La foto del dia és Jordi Cuixart sortint de Lledoners. Punt. És tan significativa que ni El Mundo s’ha estat de posar-la en portada, malgrat que al diari li haurà agradat publicar-la tant com afaitar-se amb una aixada. Però d’això ja en parla el director a l’editorial. Fixa’t, però, en la unanimitat eixordadora de les portades del constitucionalisme imprès. La culpa la té l’exministra de Justícia Dolores Delgado, que serà, si el Congrés així ho vota, la nova fiscal general, malgrat els set vots en contra del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ).
A la banda, diguem-ne, ultra (d’ultramontana, no et pensis), et volen fer empassar la seva opinió i titulen amb la interpretació carregada dins la frase com una bala. Més que titulars, són trets. L’ABC va amb la línia (“per imperatiu legal”) feta famosa pel món batasuno a l’hora de prendre possessió de càrrecs públics o representatius. La foto té una aroma vaga a les escenes al búnquer d'El Hundimiento. El Mundo qualifica la decisió del CGPJ de “rebuig fort”. No s’entén gaire, perquè si 7 vots en contra d’un total de 19 són un “rebuig fort”, com n’haurien dit de 10 o 11 vots en contra? Deuen tenir el “rebutjòmetre” espatllat. La Razón, més afinat, en diu “rebuig històric”, en el sentit de “refús rècord”. En fi. Sembla, un cop més, que ahir, cap al tard, el motorista del Poder Judicial va passar per aquells diaris a deixar l’esborrany de la portada.
A la banda, diguem-ne, moderada, El Periódico en fa un bon titular. Aquest “a contracor” pinta el Consell com un nen/a malcriat/da que no es vol menjar la sopa. En canvi, tant La Vanguardia com El País i l'Ara remarquen la “divisió” del CGPJ. Fa l’efecte que els espanti.
Bé. Si t’ho mires amb un pèl de fredor, t’adonaràs que és sa i positiu que l’òrgan de govern dels jutges no decideixi per unanimitat un nomenament d’aquesta mena. Així és a les millors democràcies. Recorda, per posar un cas, els grillings (de “graella”) al Senat dels EUA dels dos candidats de Trump al Tribunal Suprem. El vigor i nervi en la discussió és senyal que ses senyories s’ho agafen amb la seriositat que fa al cas. A més, al CGPJ, ni que sigui interí —el seu mandat va caducar fa més d’un any— són vint ànimes les que decideixen. És lògic que se les tinguin una mica, si més no. Les votacions que clouen una deliberació no es van inventar per homogeneitzar les opinions dels deliberants, sinó per tancar el debat amb una decisió i no a mastegots.
Potser la gràcia no és que els magistrats decideixin “dividits”, sinó els motius de la divisió i les intencions dels que la sostenen. Res d’això, però, es deixa veure en els titulars d’aquests diaris… excepte a El Periódico, que almenys t’ho deixa endevinar amb el seu “a contracor”. Pel que fa al fons de la cosa, és difícil afegir-hi alguna idea més de les que presenten per aquests rodals els senyors Forn, avui i dimarts passat, i Barbeta, també avui mateix, que parla del "búnquer" judicial, tot rescatant una expressió dels anys 70 que designava els sectors del franquisme refractaris a la democràcia. Fa goig llegir-los.
