Molt bona la fotografia d’Angela Merkel que publica El Mundo. Millor i més expressiva que la de La Vanguardia, que necessita l’ajut d’un peu, d’un text, per fer present el pes del simbolisme que conté. La solitud del mandatari és el silenci del mòbil des del moment que reps la carta de comiat, o la distància entre la taula on s’exhibeix la carta i la butaca on seu la cancellera en funcions —serà rellevada quan es constitueixi el nou govern, probablement el mes que ve—. Han estat 16 anys d’una política que ha deixat un llegat reconeixible i remarcable, la inèrcia del qual afectarà la vida dels alemanys i dels europeus encara uns quants anys més. Merkel no fa gaire bona cara —qui la faria, oi?— però l’han agafat amb el seu gest típic, tan seu que, a les penúltimes eleccions que va guanyar, els cartells electorals de la CDU-CSU no tenien la seva cara, sinó un primeríssim pla d’aquest posat de les mans.
Per contrast, els diaris de Madrid, el Trio de la Benzina i El País, surten avui a emmascarar d’estalzí la cara de la vicepresidenta i ministra de Treball espanyola, Yolanda Díaz. Ella és la protagonista del torcebraç que l’enfrenta a la vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño, per encapçalar i dirigir les negociacions que han de reformar o renovar la legislació laboral aprovada pel PP el 2012. Es tracta d’impedir que acabi com la Merkel, com explica La Razón: “No es vol (se sobreentén que no ho vol la Moncloa) que la reforma laboral tingui nom propi”. La Reforma Díaz o la Reforma de Yolanda. Un detall només de com el relat de les portades (del periodisme, vaja) pot fabricar realitat. Diu La Razón que els empresaris demanen que “es contingui la ‘ideologia’ si es vol mantenir el diàleg”. Aquest subtítol implica que “els empresaris” no tenen “ideologia”? O potser vol dir que sí que en tenen però com és dels “empresaris” que sí que és acceptable i no cal “contenir-la”? Tots els “empresaris” pensen igual sobre la reforma de la reforma laboral? Tampoc no se sap gaire bé qui hi ha exactament darrere d’aquest subjecte col·lectiu anomenat “empresaris”.
No falta en aquest diari ni en els seus companys de trinxera una al·lusió més o menys clara —gairebé diària— al risc gravíssim que la UE suspengui, cancel·li o retiri els fons europeus postpandèmia a causa de la tensió entre socis de govern. Cada dia hi ha un drama de proporcions còsmiques a punt d’enfonsar Espanya en el pitjor dels abismes. Espanya ha de ser un país molt resistent, infrangible, coriaci, per resistir viu tantes calamitats com caben a les portades d’aquests diaris. Aquest dimarts, per exemple, El Mundo destaca l’alerta “dels alcaldes” (quins deuen ser?) que l’anul·lació de la taxa municipal de plusvàlua situa els ajuntaments “al caire del col·lapse”. La gent que llegeix aquesta mena de diaris, com gosa sortir de casa? No estan espantats? No temen que els caigui el cel a sobre? Si surten, potser és que no es creuen aquestes enormitats, encara que —com s’ha dit aquí manta vegades— és millor tenir una premsa cridaire, sorollosa i farandulera que una de mansa, acrítica i tova. Val a dir que potser no cal que ho exagerin tant.
Dues últimes notes. Una. Diu El Periódico de España que el Tribunal Constitucional va sentenciar el 1992 que no es pot cancelar l’acta d’un diputat per un delicte lleu. Això tindrà el recorregut jurídic que tingui, però val la pena remarcar que aquest diari manté en primera pàgina un afer inquietant —l’expulsió del diputat Alberto Rodríguez per una condemna menor del Tribunal Suprem— mentre que els altres diaris ja l’han fet desaparèixer de les portades. Dues. Avui, dimarts, la ministra Teresa Ribera és a Algèria per a assegurar el subministrament de gas aquest hivern. Esperem que la gestió no li surti com el nou rebut de la llum. Atent.
El Mundo, portada
La Vanguardia, portada
El País, portada
La Razón, portada
ABC, portada
El Periódico de España, portada
El Periódico, portada
El Punt Avui, portada
Ara, portada