La gran pregunta que es fan aquests dies governs, diplomàtics i analistes és aparentment senzilla: per què el Marroc ha deixat que milers de persones arribessin a Ceuta? La crisi migratòria a la frontera de la ciutat autònoma torna a posar al descobert la fragilitat de les relacions entre Espanya i el Marroc, marcades per la cooperació en matèria migratòria, però també per velles disputes polítiques i territorials. L'entrada massiva de migrants del maig del 2021 va ser interpretada a Madrid com una maniobra de pressió, tot i que el govern marroquí sempre ha sostingut que va ser conseqüència d'un problema de control fronterer i no pas d'una acció deliberada. Rabat insisteix que continua col·laborant amb Espanya i que també ha desplegat efectius per contenir els fluxos, però les imatges de desenes de milers de persones avançant durant hores cap a la frontera alimenten la sospita que, com ja va passar fa cinc anys, el regne alauita ha decidit relaxar el control en un moment molt concret. No hi ha proves que acreditin una operació planificada, però sí diversos factors polítics, diplomàtics i econòmics que poden ajudar a entendre per què aquesta crisi arriba precisament ara.
El Sàhara Occidental, el conflicte de fons
És impossible entendre la política exterior del Marroc sense el conflicte del Sàhara Occidental. Rabat considera aquest territori una qüestió d'estat i qualsevol moviment diplomàtic dels seus socis és analitzat sota aquest prisma. El primer element per entendre la passivitat del Marroc en la crisi de Ceuta, doncs, és el conflicte del Sàhara Occidental, un dossier que condiciona des de fa gairebé mig segle les relacions entre Rabat, Madrid i Brussel·les. Tot i el gir històric de Pedro Sánchez el 2022, quan va avalar el pla d'autonomia marroquina per al Sàhara, el règim de Mohammed VI continua considerant que Espanya i la Unió Europea poden fer un pas més en el reconeixement de les seves tesis. Diversos experts assenyalen que el Marroc ha vinculat reiteradament l'estabilitat de la frontera sud amb més alineament polític de Madrid i de Brussel·les respecte a les seves reivindicacions sobre el Sàhara Occidental. En aquest context, la pressió migratòria es converteix en una eina de negociació que permet recordar als seus socis europeus fins a quin punt la seguretat de la frontera depèn de la cooperació de Rabat.
Un missatge a Espanya després del seu acostament a Algèria
Una de les hipòtesis que més força pren és que Rabat hagi volgut enviar un missatge al govern espanyol després de la progressiva normalització de les relacions entre Madrid i Algèria. Pel Marroc, Algèria és molt més que un país veí. És el principal suport del Front Polisario, acull els camps de refugiats sahrauís de Tindouf i defensa des de fa dècades el dret d'autodeterminació del poble sahrauí. La rivalitat entre Rabat i Alger és una de les grans fractures geopolítiques del nord d'Àfrica. En aquest escenari, el recent acostament entre Espanya i Algèria pugui haver estat interpretat pel Marroc com un canvi d'equilibris. Durant els darrers anys, Pedro Sánchez havia apostat decididament pel Marroc, especialment després de donar suport al pla marroquí d'autonomia per al Sàhara Occidental. Aquell gir va provocar una greu crisi amb Algèria, que va suspendre el tractat d'amistat amb Espanya i va refredar les relacions comercials. Ara, però, Madrid ha iniciat una reconciliació amb Alger, motivada en bona part per la necessitat de garantir el subministrament energètic i diversificar les fonts de gas en un context internacional molt inestable. Des de Rabat, aquest acostament pot interpretar-se com un intent espanyol d'equilibrar la seva política nord-africana després d'anys privilegiant el Marroc.
Ceuta i Melilla continuen sent una reivindicació irrenunciable
Per al Marroc, Ceuta i Melilla continuen sent "ciutats ocupades". És una reivindicació històrica que cap govern marroquí ha abandonat. Encara que aquesta reivindicació rarament ocupa el centre del debat diplomàtic i Rabat evita convertir-la en un conflicte permanent, periòdicament recorda que considera les dues ciutats una "anomalia colonial". Forma part de la doctrina d'Estat del Marroc. Cada crisi migratòria serveix també per demostrar una realitat geogràfica i política: sense la col·laboració marroquina, Espanya té enormes dificultats per controlar la frontera terrestre entre Europa i Àfrica. No és casual que molts analistes defineixin la immigració com un dels principals instruments de pressió diplomàtica de què disposa el règim de Mohammed VI.
El precedent del 2021 demostra que Rabat controla els fluxos
La crisi actual és inevitablement comparada amb la del maig del 2021. Aquell any, més de 10.000 persones van entrar a Ceuta després que Espanya permetés l'ingrés hospitalari del líder del Front Polisario, Brahim Ghali. Quan la crisi diplomàtica es va reconduir, el flux migratori es va reduir gairebé de manera immediata. Aquest precedent reforça la percepció que el Marroc és capaç de modular la intensitat dels fluxos migratoris segons els seus interessos diplomàtics. Quan la relació bilateral es tensiona, el Marroc pot relaxar la cooperació en el control dels fluxos migratoris; quan necessita recompondre els llaços amb Espanya, la reforça. Aquesta dinàmica ha convertit la frontera en un espai de negociació permanent entre tots dos països.
Brussel·les paga perquè el Marroc actuï de mur de contenció
El Marroc és conscient que exerceix una funció estratègica per a tota la Unió Europea. Durant els darrers anys, Brussel·les ha destinat centenars de milions d'euros perquè Rabat reforci el control de les seves fronteres. Brussel·les ha incrementat de manera significativa els fons destinats al Marroc per a la gestió de la migració: 500 milions d'euros per al període 2021-2027 i 624 milions més en el paquet anunciat el 2023, dels quals 152 milions es destinaven específicament a polítiques migratòries. Rabat, però, ha deixat clar que considera aquestes quantitats insuficients per assumir el cost del control de les seves fronteres.
Cada vegada que la frontera es desborda, també augmenta la dependència europea del Marroc. I això reforça la seva capacitat per negociar més recursos, més cooperació i més pes polític davant les institucions europees. La crisi actual també arriba en un moment especialment sensible per a la política migratòria europea. Brussel·les continua negociant el desplegament del Pacte Europeu de Migració i Asil, mentre els estats membres discuteixen el repartiment de responsabilitats i el reforç de les fronteres exteriors. Demostrar que el Marroc continua sent imprescindible en aquest dispositiu reforça la seva posició negociadora en futurs acords comercials, agrícoles, pesquers i financers amb la Unió Europea.
L’amistat amb Trump i un context internacional favorable
A tot això s'hi afegeix la millora de la posició internacional del Marroc, especialment arran de l'enfortiment de la seva relació amb els Estats Units, que ha donat més confiança a Rabat per defensar els seus interessos. La proximitat entre Mohammed VI i Donald Trump va molt més enllà de la diplomàcia, com tots dos països s’han encarregat de recordar darrerament. Durant el primer mandat del republicà, Washington va reconèixer la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental, a canvi que Rabat normalitzés les relacions diplomàtiques amb Israel en el marc dels Acords d'Abraham. El regne alauita es va convertir en un dels principals aliats dels Estats Units al nord d'Àfrica i des d’aleshores, el Marroc s'ha consolidat com un soci estratègic de Washington, amb múltiples derivades, que combina cooperació militar, en seguretat, comerç i suport diplomàtic per reforçar el seu paper en l'estabilitat del Magrib i en l'arquitectura de seguretat que els Estats Units impulsen a l'Orient Mitjà. En aquest escenari, diversos analistes consideren que Rabat és conscient que disposa d'un suport privilegiat de Washington, una circumstància que reforça la seva capacitat de negociació i amplia el seu marge de maniobra diplomàtic davant Espanya i la Unió Europea.
🚨🇲🇦🇺🇸IMPACTANTE: Marruecos acaba de bautizar una autopista de 1.055 kilómetros como:
— Eduardo Menoni (@eduardomenoni) July 26, 2026
“President Donald J. Trump Highway”
Trump respondió:
“Gracias al muy respetado Mohammed VI, Rey de Marruecos. ¡Qué gran honor! Espero recorrerla completa muy pronto”. pic.twitter.com/OkiukvBAS6
La sintonia entre Trump i Mohamed VI és tan estreta que el Marroc fins i tot li ha posat li ha posat el nom del president nord-americà a una autopista de 1.055 quilòmetres, un gest extraordinàriament inusual que simbolitza el nivell de la relació bilateral. Aquesta posició privilegiada davant Washington dona al règim alauita un marge diplomàtic molt superior per pressionar tant Espanya com la Unió Europea. A més, aquesta relació privilegiada contrasta amb el deteriorament de les relacions entre el líder republicà i Pedro Sánchez. En els últims mesos, Trump ha convertit el president del govern espanyol en una de les seves principals dianes polítiques a Europa, criticant obertament les seves posicions sobre l'OTAN, la despesa en defensa, la immigració i, especialment, el suport a la causa palestina i les reiterades crítiques de Sánchez al govern de Benjamin Netanyahu.
Els problemes interns també expliquen part del fenomen
No tota l'explicació és geopolítica. Els problemes interns del Marroc també ajuden a explicar l'abast de la crisi migratòria. El país travessa una situació econòmica complicada, marcada per l'atur juvenil, les desigualtats socials, els efectes de la sequera i la pressió migratòria procedent de l'Àfrica subsahariana. Té una població molt jove. La meitat de la població marroquina té menys de 31 anys (edat mediana: 30,8 anys). Els menors de 25 anys representen el 41,3% de la població, és a dir, més de 15,8 milions de persones. Però aquests milions de marroquins afronten un futur marcat la falta de feina, la precarietat laboral, els baixos salaris i la manca d'oportunitats. Tot i que l'economia ha registrat avenços durant els últims anys, aquest creixement no s'ha traduït en una millora generalitzada del nivell de vida, i les desigualtats continuen sent molt profundes, especialment entre les zones urbanes i les rurals.
Per a molts joves, Espanya representa el somni d'accedir a una feina, millorar les seves condicions de vida i enviar diners a les seves famílies, unes remeses que són una font d'ingressos imprescindible per a moltes llars marroquines. Aquesta combinació de frustració, manca d'expectatives i proximitat geogràfica fa que qualsevol relaxació en el control fronterer es converteixi en un potent efecte crida per a milers de persones que veuen en l'emigració l'única sortida a una situació econòmica i social que arrosseguen des de fa anys. Aquest context també dificulta el control absolut de la frontera quan milers de persones decideixen concentrar-se simultàniament en un mateix punt.