L'aritmètica i la política no sempre van de la mà i el que ha succeït aquest dimarts al Parlament Europeu amb el suplicatori per aixecar la immunitat com a eurodiputats a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí envia dos missatges molt clars: en primer lloc, el resultat de la votació, que no és cap altre que una victòria pírrica de les tesis espanyoles. En el club dels estats, les normes estan clares i els suplicatoris no es guanyen mai, ja que no se'ls esmena la plana i se'ls sotmet a un escarni públic. No hi havia cap possibilitat real que el suplicatori no prosperés, ja que la política i la justícia porten en aquest cas camins diferents. Espanya ha maniobrat amb una intensitat governamental desproporcionada, les quatre famílies ideològiques partidàries de concedir el suplicatori —progressista (PSOE), popular (PP), liberal (Cs) i conservadors (Vox)— han dut a terme una campanya desbordant de pressió als seus respectius grups parlamentaris i la força de l'independentisme a Europa és la que és.

Malgrat aquesta realitat, Puigdemont, Comín i Ponsatí han deixat Espanya al caire de l'abisme. En el mateix límit i amb la vergonya que només el 57% dels eurodiputats s'alineés amb el suplicatori sol·licitat per la judicatura espanyola i el magistrat del Suprem Pablo Llarena. Si del resultat final en deixem fora els eurodiputats espanyols i només mirem el que han fet els parlamentaris dels altres països de la Unió, el percentatge es redueix al 55%. Aquests són els números: suficients per a la victòria espanyola, però la causa catalana a favor de la independència, en contra de la repressió i de denúncia de la parcialitat de la justícia espanyola ha demostrat una fortalesa impensable i una solidaritat que des de Catalunya s'ha d'agrair als 293 eurodiputats que no van votar a favor, xifra en la qual només n'hi ha quatre que són catalans. És un punt de partida impensable abans de la votació i que demostra que la internacionalització de la causa catalana ha arribat al cor d'Europa i ho ha fet per quedar-s'hi. Quatre-cents eurodiputats ho van fer a favor, entre els quals 46 espanyols dels partits del règim, com un sol bloc, tot i que no han pogut evitar desercions a les seves files en altres països.

Ja sé que des del mateix moment en què es va conèixer el resultat de la votació, la inconsistència mediàtica i política espanyola s'ha afanyat a situar Puigdemont, Comín i Ponsatí a un pas del seu lliurament a la justícia espanyola i a emmascarar el desprestigi d'Espanya. No hi haurà lliurament a la justícia espanyola dels tres eurodiputats, ni ara ni en el futur. Només hi ha hagut una votació política sense conseqüències judicials. Això també ho sap Llarena, que, conscient que aquesta batalla a Brussel·les la té perduda, prova de demorar el resultat plantejant unes qüestions prejudicials als tribunals europeus de Luxemburg que aturin el rellotge de la seva derrota a Bèlgica.

Que minuts després de la decisió del Parlament Europeu es decidís suspendre el tercer grau dels presos polítics i retornar-los amb caràter immediat a la presó de Lledoners no ha de ser casualitat. Algú potser va pensar que en plena votació de l'Europarlament, o algun dia abans, aquest moviment hagués tingut conseqüències negatives per als interessos espanyols. Montesquieu ha mort, va sentenciar el —en un altre temps— totpoderós vicepresident Alfonso Guerra l'any 1985, quan, aprofitant l'aclaparadora majoria socialista, va procedir a modificar els nomenaments del Poder Judicial. I, certament, tenia raó, per més que aquest dimarts Miquel Iceta, hagi assenyalat, com a ministre, que hi ha separació de poders a Espanya i hagi desvinculat l'Executiu del suplicatori i el tercer grau.

Ja n'hi ha prou de farsa, si us plau. Siguem tots una mica més seriosos. Els repressors i els reprimits.