Es fa molt estrany que l'aprovació de la llei mordassa digital tingui tan poca preferència, o tan superficial, a les portades d'avui. Cap diari no es queixa de o posa en qüestió la substància del decret llei que autoritza el govern espanyol, del color que sigui, a intervenir xarxes i tallar comunicacions electròniques sense autorització judicial per motius d'ordre públic. A la pràctica, n'hi ha prou amb una decisió administrativa perquè el govern deixi sense cobertura el teu mòbil si creu que és necessari per controlar qualsevol activitat que consideri un desordre: una manifestació, una vaga, una marxa, una protesta.

La mentalitat restrictiva dels drets dels ciutadans que s'amaga darrere d'aquest decret llei és òbvia. Atorga al govern una tutela gairebé sense control sobre les comunicacions electròniques per motius abstractes i discrecionals, la definició dels quals queda en mans del mateix govern que els aplica. Juristes i experts avisen: aquest decret llei es pot fer servir per coartar llibertats fonamentals i és un símptoma clar de la tendència a legislar en favor de la seguretat, l'establishment i l'statu quo en perjudici de les garanties dels drets i llibertats dels ciutadans.

El motiu del decret llei és l'anomenada república digital catalana, encara que ni s'esmenta en l'exposició de motius ni s'ha argumentat en la Diputació Permanent del Congrés que ha aprovat la regulació amb els vots de PSOE, PP i Ciutadans. La pregunta que els diaris eviten és si aquest decret llei protegeix millor els drets dels ciutadans o més aviat reforça els poders repressius de l'Estat i fragilitza la seguretat jurídica, que consisteix —dit ràpid— a saber amb certa seguretat el perímetre de la llei i tenir clares les conductes que el depassen. Dit d'una altra manera, a quedar fora del perill de l'arbitrarietat dels poders públics i els seus agents.

De quin costat estan els diaris? Els que toquen la cosa en portada s'estimen més presentar-ho com a part de l'estira-i-arronsa polític a l'entorn de la investidura de Pedro Sánchez i la crisi catalana (o espanyola). És un enfocament superficial que els impedeix advertir que atacar aquest conflicte —o qualsevol altre— des d'una òptica merament repressiva perjudica no només els rebels, sinó a tots, siguin unionistes (o constitucionalistes), independentistes o migpensionistes.

El silenci sobre el fons d'aquesta reforma, tan repressiva, explica molt bé la crisi dels mèdia informatius, que no és només de model de negoci, sinó del seu valor com a servei públic. David Remnick, director del referencial The New Yorker, diu sempre que el gran què del periodisme —de qualsevol periodisme que s'ho valgui— és pressionar el poder. Walter Cronkite, el gran tòtem de la CBS del segle passat, creia que "periodisme és el que necessitem perquè la democràcia funcioni". A la vista de les portades d'avui, s'endurien un gran disgust.

LV

EPC

EPA

LLAURA

EP

EM

LR

ABC

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat