La mateixa riuada humana que durant dies va desbordar Ceuta ara desfà el camí. Milers de joves, famílies i menors marroquins tornen exhausts pel mateix espigó que havien vorejat per entrar a territori espanyol, en una imatge de retirada massiva que aquest dissabte domina les portades. La crisi migratòria remet, però les seves conseqüències polítiques tot just comencen a emergir. El Marroc ha tornat a demostrar que té la paella pel mànec i que pot obrir i tancar l’aixeta migratòria per collar Espanya quan ho considera convenient. La reculada no s’ha produït perquè el govern espanyol hagi recuperat el control de la situació, sinó quan Rabat ha decidit aturar l’èxode i facilitar el retorn dels seus ciutadans. Aquesta capacitat per activar i desactivar els fluxos migratoris reforça la tesi que no s’ha tractat simplement d’una crisi humanitària, sinó d’un atac híbrid: una operació de pressió política en què les persones han estat utilitzades com a munició contra la frontera sud de la Unió Europea. D’això parlen aquest primer dia del mes d’agost les portades, especialment les més conservadores, que exploten la idea que Sánchez ha quedat molt afebril davant els seus socis europeus.
El Marroc ha fet una demostració de força i els Estats Units l’han aprofitada per debilitar Pedro Sánchez. El president espanyol, que s’havia guanyat l’admiració d’una part d’Europa amb el seu enfrontament obert amb Donald Trump, apareix ara atrapat per la fragilitat de la relació amb Mohamed VI. I, de retruc, qüestionat pels mateixos socis europeus que fins ara veien en ell un contrapès al president nord-americà. La crisi baixa d’intensitat, però seria un error confondre el retorn amb una resolució. Queden els morts, els menors desemparats, els centres saturats i una frontera que ha demostrat que pot ser desbordada en qüestió d’hores. També queda la constatació que la política migratòria espanyola depèn en bona part de la voluntat d’un veí que utilitza aquesta dependència per obtenir concessions.
El govern espanyol, completament a la lluna
El País obre amb una confessió demolidora atribuïda a un alt càrrec de l’executiu espanyol: “No teníem informació. Si la tens, no entren 50.000 persones”. Segons el diari progressista, la marxa massiva cap a Ceuta va agafar el govern espanyol completament a la lluna, en una acció per sorpresa executada quan totes les mirades estaven posades en la gestió dels pitjors incendis de la història recent d’Espanya. La frase resumeix una fallada d’intel·ligència de dimensions extraordinàries. Si realment ningú no sabia què es preparava a l’altra banda de la frontera, l’Estat va ser incapaç de detectar una mobilització de desenes de milers de persones. Si, com sostenen altres diaris, sí que hi havia avisos previs, aleshores el problema encara és més greu: les alertes no van ser ateses o no van provocar una resposta proporcional.
La portada del diari posa rostre a la tragèdia, que ha deixat almenys 57 morts, en gran part marroquins. Recull el testimoni dels qui tornen rendits perquè a Ceuta no els venien “ni llet per a la nena” i mostra menors dormint al carrer davant d’un centre d’acollida completament saturat. Són les víctimes d’una operació geopolítica que els va empènyer cap a una frontera que no estava preparada per rebre’ls. El País també intenta posar nom al que ha passat amb tres peces d’anàlisi prou explícites: “L’epicentre d’una tenebrosa lluita global”, “No és immigració, és un atac híbrid” i “La debilitat d’Espanya davant del Marroc”. El mateix Sánchez ha elevat ja el llenguatge i denuncia una “violació de la integritat territorial”, una expressió que situa els fets molt més enllà d’una emergència migratòria convencional, però Madrid continua defensant la relació amb el Marroc. Un equilibri difícil de sostenir: presentar Mohamed VI com un soci imprescindible i, alhora, admetre que Espanya acaba de patir una acció hostil que només s’ha aturat quan el règim alauita ho ha ordenat.
Europa passa factura a Sánchez
La premsa conservadora esprem especialment el desgast del president espanyol. “Europa clama contra Sánchez”, sentencia l’ABC. Itàlia i Finlàndia carreguen contra la laxitud de Madrid davant del Marroc, França reforça la vigilància als Pirineus i Alemanya exigeix a Rabat que readmeti els migrants en situació irregular. El diari emmarca la crisi com un problema de seguretat nacional i no d’ordre públic. Alts càrrecs militars consultats per l’ABC qüestionen que la resposta quedés principalment en mans d’Interior i no de Defensa: si es tractava d’un atac contra les fronteres, sostenen, no n’hi havia prou amb gestionar-lo com una arribada massiva d’immigrants. La portada també assegura que agents d’Informació havien alertat del que podia passar, contradient la versió de sorpresa absoluta que el govern espanyol transmet a través d’El País. L’editorial no deixa espai per als matisos: “Fallada sistèmica de l’Estat a Ceuta”.
El Mundo dispara en la mateixa direcció: “Europa es revolta contra Sánchez per posar en perill les seves fronteres”. El diari sosté que el Marroc va desafiar Espanya permetent la travessa, malgrat que l’operació “se li’n va anar de les mans”, i cita informes de seguretat que subratllen la passivitat inicial de les autoritats marroquines. També vincula la crisi amb la cerimònia de Lleialtat de Mohamed VI i amb la vella reivindicació marroquina sobre Ceuta i Melilla, sempre present com una ombra en les relacions entre Madrid i Rabat. “Un desafiament a Espanya”, resumeix La Razón, que veu en la crisi un abans i un després per a la seguretat fronterera. El diari atribueix la irritació de Rabat al viatge espanyol a Algèria i a la llei relativa als sahrauís, dues decisions que haurien acabat de vessar la paciència del règim alauita.
Schengen com a arma política
La reacció europea té una dimensió pràctica, però també una càrrega propagandística evident. Itàlia ha suspès Schengen i controla els viatges procedents d’Espanya, segons destaca El País, mentre anima altres governs europeus a seguir el mateix camí. França reforça els Pirineus i diversos executius reclamen a Madrid que impedeixi que els migrants arribats a Ceuta continuïn el viatge cap al nord. La suspensió de Schengen és més una boutade publicitària que una solució efectiva a l’origen de la crisi. Però permet a la primera ministra italiana presentar-se com la guardiana d’una Europa abandonada per Sánchez i dona munició a les dretes i les ultres de tot el continent. Rabat no només ha deixat en evidència la vulnerabilitat espanyola: també ha aconseguit enfrontar Madrid amb alguns dels seus socis i traslladar la por a la resta de fronteres europees. Aquesta és també l’obertura de La Vanguardia: “L’assalt migratori a Ceuta enfronta Sánchez amb els socis europeus”. El conflicte ja no es limita, doncs, a l’eix entre Espanya i el Marroc. Ha entrat de ple a Brussel·les i amenaça de convertir-se en un nou front polític dins de la Unió.
Trump converteix Ceuta en una amenaça electoral
Donald Trump tampoc no ha deixat passar l’oportunitat. “Serem com Ceuta si guanyen els demòcrates”, ha advertit, convertint una tragèdia que ha deixat almenys 57 morts en material de campanya per agitar la por a una invasió migratòria als Estats Units. La maniobra té una doble utilitat. En clau interna, Trump recupera un dels seus arguments electorals preferits: només ell pot impedir que una frontera desprotegida sigui desbordada per desenes de milers de persones. En clau exterior, assenyala Sánchez com l’exemple del que passa quan un govern es mostra feble davant la immigració i deixa en evidència el president espanyol després dels seus enfrontaments públics.
Una retirada gairebé total
La premsa catalana posa l’accent en la reculada dels migrants. “El 98% dels immigrants tornen al Marroc després de l’assalt a Ceuta”, titula El Periódico. L’Ara opta per un contundent “Retorn massiu” i concreta que més de 53.000 dels migrants arribats a la ciutat autònoma ja han tornat al seu país. La imatge compartida per bona part de les capçaleres és la d’una columna humana que desapareix tan ràpidament com havia aparegut.
En segon terme, les portades catalanes coincideixen a destacar l’acord perquè Hamàs es desarmi sota supervisió internacional. La Vanguardia explica que Trump el celebra com a “històric”, mentre Israel adverteix que vol intervenir en la recollida de les armes. El Periódico parla d’un acord per al “desarmament total” de Hamàs dins del pla de pau per a Gaza i l’Ara recull la confirmació del moviment islamista.
També hi ha espai per als incendis. La Vanguardia xifra en gairebé 1.600 les cases cremades a la Meseta, mentre La Razón alerta que l’onada de calor ha provocat el rebrot d’alguns focs. Aquest últim diari completa la portada amb el nou pas judicial cap a una possible imputació del PSOE en el denominat “cas clavegueres” i amb el rècord de recaptació tributària derivat de l’augment de la pressió fiscal.
Illa no apareix a les portades
Enmig del retorn massiu, la crisi europea i les maniobres de Rabat, el balanç del curs polític de Salvador Illa pràcticament no ha aparegut a les portades. Ni La Vanguardia, ni El Periódico, ni l’Ara consideren que la compareixença del president de la Generalitat mereixi un lloc destacat. Només El Punt Avui li reserva espai amb “El Vietnam d’Illa”, una crònica que contraposa el discurs de normalització del Govern amb els fronts oberts en educació, Rodalies, habitatge i una amnistia que el diari qualifica de falsa. La capçalera, però, dedica el dossier principal a “Contra l’odi” i al projecte del Parlament per blindar les sancions contra els discursos discriminatoris.
Illa volia fer balanç del curs, però el curs li ha passat per damunt. Les portades miren cap a Ceuta, on la marea humana ja recula i deixa al descobert el que l’aigua amagava: un Estat sorprès, un president afeblit, una Europa a la defensiva i un Marroc que ha tornat a demostrar que, a la frontera sud, continua controlant l’aixeta.