Aquest dimecres les portades van de VOX que no s’entenen. D’entrada, les dels diaris de la dreta, que s’han afanyat tant a blanquejar al partit ultra. No és Vox un partit més? No és un “partit constitucional” —José María Aznar dixit, tot afegint en la frase següent que el PSOE no ho era? No és “el partit d’Ortega Lara”, segrestat 532 dies per ETA, i per tant s’hi pot pactar? No és el representant de la “la còlera de l’espanyol assegut”, com explicava el director d’El Mundo? Llavors en què quedem? Són tot això que s’ha dit fins ara o són el que es diu avui (“propostes inasumibles”, “órdago”, etcètera)? Perquè les seves propostes per negociar estan escrites fa temps al seu programa de 100 punts. Què esperaven? Ara resulta que per defensar el que ha dit des del principi, Vox posa en perill, “boicota” o “compromet” el “canvi” a Andalusia? En què quedem?
“La Revolució és com Saturn, devora els seus propis fills”, és una frase que s’atribueix a Robespierre, camí de la guillotina, el 1794. Altres la posen en boca de Danton o de Vergniaud. A El Mundo, ABC i La Razón se’ls menja la seva mateixa ceguesa. Tal com han presentat les coses aquests diaris, sembla més aviat que es tracta d’una bona comèdia on tots hi sortiran guanyant: el PP i Ciutadans es fan els escandalitzats, Vox es fa sense pagar una magnífica campanya de cara a les eleccions que s’acosten, i els diaris fan bullir l’olla al seu favor. Teatro del bueno. Algú farà el càlcul dels diners que hauria costat al partit ultra tanta presència mediàtica com han sabut guanyar —també als mèdia que els critiquen.
De moment, fa pinta que aquests diaris acabaran presentant el tripartit de la dreta com una victòria de la capacitat apaivagadora dels de Casado i Rivera, i parlaran de la maduresa adquirida pels d’Abascal malgrat la seva joventut política. Ja ho ha dit el secretari general dels ultres, Ortega-Smith: “Les úniques línies vermelles són les de la bandera d’Espanya”, condició que PP i Cs poden assumir sense despentinar-se —i també molts mèdia espanyols. Es posaran d’acord amb el rerefons de Catalunya. Al capdavall, el llenguatge que fan servir PP i Cs per parlar de qualsevol cosa no és diferent al que fa servir Vox per defensar el seu programa:
Vivimos en la exageración permanente pic.twitter.com/7gUCu4nSE6
— Carlos H. Echevarría (@carlos_hem) 20 de desembre de 2018
En l’entretant, Vox haurà aconseguit que es discuteixi dins del seu marc ideològic, operació que repetiran allà on convingui repetir els tripartits de dreta. I aquella premsa haurà guarnit aquest desplaçament cap al neofranquisme amb la capa de la normalitat, provant d’amagar que PP i/o Cs són ostatges dels vots de l’extrema dreta o deixant de banda que el més calent és l’aigüera: Vox, sense dissimular el seu programa extremista, té 400.000 vots a Andalusia. Aviam quants en faran a altres indrets d’Espanya en les eleccions que vénen. El xou no ha fet més que començar.
Dels presos i exiliats, i del judici per la causa de l'1-O i les irregularitats que l'envolten, ni paraula. La comèdia d'Andalusia també serveix per això.