Costa de confiar en el coratge de Pedro Sánchez per reformar el Poder Judicial, però ja no hi ha dubte que l’oposició més ferotge la trobarà el nou govern espanyol en els tribunals presidits majoritàriament per jutges i magistrats promocionats sistemàticament als llocs clau durant el mandat de Mariano Rajoy, que no han esperat ni una setmana a posar-se en peu de guerra.
La protesta del Consell General del Poder Judicial contra el vicepresident Pablo Iglesias, signada pels membres de la Comissió Permanent, representa tota una declaració d’intencions i d’hostilitat.
La batalla no ha fet més que començar. De seguida el mateix organisme ha llançat una nova advertència amb els set vots en contra del nomenament de Dolores Delgado com a fiscal general de l’Estat. El Poder Judicial ha començat, doncs, a l’atac amb un intent evident d’acoquinar l’Executiu i la mateixa fiscal, amenaçant amb un conflicte de poders, tal com van fer els fiscals del Suprem que van intervenir en el procés sobiranista quan va arribar María José Segarra.
La situació és diferent, perquè llavors el govern de Pedro Sánchez havia accedit al poder mitjançant una moció de censura, és a dir, provisionalment i sense saber què li oferiria el futur. Ara, en canvi, Sánchez ha de ser conscient que si no neutralitza el búnquer judicial, l’ofensiva de jutges i magistrats conservadors acabarà amb la seva experiència política.
Sánchez no tindrà més remei que entomar el desafiament del búnquer judicial en clau de reconquesta democràtica, després del període més negre i regressiu que van suposar els governs de Rajoy
És el que ha fet sempre la dreta espanyola per desestabilitzar els governs del PSOE, primer amb els GAL i la corrupció, després amb l’Estatut i ara amb el procés. Si fa no fa, és el mateix que l’extrema dreta de Bolsonaro ha fet al Brasil amb Lula da Silva i Dilma Rousseff. O el que estan fent des del poder els governs ultraconservadors d’Hongria i Polònia. És molt significatiu que, ahir mateix, els eurodiputats del Partit Popular espanyol fossin els únics de la seva família política que van votar en contra de la resolució del Parlament Europeu en defensa de la independència judicial a Hongria i Polònia.
El problema de Sánchez és que només compta amb la fiscal general perquè el PP li ha deixat “atadas y bien atadas” totes les institucions, el CGPJ, el Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional i fins i tot el Tribunal Constitucional, amb majoria conservadora i bel·ligerant. El cas més paradigmàtic és el de Carlos Lesmes, president del CGPJ i del Tribunal Suprem, que va arribar a la cúpula judicial després de servir com a alt càrrec dels governs de José María Aznar.
Hi ha una autèntica usurpació de les institucions, amb membres del Constitucional i amb la cúpula del CGPJ que tenen el mandat caducat, que no es poden renovar perquè el Partit Popular bloquejarà qualsevol acord per mantenir el seu poder.
Això vol dir que el govern de Pedro Sánchez no tindrà més remei que armar-se de coratge i reformar lleis orgàniques amb el suport de la majoria que el va investir president. I ho haurà de fer amb enormes dosis d’astúcia per evitar que el Tribunal Constitucional no li avorti totes les iniciatives. Al capdavall, és de fet el que ja va fer el PSOE el 1985, per cert, amb gran escàndol, quan el Partit Popular utilitzava els seus jutges afins per erosionar l’executiu de Felipe González. La diferència és que llavors el PSOE tenia majoria absoluta i ningú li podia retreure, com li fan ara a Sánchez, que pactava amb els enemics d’Espanya. La primera prova de foc serà la prevista reforma del Codi Penal per rebaixar les penes del delicte de sedició que propiciaria la llibertat dels presos polítics. En tot cas, Sánchez no tindrà més remei que entomar el desafiament del búnquer judicial en clau de reconquesta democràtica, després del període més negre i regressiu que van suposar els governs de Rajoy. No té una altra possibilitat de sobreviure.