Avui El Periódico du aquesta fotografia d'impacte en portada. Un jornaler dorm en un sofà desmanegat a l’exterior de la Fira de Lleida, segons diu el peu. És estrany que algú que fa la collita dormi al centre de la ciutat, però és el que diu la portada. La informació no afegeix gran cosa, malgrat les declaracions d’un metge notable de Barcelona que s’indigna pel que passa al Segrià i diu que en les crisis sanitàries sempre els hi toca el rebre als més pobres. La indignació parla bé d’ell —un home amb cor i preocupat pels altres—. Pel que fa al perjudici dels més vulnerables en temps de pandèmia, és un fenomen que no és exclusiu del Segrià, sinó de tot el planeta, cosa que no justifica cap renuncia a combatre’l al Segrià, no faltaria sinó.
Una altra peça, una mica més documentada, explica amb dades de Cáritas que a Lleida s’han multiplicat les famílies que passen gana i no arriben a pagar el lloguer. És un drama que tampoc no és exclusiu d’aquella ciutat, però barrejada amb les dificultats dels jornalers, composa “la doble crisi” de la capital del Segrià, segons el diari, que en fa titular. Sort de la bona temporada del Lleida Esportiu a Segona B, que si no ja podríem parlar de "la triple crisi”.
Ningú ha de viure en les condicions de l’home de la foto ni de les famílies que passen gana, esclar. Més enllà de l’impacte humà de les imatges, però, s’agrairia una informació més acurada, amb dades i fets, i no només amb declaracions esparses d’un gran professional en la seva feina al que fan parlar d’altres feines i d’altres camps; d’un càrrec públic; d’un alcalde, vagament implicat en la campanya fruitera, queixós que del confinament l’avisés el Vicepresident i no el President; dues ciclistes i una parella de residents de la capital. A la informació no hi apareix un sol pagès, un gerent de cooperativa, un tècnic frigorífic, un exportador, un pèrit agrícola, un xofer de camió… Ni tampoc un sol jornaler, que ja té pena.
La comarca del Segrià, específicament la zona de producció fruitera del Baix Segre —potser la més gran d’Europa en quantitat i qualitat—, té pendents de resoldre unes quantes coses, certament, en les quals hi tenen responsabilitat administracions i empreses més enllà dels municipis de la comarca. Del cas concret dels jornalers en parla molt cruament en Francesc Serés a La pell de la frontera, un extens reportatge fet de moltes setmanes peu a terra i molts anys de vida viscuda. Quaderns Crema el va publicar ja fa sis anys. Per les fotos que publica El Periódico, es veu que algunes coses no han canviat tant. Encara hi ha molta feina a fer i potser hi ajudaria molt deixar de presentar la comarca com una mena de camp de concentració agrícola a cel obert.
N. de la R.: L’autor és del Segrià. Bona part de la seva família es dedica al sector fruiter des de fa més de 70 anys.
