L’actitud dels diaris de Madrid avui és la del hooligan tribuneru. Les portades es produeixen amb la cridòria, el xivarri i el batibull típics d’una grada d’ultrasur: Puigdemont ja és nostre! Entre la fumarada dels titulars extremats i sense mesura, es perden els detalls que potser retratarien millor la situació i el que ahir va passar a Brussel·les. El País i El Mundo venen a dir el mateix, més temperat i menys entusiasta el diari dels progres boomers, sempre més provocador i fatxenda el diari ultra: l’extradició de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí és més a prop i passaran la mateixa (dis)sort que els presos polítics, als que ahir el jutge, en anul·lar-los el tercer grau, va tornar a empresonar.
Tot fa riure una mica. El text de portada d’El País té una arrencada que engoril·la al patriota il·lustrat (“una nova via per jutjar Puigdemont”, sapristi!) per fer-lo topar amb la dura realitat només vint paraules més enllà: “la justícia belga, però, pot denegar l’entrega amb els mateixos arguments que va esgrimir en el cas de l’exconseller Lluís Puig”. Llàstima d’aquest petit detall, que arruina el títol i subtítol principals del diari. En Magí Camps en diria una destrempada. La Marta Rojals, fer misto. Com en una assegurança, quan llegeixes la lletra petita i t’adones que les promeses del venedor són més falses que una basa de dosos i nous.
La resta de les portades madrilenyes, que no són tan honestes —al seu dia ja no van dir res del cas de Lluís Puig—, es comenten soles. La que té més gràcia és la de La Razón que qualifica de “torcebraç” el fet que Junts, previsible soci júnior del futur Govern, demani el mateix que el soci júnior de l’anterior Govern, ERC. El diari del Grupo Planeta, sempre tan audaç. L’ABC, a la seva bola, carrega contra Podemos, el soci del PSOE al govern espanyol perquè, segons sembla, no pot tenir posició pròpia, especialment si no encaixa en el patriotisme de fària i cigaló del tabloide monàrquic.
Si vols detalls et convé llegir les portades de la premsa de Barcelona. Es poden endreçar com un crescendo. La Vanguardia fa una primera amb els fets descarnats, seca i glacial. Potser ho fa per mandra o perquè té poques ganes de complicar-se la vida, però impacta justament per això, per la fredor crua dels esdeveniments, inclosa la fotografia dels presos polítics a la porta de la presó de Lledoners. L’Ara va una mica més enllà i remarca que la votació del suplicatori va deixar fracturat el Parlament Europeu i gairebé tots els grups parlamentaris. La causa dels exiliats va arrossegar al 42% dels eurodiputats. Mai s’havia vist una diferència tan escassa en una decisió d’aquest estil.
L’Avui en dona una interpretació: les dues decisions deixen malmesa i molt en dubte la voluntat de diàleg del govern espanyol, que no ha fet res en aquest sentit (amnistia, indult, reforma del delicte de sedició, accionar la fiscalia o l’advocacia de l’Estat…) i sí en el contrari (els eurodiputats socialistes van votar a favor del suplicatori, la fiscalia i l’advocacia de l’Estat afavoreixen l’última jugada de Llarena…). La conclusió, a la portada d’El Periódico: la política catalana està judicialitzada. Corol·lari: amb aquest panorama, es complicat creure que l’Estat vol resoldre el conflicte amb Catalunya per una altra via que no sigui la repressió togada, policial i política. No ho veuràs a la premsa de Madrid, que fa veure que el suplicatori és un gol més d'Espanya en aquest partit a vida o mort que es juga —ells també— contra l’independentisme. Quina pena.
Amb tot aquest esvalot, cap diari diu en portada que el Tribunal Europeu de Drets Humans va emetre ahir dues sentències contra l’Estat espanyol. Una per restricció excessiva del dret a la llibertat d’expressió i l’altra per l’excés de violència policial en la repressió de les manis Rodea el Congreso. Potser ho fan perquè pensis que "només" s’assalten els drets dels indepes.
