficit. Fins i tot, a vegades, al progrés com a tal se’l considera sospitós, perquè sovint se l’ha transformat, conscientment o inconscientment, en una mena de progressisme negatiu, o que és concebut com a tal.
Confrontats a aquestes realitats, com podríem descriure aquesta Catalunya paradoxal en què vivim? Doncs l’animal que em sembla que s’hi assembla més és un camaleó. Catalunya la podríem descriure com un animal complex, travessat per fractures violentes, però que continua tenint una identitat que perdura, i que continua sent, i percebent-se, com una entitat global. No som simplement una juxtaposició de tribus (urbanes i rurals, de costa o d’interior), sinó que continuem gaudint internament d’aliances misterioses, continuem gaudint d’una diversitat que no condueix a l’anomia.
Ens cal un discurs que federi per tal que ens hi puguem embarcar els catalans que creiem, un cop i un altre, en un destí comú. És el buit el que cal ocupar, i fer-ho abans que altres l’omplin amb quimeres perilloses.