El kommentariat il·lustrat diu sempre que la democràcia sana és avorrida, rutinària i administrativa. Si és així, les portades d’avui són d’allò més democràtiques. Crida l’atenció la segona notícia d’El País, una primícia on s’explica que el Tribunal Constitucional vol assuaujar la “presó permanent revisable”, que és com se’n diu de la cadena perpètua a l’Estat espanyol des del 2015, quan la majoria absoluta del PP la va incloure al Codi Penal. La diferència entre una i altra és un tecnicisme: que la permanent es revisa als 25 i als 35 anys i la perpètua, mai. Ara, un grup de magistrats del TC vol establir el període de revisió als 15 anys. Què generosos, deus pensar. Generosos no se sap. Murris, molt. Perquè si aproven aquesta clàusula inutilitzen de fet la “presó permanent revisable” en tornar a establir per la porta del darrere límits temporals a les penes de presó com abans de la reforma del 2015.
En aquest afer, els diaris es deixen menar pel poder quan usen el terme “presó permanent revisable” i no “cadena perpètua”, que és el que entén tothom i el que descriu realment la nova pena. Els fa vergonya perquè “cadena perpètua” sona a càstig bàrbar i salvatge, que s’associa als treballs forçats, i perquè es carrega un dels principis fixats per la democràcia espanyola quan no era avorrida: considerar la perpètua contrària als principis d’un sistema penal digne, que procura la reinserció social. Una condemna per vida és incompatible amb aquest afany. Per això, abans de la reforma del 2015, hi havia un empresonament màxim, independentment dels anys de condemna imposats. Era, en resum, de 20 anys, 40 en casos molt excepcionals. Ja no és així. Ara et pot caure la perpètua si comets un crim “excepcionalment greu” (matar al rei, genocidi, assassinat en sèrie, de menors de 16 anys o de persones especialment vulnerables, assassinat després d’una agressió sexual…). Per corrupció no pateixis que no et caurà.
És tota una discussió. La perpètua és vigent en països de bona tradició democràtica. Dinamarca, per exemple. De fet, fa dues setmanes, el ministre de Justícia, Nick Haekkerup, va anunciar que els condemnats a perpètua no podran iniciar noves relacions amoroses els primers deu anys de la sentència per evitar el fenomen de les “grupis de delinqüents”. Ja veus. No ens passen més coses perquè Déu no vol.
Altres països, en canvi, no ho veuen tan clar. A principis de mes, el Tribunal Constitucional de Colòmbia va declarar inconstitucional l'aplicació de la cadena perpètua revisable als 25 anys. Era una de les propostes electorals del president, Iván Duque, que la va copiar de la reforma promoguda pel PP i es va emparar del mateix raonament visceral, emocional: només s’aplicaria als assassins i violadors de menors. Si més no, no es va inventar un nom nou i va mantenir el de cadena perpètua, prohibida per la Constitució colombiana abans de la reforma.
El TC colombià, per sis vots a tres, dona la raó a la magistrada Cristina Pardo Schlesinger, que en la seva ponència argumenta que la cadena perpètua “perjudica greument la dignitat humana de la persona condemnada i al sistema penitenciari actual” i “no és una mesura proporcional ni efectiva”. La decisió pica el crostó al Congrés de la República per “transgredir el seu poder de reforma en incloure la pena de presó perpètua revisable en l'article 34 de la Constitució, cosa que afecta un eix definitori de la mateixa Constitució com és l'Estat social i democràtic de dret fundat en la dignitat humana”. El Tribunal també ha fet cas al recurs del Grup de Presons de la Universitat dels Andes, que considera que la cadena perpètua no respecta el principi de resocialització, és a dir, l'objectiu de reintegrar els presos a la societat. Segons els demandants, “penes mínimes de 25 anys, en ser tan llargues, comporten un procés de presonització que viola la dignitat de l'ésser humà en anul·lar la seva autonomia com a subjecte moral, a més de causar danys irreversibles en la seva salut física i mental”. Aviat podrem comprovar si la sensibilitat del Tribunal Constitucional espanyol és la mateixa.
