És, sens dubte, la imatge del dia. El president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, somrient, un gest natural en ell, i fent amb els dits de la mà el senyal de victòria a les portes de la presó de Lledoners. Han hagut de passar 27 mesos, 822 dies, perquè Cuixart, l'emblemàtic president d'Òmnium i referent, al costat de Jordi Sànchez, de la societat civil sobiranista ―aquest com a expresident de l'ANC i també a la presó―, disposi de les seves primeres 48 hores en llibertat. L'home que es va adreçar al president de la sala del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, i a la resta de magistrats el passat 12 de juny amb aquell indomable "ho tornarem a fer", i va demanar als catalans "mobilització pacífica, democràtica, permanent i cívica" en el seu darrer torn de paraula, abans que el judici quedés vist per a sentència, disposa des d'ahir a la nit del seu primer permís, un cop se li ha concedit el segon grau penitenciari.
L'enorme satisfacció que alguns, molts, podem sentir pel primer permís, que es repetirà en les pròximes hores amb Jordi Sànchez, i en les setmanes i mesos que venen amb cadascun dels nou presos polítics fins a arribar a Oriol Junqueras, que té la condemna més alta, no disminueix ni una mil·lèsima l'enorme injustícia de la presó, que només es pot entendre en el marc de l'onada de repressió de l'estat espanyol contra Catalunya. No és, per tant, cap gest de generositat de ningú, sinó l'estricte compliment de la llei a la qual es pot acollir qualsevol reclús en complir-se el 25% de la condemna. El poderós gest de victòria de Cuixart és el reflex fidel de qui no s'ha rendit mai, de qui la presó no ha apartat de les conviccions i del compromís. Més aviat al contrari: que res no està perdut i la independència de Catalunya serà possible.
Cuixart no tindrà agenda pública en aquest primer permís, que dedicarà, segons s'ha explicat des d'Òmnium, a la família. Fer-se a la idea del que són 822 dies privats de llibertat és gairebé impossible. Inabastable. No hi ha manera de recuperar tant temps perdut. Cuixart i Sànchez, els Jordis, com han quedat inevitablement units en l'imaginari dels catalans, condemnats a nou anys de presó, encarnen, quina paradoxa, el pacifisme i la no-violència. No van fer cap altra cosa aquell 20 de setembre del 2017, però això ho sap tothom. Per més que es va cargolar i va retorçar en el judici del procés, ningú no va veure en ells res diferent. És clar que hi va haver una condemna, exagerada, desmesurada, injusta, cruel, exemplar, que diuen a Madrid, però això no canvia la situació. Són homes de pau i defensors de la no-violència. "He actuat amb consciència i coherència i sense cap penediment", va declarar de forma solemne Cuixart al Suprem mentre cridava a la mobilització permanent. Unes paraules que continuen tenint tot el sentit.