El missatge de portada més sofisticat d’aquest dijous és el de La Vanguardia. El diari barceloní s’afanya a protegir Ciutadans, partit del que només en parla en positiu per a dir, en un racó, que “ha esquivat” aparèixer a la foto del pacte andalús amb Vox. El titular carrega els neulers de l’acord amb la ultradreta al PP. Es veu a quilòmetres que és una portada feta pensant en les municipals de Barcelona, on el candidat de Cs, Manuel Valls, no dissimula la incomoditat que li provoca el pacte dels seus a Andalusia —i no diguem a un bon grapat d’electors (entre ells molts dels salotti buoni de la ciutat) que entretenen la possibilitat de fer alcalde a l’exprimer ministre francès, perquè ja donen per amortitzada la candidatura, diguem-ne friqui, del PP.
El pacte de silenci sobre Cs ja era molt sorollós a la portada d’ahir. Per paga, el dia anterior, La Vanguardia presentava als de Rivera & Arrimadas heroicament oposats a “cedir res” a Vox. El resultat final, però, s’assembla més al que diu l’Ara: Cs queda tan ostatge com el PP dels vots dels neofranquistes, que són els que tutelen al nou govern de la Junta. Els amics dels meus amics són… els meus amics. La maniobra del diari dels Godó s’entén millor si es veuen les tres portades l’una a sobre de l’altra:
S’ha dit molts cops, massa i tot, que una portada és com un mirall, que reflecteix allò que se li posa al davant. En el cas dels diaris, s’entén que posen el mirall de les seves portades davant la realitat. Avui, la premsa madrilenya de la dreta reflecteix la realitat, com diu l’antic adagi filosòfic, segons el recipient: en la seva prèvia deformació, com els miralls dels parcs d'atraccions que distorsionen la imatge que se’ls presenta.
Més que reflectir-la, la torturen perquè encaixi en el relat blanquejador de Vox que fabriquen des de fa dies. El Mundo, ABC i La Razón proven de fer passar bou per bèstia grossa, tot dissimulant el pacte a tres entre PP, Cs i Vox amb un exercici de contorsionisme del llenguatge, on l’acord amb l’ultradreta neofranquista no és el que et penses, com en aquells acudits del cònjuge sorprès en ple engany que prova de convèncer la parella que allò que veus no és el que et sembla, amor meu.
Fan riure. El Mundo vesteix la mona com dos “pactes per separat” del PP, sense adonar-se —o potser perquè se n’adona massa— que el que compta és el resultat de l’acord i no la comèdia amb que es vol disfressar. Dos “pactes per separat” amb el mateix resultat són la mateixa cosa, per molt que s’escarrassin a vendre-ho com una coincidència.
Perquè no en quedin dubtes, els tres subtítols acaben de construir la deformació. Parlen de “suport extern de Vox”, diuen que el PP “accepta l’agenda reformista de Cs” —i callen que també accepta, pel mateix raonament, part de l’agenda ultra de Vox, com fa notar El País (també protector de Cs)—, i que els extremistes d’Abascal “renuncien a la deportació d’immigrants o a la derogació de les lleis de violència de gènere” —mentida com una casa, perquè figuren al pacte escrites sin que se note el cuidado. Els ajuda molt que Ciutadans no s’ha volgut fer la foto signant res amb Vox. No foto, no party. Inés Arrimadas ja anomena als ultres amb un eufemisme rajoyesc: el otro partido.
La Razón explica idèntic matrix amb la mateixa tècnica: el PP aconsegueix el suport de Vox sin ceder a su órdago, com volent dir que els ultres han cedit els seus vots sense guanyar res a canvi, deixant-se ensarronar pels jocs de mans dels populars. Clar que sí.
L’ABC ven el peix d’una manera més intel·ligent, tot mostrant els avantatges d’aquest “pacte de la vergonya”, com en diu El Periódico: el domini del PSOE a Andalusia no és més que una peça de museu, l’imaginari conservador equivalent a l’esquerrosa “paperera de la història”. Així s’estalvia el tabloide monàrquic de dir que els partits de la dreta espanyola han pactat amb el neofranquisme, que fa molt lleig. En la seva portada interior (aquest diari fa doble portada), desvien l’atenció amb el tradicional esquer que no falla mai: “Sánchez redobla les cessions a l’independentisme”, com volent dir que el pacte amb Vox ja tal, però que Sánchez té socis encara més tòxics. Molt hàbils.
Obsedits com estan els diaris en fabricar el seu relat de la cosa —no sigui que la gent ho entenguem malament—, és notable com cap ni un destaca en portada l’absència del problema de l’ocupació en el pacte tripartit andalús. Andalusia és la comunitat amb la taxa d’aturats més elevada de l’estat espanyol: el 26,21% segons les dades de l’INE. Cinc de les vuit províncies andaluses (Còrdova, Almeria, Cadis, Jaén i Granada) registren les taxes d'atur més altes d’Espanya, totes per sobre del 27%. Un aplaus pel periodisme.
En el seu titular principal, l’Avui posa el dit en una nafra que sagnarà molt els dies a venir. El jutge ha arxivat les querelles contra els Mossos d’Esquadra arran de la requisa, feta per la policia espanyola, de documents que els agents catalans traslladaven rutinàriament a una incineradora. En la seva interlocutòria, el jutge desmunta la tesi que la destrucció dels informes obeïa a motius polítics. La cosa és que part de la instrucció del magistrat Pablo Llarena en el cas 1-O es basa en els informes fabricats per la policia espanyola i la Guàrdia Civil amb aquells documents. Entre els altres diaris, només ho tenen en primera pàgina La Vanguardia (és una primícia seva) i l’Ara. Andalusia serveix per amagar moltes coses.
