Deu tenir raó El País quan titula en portada que el Tribunal Constitucional desmanega l’estratègia de PP i Cs per Catalunya en sentenciar que el 155 no és una finalitat (una política) sinó una eina i, per tant, és il·legítim aplicar-lo preventivament o indefinida, com precisa El Periódico. Certament, la sentència deixa per inconstitucional la proposta estrella d’aquells dos partits a les eleccions últimes, on competien aviam qui cent-cinquanta-cinquejava més. També al pare de la criatura, José María Aznar, que en una entrevista a El Mundo defensava “una intervenció a fons de l’autonomia catalana i de totes les seves institucions sense límit de temps”. Curiosament, cap dels diaris madrilenys de la dreta posa el tema en portada. Els haurà dolgut, sí.
El TC elabora un manual d´ús d’un article inconcret de la Constitució que ningú sabia com aplicar. Els especialistes es discutien. Alguns columnistes parlaven fins i tot d’un “article buit”, una concessió a la militarada, situat fora de la part orgànica de la carta magna (de la que ara passa per sobre) i escrit de forma vague perquè mai no s’havia d’executar. Ahir el TC va resoldre el dilema d’una forma ben senzilla: adoptant com a doctrina constitucional l’aplicació del 155, feta a cegues i a la brava, del govern Rajoy-Sáenz de Santamaría votada pel Senat, on PP, PSOE i Cs van aprovar la mesura en tot el seu perímetre —el PSOE va entregar-se després d’aconseguir una excusa: excloure TV3 i la resta de la CCMA de la intervenció.
Adaptar la sentència als fets
És a dir, el TC adapta la sentència als fets —feta la trampa, feta la llei—, cosa que li estalvia l’embolic de valorar cada mesura d’aquell 155. De pas, es protegeix la raó d’Estat i la principal font de dret de l’Estat espanyol, la unitat d’Espanya, com va proclamar davant del Rei l’actual president del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes.
A més, el tribunal afegeix que el 155 només es pot aplicar de manera restrictiva i extraordinària. És a dir, en no tocar res del que va fer el govern Rajoy, valida com a aplicació correcta —és a dir, restrictiva i extraordinària— la destitució del Govern, la dissolució del Parlament, la intervenció total de l’administració autonòmica i la nova convocatòria electoral des de Madrid. Vista així, la sentència del TC té tot un altre color, i no només pel que diu de la salut de la separació de poders a Espanya.
El maquillatge
Aquests punts passen gairebé desapercebuts a les portades. Si es jutja proporcionat a la Constitució cancel·lar el Parlament resultat d’unes eleccions, en quina consideració tenen la voluntat popular? Alguns parlaments ho són més que altres? Algunes eleccions ho són més que altres? Algunes sobiranies ho són més que altres? Ho decideix o tutela el TC, tot això, voti la gent el que voti? L’efecte que fa la nova doctrina constitucional és que la voluntat dels votants del 15-S (posa-hi la data que et convingui) és de segona classe, que el Parlament que van triar —i, de pas, la Generalitat— és de joguina, i que el govern espanyol pot intervenir-lo sense límits —sempre que no duri gaire, això sí.
El País i El Periódico passen per sobre d’aquestes consideracions de fons i maquillen la cosa, en presentar la sentència com un cop als adversaris del govern espanyol que li cau bé —l’actual— i no com una aprovació a posteriori d’una acció de l’Estat que es va fabricar aquí caic allí m’aixeco. Quins missatges envia això als votants? Que més els val “votar bé” si no volen exposar-se a que les seves decisions a les urnes quedin en res. Aquesta doctrina serveix ara per Catalunya, Generalitat i Parlament inclosos. Demà servirà pel que convingui. Potser més que desmanegar l’estratègia de PP i Cs, el que fa el Constitucional és diluir part del nucli de la democràcia que es va pactar el 1978.
